Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Escolto els Impromptus D 899 de Schubert mentre escric aquestes ratlles i no és pedanteria –sé ben poques coses de Schubert: que va viure només trenta-un anys i que va demanar que l’enterressin al costat de Beethoven, que va compondre més de mil peces, que la fama li va arribar quan ja era mort…–, només és que aquesta peça schubertiana m’ajuda a concentrar-me i a escriure, que amb ell m’aïllo i puc pensar. Em creo el meu silenci creatiu.

Són moltes les coses que fem amb música, fins i tot escriure. Però on queda la música si el cap està ocupat escrivint? L’escoltem o només ens fa un teló de fons entre el soroll que ens distreu i el fals silenci que ens creem gràcies a ella? –em ve al cap allò que diuen del soroll blanc, d’aquell so monòton que fa adormir els més petits, com per exemple quan van en cotxe. El silenci gairebé ja no existeix i per tant el que busquem quan volem concentrar-nos o aïllar-nos o senzillament descansar és el soroll o el so més plàcid possible, lliure d’ensurts que ens estronquin la concentració o el descans. La música llavors és un so que sentim de fons però no escoltem amb atenció, perquè precisament el que volem és tenir tota l’atenció centrada en nosaltres. Les tecles del piano com una mena de casc al voltant del crani, movent-se gràcies a uns dits ara invisibles.

I si no hi ha silenci, i la música és el nostre silenci, com hi pot haver música, si el silenci n’és la base?  «El silenci és el fonament de la música. El trobem abans, després, dins, a sota, darrere de la música. Algunes peces sorgeixen del silenci o bé hi tornen. Però el silenci també és el fonament de cada concert, o ho hauria de ser. Hi ha un anagrama en anglès (listen = silent) que equipara audició i silenci». És el pianista i poeta Alfred Brendel (Weisenberg, Moràvia, 1931) a A bis Z eines Pianisten (De la A a la Z de un pianista, traducció de Jorge Seca, Acantilado, 2013). I és a ell a qui escolto interpretant al piano els Impromptus de Schubert. Brendel es declara servidor de Schubert i Beethoven –«Pot ser que Schubert sigui el fenomen més sorprenent de la història de la música. No hi ha comparació possible amb l’abundància del que va arribar a produir en els seu trenta-un anys de vida»–, i respecta per damunt de tot el silenci, «tant com el so», aclareix en una entrevista de desembre de 2016.

Fa vuit anys que Brendel no interpreta cap dels seus dos mestres en públic, que viu la música en el silenci del segon pla, retirat dels escenaris per l’edat i uns problemes d’oïda, precisament. Ara escriu més, i escriu sobre música. Quan Brendel tocava el piano, exigia silenci: «el final d’una obra limita amb el silenci. Pot concloure l’obra, però en molts casos pot fer brollar el silenci, dur-nos cap al seu interior i perdre’ns-hi». El silenci després de l’última nota que et fa enyorar la música quan encara ets capaç de recordar-la i reproduir-la dins del teu cap.

Que Brendel exigia silenci abans d’interpretar us pot semblar una obvietat, però si aneu a l’entrada que dedica al concepte tos en el seu «abecedari» per a amants del piano veureu com l’exigia: «TOS: A Chicago, durant la interpretació d’una peça molt suau vaig deixar de tocar i em vaig adreçar al públic: “I can hear you, but you can’t hear me” [Us puc sentir, però vosaltres no em podeu sentir a mi]. Després d’això no va tossir ningú més. No us ha cridat mai l’atenció que en una bona sala de música se sent perfectament gairebé a tot arreu (excepte si estàs assegut directament davant del trombó)? Doncs passa el mateix amb la tos, els esternuts, els escuraments de gola, els xiuxiueigs, els espetecs de llengua o els balbuceigs. Si no podeu evitar tossir, feu-ho en els passatges suaus o en les pauses generals: segur que aconseguireu la medalla del tossir. PD: A les peces còmiques està permès riure.»

Brendel exigia silenci, un silenci creatiu, perquè el full ha d’estar en blanc per poder-hi escriure. I ara que ja no toca, té el silenci de qui ja no puja a l’escenari però també el de qui hi sent menys i s’adona del que sentia abans, de com n’era d’important sentir-hi quan tocava el piano. I amb el silenci ve lligada la lentitud, tocar a poc a poc, al ritme que demana la peça, sense deixar-se perdre pel virtuosisme ni la velocitat a les tecles, perquè si vols que sentim el teu crescendo, et cal la suavitat de la lentitud primer, el color no destaca si no hi ha blanc.

Tot això em ve amb els Impromptus, silenci i lentitud. Brendel toca Schubert, i jo escric sobre el compositor i l’intèrpret per agrair-los tots els silencis creatius que em regalen cada vegada que s’alien dins dels meus cascos. «El so del piano no s’hauria de prendre mai com un absolut, sinó com un punt de partida per a llargs viatges, per explorar les profunditats de la Terra o per volar cap a l’estratosfera»; però, Brendel, saps què?, al fons de la Terra o en plena estratosfera imagino un silenci sense Schubert i llavors deixo d’escriure.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.