Quan una persona està molt feliç diu que veu la vida de color de rosa. Però… hem pensat mai en els inconvenients de veure-hi amb un filtre de color? Veure la vida tota rosa significaria no saber quan el menjar està en bon estat, combinar la roba seria una tasca gairebé impossible (i segurament acabaríem arlequinats). I no només això, sinó que coses tan banals com saber quin és el teu raspall de dents o distingir els contenidors de la brossa es convertirien en missions colossals.

Doncs aquest és el dia a dia d’un daltònic. El que en aparença pot semblar una anècdota simpàtica -no veure els colors com els altres- a la pràctica es pot convertir en un impediment per al dia a dia, en una mena de condicionant a l’hora de fer les feines més senzilles.

El dia a dia
No tots els daltònics ho són de la mateixa manera ni en la mateixa intensitat, sinó que hi ha diversos tipus de daltonisme. Miquel Martí i Martín Tazón són estudiants de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Són companys de classe i d’afecció ocular, però mentre que en Miquel té problemes per distingir el color de les fulles dels arbres per què li costa distingir el color verd, en Martín assegura que mai s’ha trobat amb problemes quotidians per confondre els colors ja que el seu grau de daltonisme és molt baix. De fet, ell va assabentar-se que era daltònic perquè visitant l’oculista va veure un dels tests de daltonisme i en fer-lo li va sortir que ho era.

Un dels casos paradigmàtics de daltonisme extrem és el de Xavier Castelló, que en pateix un 95%. Per a ell, hi ha molts colors que són idèntics, i això l’ha portat, per exemple, a comprar-se unes sabatilles fúcsia en comptes de taronges. Però confondre colors no només porta a situacions més o menys divertides, sinó que de vegades es transforma en un problema. En Xavier explica que no pot utilitzar certs llençols o mantes de ratlles de colors perquè en veure’ls es mareja, així com també de vegades li passa amb les portes de casa seva, que són de fusta però ell les veu verdes.

A més, pot portar a situacions perilloses; Agustín Ruz també té un alt grau de daltonisme i té dificultats per distingir els semàfors de nit, quan és més complicat distingir-ne la posició. Això provoca que hagi d’anar molt més amb compte a l’hora de conduir que una persona no daltònica.

Tot i ser, en la majoria dels casos, una malaltia congènita, el daltonisme no sempre es detecta durant la infància. És el cas dels bessons Fúnez. José Manuel i Luís són tots dos daltònics però no va ser fins als 15 anys que van adonar-se que ho eren. Expliquen que va ser mentre estudiaven electrònica perquè no sabien distingir el codi de colors de les resistències.

Però en la seva vida el daltonisme també ha tingut una especial incidència, i és que no van poder seguir la professió del seu pare com a ferroviari. Això s’explica perquè hi ha professions on està prohibit tenir algun dèficit cromàtic, com ara a les Forces de Seguretat o en pilotatge d’aeronaus. De fet, una de les raons per no entrar a l’Exèrcit és el daltonisme sever. Un dels motius l’explica l’Agustín en una anècdota, i és que durant la “mili” tenia problemes per distingir les diferents banderes.

Malgrat que tots tinguin històries diferents, tipus de daltonisme diferents i graus d’afectació diferents, tots coincideixen en dues coses. Que comprar i combinar roba ha de ser una aventura en companyia i que no es poden imaginar com seria el món si no fossin daltònics. La relació que tenen amb la seva malaltia va des de l’orgull que sent Miquel Martí, fins a l’emoció que assegura que tindria Xavier Castelló si pogués veure com els altres, passant per la sorpresa que sentiria Agustín Ruz en veure tots els colors.

Daltonisme

La genètica… i alguna cosa més
El daltonisme afecta els homes en un percentatge molt més elevat que no pas les dones. Això es deu al fet que es tracta d’un “defecte genètic que es transmet per un al·lel recessiu lligat al cromosoma X”, com explica l’optometrista Esmeralda Aranda. Afecta més els homes perquè ells tenen cromosomes XY i les dones XX, com diu Aranda, “un home tant sols que tingui la X alterada ja serà daltònic, en canvi una dona necessita els dos cromosomes alterats per a ser-ho, i per això és molt menys freqüent en dones que en homes”.

A més, el daltonisme també pot adquirir-se. De fet, el daltonisme és una discromatòpsia congènita, i segons Aranda les discromatòpsies també “es poden adquirir amb el temps per drogues, medicaments o malalties”. Algunes de les malalties que poden provocar daltonisme són la Degeneració Macular, l’Alzheimer o la Leucèmia. Ara bé, la discromatòpsia adquirida sí que pot curar-se, mentre que el daltonisme és per a tota la vida.

Daltonisme col·lectiu
Hi ha un gran nombre de persones daltòniques, però el cert és que només unes quantes coneixen quin tipus de daltonisme tenen o en quin grau el pateixen. Tot i ser una afectació freqüent, és també molt desconeguda, i arrel d’això va sorgir, de mans d’Oscar Ballabriga i Daniel Muñoz, l’Asociación de Daltónicos No Anónimos, un portal web que parla sobre la malaltia i dóna claus per entendre-la i enfrontar-s’hi.

Com explica un dels fundadors, Oscar Ballabriga, el paper d’aquesta associació és el d’ajudar als daltònics mitjançant la informació sobre la malaltia. “Ajuda molt conèixer les limitacions legals que tenim així com recolzar-nos en intentar eliminar-les”, explica. Però el que és sorprenent és que els principals usuaris de l’associació no són daltònics, sinó pares “que necessiten indicacions per orientar als seus fills (daltònics)”.

Combinar la roba, conduir o distingir banderes són activitats que les persones amb visió normal fan gairebé per inèrcia, però en la vida dels daltònics es poden convertir en problemàtiques. Trobar aparcament en un pàrquing o saber per quina parada va el metro també se’ls pot fer difícil. I és que, com diu Luís Fúnez, “el món no està fet pels daltònics”.

El món, segons un daltònic
La cafeteria de la Universitat Autònoma de Barcelona vista per un deuteranop (anomalia en el color verd)

El port de Sant Joan Lohitzune (França), vist amb la perspectiva d’un protanop (anomalia en el color vermell)

La Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona amb els ulls d’un tritanop (anomalia en el color blau)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb