El ‘Guernica’ sempre parla

Només en aparença l’actualitat primordial del Guernica picassià és que no es pot moure ni es podrà moure mai de la capital de l’estat. Cert, els informes tècnics són taxatius. El quadre és tan gran, d’alt i d’ample, ha resistit tants trasllats des del 1937, vuitanta, que ja no en pot resistir més. Per què ho ha demanat el govern basc és una qüestió una mica irrealista i m’estimo més no ficar-me en aquest esbarzer. Perquè no és sobre el “debat” parlamentari que voldria reflexionar. Al capdavall, hem assistit a una picabaralla més d’aquests temps hostils en què els debats institucionals són el reflex i la incitació a eliminar la raó i el senderi per bescantar, fins a convertir-les en mems tediosos, la idea i la confiança de reparació de ferides del passat i del present, fer-les ridiculeses. 

Escaramusses d’indi sioux. El moll dels valors encara més pregons de l’obra va per un altre cantó. Entesos, sí: el destí final d’aquest emblema d’una democràcia sense república, que no és la que havia reclamat l’artista perquè l’obra fos traslladada (no retornada, que no hi havia estat mai) a les terres hispàniques, és aquest: ser sempre a la capital de la monarquia. Entesos, sí: no podrà il·luminar el record que el govern basc prepara al museu Guggenheim del norantè aniversari de la destrucció de Gernika, l’any vinent, cosa que no devia estranyar a Vitòria ni a Bilbao quan ho van requerir a l’estat. 

Entesos. És l’emblema de la monarcodemocràcia, i prou. Està massa delicat per moure’l, és una estructura d’estat i està delicat, preneu-ho com vulgueu. No és el pitjor, no pas.

És a les terres europees i a les llevantines on aquest gran cartell contra la guerra i la destrucció diu la vera veritat viva del present. Primer a les ciutats i tants indrets d’Ucraïna, després a Gaza, després a la frontera afganesa, ara a l’Iran, ara al Líban i torno a tirar perquè em toca, i em deixo unes quantes guerres més.

Ara, el cavall gernikià viu atemorit per les bombes en totes aquestes terres, com ho va estar el 1937 per les alemanyes i italianes del dilluns 26 d’abril sobre el mercat de Gernika, ple a vessar. Més espaordit és encara pels ultimàtums trumpians, que llavors la mort va caure sense avisar i ara en canvi el cavall ha d’estar sempre pendent d’un fil. L’ull diví, que en el quadre té una bombeta elèctrica per nineta, ara hi té un compte de X.

“Tota una civilització morirà”, se li va acudir de dir al dèspota, en el seu to fatxendós de juguesca infantil, a veure si n’apreneu, perses de merda. Una mica abans d’acabar l’ultimàtum, el retrocedeix. Les criatures poden ser ferotges, perverses, i a fe que aquest home no sembla haver passat de la primerenca fase anal.

També ho va dir en el seu moment el quadre: Europa està morint. Un rèquiem per la cultura europea. Una reproducció exacta i precisa del Guernica hauria d’anar no sols a Euskadi (per què no?), sinó també a Brussel·les. Tants europeus temem que, en efecte, Europa hagi perdut l’oremus i la civilització. Mals temps per a la lírica, bons temps per a les ironies oceàniques de la Història. Hi ha qui creu que el quadre no és la millor obra de Picasso, i això és opinable. Del que no hi pot haver gaire dubte és que és viu, ben viu. Fins il·lumina les hipocresies al voltant de Sixena i unes obres que, més fràgils i antigues, poden ser anihilades per unes altres bombes del present, les jurídiques. El Guernica enfoca les formes de la guerra, de totes les guerres, ahir i avui. Per això el coneixem.