La història d’Andorra és plena de giragonses inesperades, algunes dignes fins i tot de novel·la d’intriga, que han ajudat a modelar la singularitat d’aquest petit territori pirinenc i a mantenir-ne la independència al llarg del temps. L’enyorat escriptor Antoni Morell, de fet, en va saber convertir algunes en deliciosos relats literaris. D’entre aquests episodis sorprenents, n’hi ha un que brilla amb llum pròpia perquè remet al mite fundacional andorrà: la Carta Pobla. Signada pretesament pels emperadors Carlemany i Lluís el Pietós l’any 805 dC, aquest document clau per a entendre el manteniment de les lleis, privilegis i costums d’Andorra no és sinó una falsificació interessada i intencionada del segle XII. Força matussera, diuen els experts, però vista amb perspectiva històrica ha resultat d’allò més efectiva. I el mateix pas mític de Carlemany per aquestes valls, d’on hauria expulsat els alarbs infidels, seria també una veritable fake news històrica avant la lettre, tal com s’ha encarregat de despatxar, els últims anys, el jove i incansable historiador local Oliver Vergés amb l’estudi definitiu Carlemany i Andorra: història de la Carta Pobla, el document que va originar una llegenda.

Però, tot i els esforços per a situar els fets documentats per damunt de les creences populars, aquests dos mites concrets continuen ben vius –i presents– en el dia a dia dels andorrans. No en va, el principal eix comercial del Principat, a Escaldes-Engordany, porta el nom inequívoc d’avinguda de Carlemany. I l’himne oficial d’Andorra, per acabar-ho d’adobar, és conegut popularment com… El gran Carlemany. La lletra, composta amb tota probabilitat el 1914, no fa sinó reforçar el suposat paper capital de l’emperador carolingi en la forja de la identitat i el caràcter cristià dels andorrans:

El gran Carlemany, mon pare,
dels alarbs em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare.

Princesa nasquí i pubilla
entre dos nacions, neutral;
sols resto l’única filla,
de l’imperi Carlemany.

Creient i lliure onze segles,
creient i lliure vull ser
siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors,
i mos Prínceps defensors!

Primera edició de l’himne andorrà, amb la imatge del bisbe Benlloch, publicada per l’editorial Boileau i Bernasconi a Barcelona el 1914. Foto: Biblioteca Nacional de Catalunya.

 

Una composició a dues mans

L’himne d’Andorra és obra de dos homes de religió: l’andorrà Enric Marfany i Bons (Sant Julià de Lòria, 1871 – la Seu d’Urgell, 1942) i el valencià Joan Baptista Benlloch i Vivó (València, 1864 – Madrid, 1926). El primer, autor de la música, era fill d’una família benestant i molt religiosa que va saber ensumar, quan ell era ben petit, els seus dots musicals i vocals. Això va possibilitar, cosa força estranya en un territori aïllat entre muntanyes com l’Andorra de l’època, que a vuit anys i mig fos admès gratuïtament –i no pas com a pensionista– a l’Escolania de Montserrat, on acabaria cursant tots els estudis musicals. L’arribada a l’abadia, a més, va coincidir amb les festes del mil·lenari del trobament de la imatge de la Moreneta –en què es va cantar per primera vegada el Virolai de Verdaguer i també amb la coronació canònica de la imatge i la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre les diòcesis catalanes.

Set anys després, amb el canvi de veu, Marfany va deixar el monestir benedictí amb una base musical ben sòlida i, també, amb una certa vocació sacerdotal. Per això, tot just tornat a la vila natal, va decidir de fer-se capellà i va ingressar al Seminari de la Seu d’Urgell, on va continuar els estudis de música de manera autodidacta fins a esdevenir-ne mestre i també executant, atès que el 1893 va ser nomenat organista de la catedral. I ja no se’n mouria fins a la mort, el 15 de setembre de 1942, malgrat que el rei Alfons XIII, en una visita a la Seu, sembla que li va arribar a proposar d’encarregar-se de l’orgue del Palau Reial de Madrid. Marfany, un dels intèrprets i compositors d’Andorra més reconeguts del moment i iniciador d’una nissaga de músics prou coneguda, es té la certesa que va compondre una extensa llista d’obres, però una bona part continuen inèdites o descatalogades. Les dues més conegudes, i que ens han arribat impreses i tot, són la Marxa del Consell i l’himne nacional d’Andorra.

Retrat d’Enric Marfany i Bons, extret dels Quaderns d’Estudis Andorrans, volum 10.

 

La idea de dotar Andorra d’un himne nacional, amb tot, sembla que cal atribuir-la al bisbe Joan Baptista Benlloch, l’autor de la lletra. Nascut a València també en el si d’una família sense estretors econòmiques i profundament cristiana (el pare, Joan Benlloch i David, tenia dues germanes monges i la mare, Maria del Carme Vivó i Sabater, un germà capellà i tres germanes monges), no és estrany que la devoció religiosa se li despertés, com Marfany, ben d’hora. Així, després de cursar les primeres lletres a les Escoles Pies de la capital valenciana, va passar directament al Seminari Conciliar Central. Vicente Cárcel Ortí, autor d’una biografia seva, va establir tres grans etapes en la vida sacerdotal de Benlloch: la primera, com a professor de seminari i capellà a l’àrea de València i com a canonge i vicari capitular a Segòvia; la segona, com a bisbe a les diòcesis catalanes de Solsona i d’Urgell, entre 1901 i 1918; i la tercera etapa, com a arquebisbe de Burgos i cardenal de l’Església catòlica, del 1918 fins a la seva mort prematura, a seixanta-un any, el 14 de febrer de 1926.

El 16 de novembre de 1901, amb el vistiplau del govern espanyol i la Corona, el papa Lleó XIII va preconitzar un jove Joan Baptista Benlloch com a titular del bisbat fantasma d’Hermòpolis i com a administrador apostòlic de Solsona. Des que va prendre possessió de la seu episcopal catalana, el 30 de desembre, va demostrar tenir, a més de bons dots d’orador, una influent xarxa de contactes tant a la cort de Madrid com a la Santa Seu: a través seu, per exemple, va moure cel i terra per defensar els drets històrics de la diòcesi de Solsona, amenaçats per un concordat del 1851 que n’establia la supressió. Els set anys que es va passar a Solsona, doncs, es pot dir que van representar per a ell una mena de banc de proves per a consolidar un estil de govern personal que, de retruc, va acabar convencent les autoritats eclesiàstiques i polítiques per a promoure’l al bisbat d’Urgell, un càrrec eclesiàstic molt especial per la responsabilitat extra que comporta com a copríncep sobirà d’Andorra.

Estàtua dedicada al cardenal Benlloch a l’entrada de l’església de Sant Esteve a Andorra la Vella. Foto: Martí Crespo

 

El bisbe pacificador… i emprenedor

Benlloch no va arribar sol a la Seu d’Urgell, a la darreria de 1906. Segons Cárcel, l’hi van acompanyar una colla de sacerdots, valencians com ell, que ja l’havien seguit a Solsona, com el majordom Joan Cremades Gregori i els capellans Josep Sanz Gonzálbez, Francesc Ibáñez Duart i Rafael Maria Tarín Torres. I també era valencià el bisbe a qui va substituir a la seu urgellenca, Joan Josep Laguarda i Fenollera (València, 1866 – Barcelona, 1913). La important presència valenciana a les diòcesis de Catalunya, com bé apuntava el professor de la UV Francesc J. Hernàndez, no era un fenomen gens casual, sinó que obeïa a la pretensió de la jerarquia eclesiàstica espanyola de mitigar ja aleshores el “regionalisme” d’una part del clergat català, amb Josep Torras i Bages al capdavant. Sobre el paper els bisbes valencians compartien la mateixa llengua, sí, però no l’ideari nacionalista, i per això en l’època de Benlloch en trobem uns quants ocupant seus catalanes de pes: el mateix Laguarda a Urgell (de 1902 a 1906) i Barcelona (de 1909 a 1913), Enric Reig i Casanova a Barcelona (de 1914 a 1920), Lluís d’Amigó i Ferrer a Solsona (de 1907 a 1913) i Francisco Muñoz Izquierdo a Vic (de 1916 a 1925), en substitució precisament del mateix Torras i Bages.

Amb el rodatge solsoní a l’esquena, el seu ministeri episcopal a Urgell es va caracteritzar per la recerca de la distensió en tots els fronts: amb tarannà pacificador, es va dedicar a resoldre plets i recels enquistats dins el mateix bisbat i també enfora, especialment amb el copríncep francès. Però, a més de vetllar pels interessos religiosos i morals de la diòcesi, no va escatimar esforços relacionats amb les necessitats més materials dels seus feligresos, tant urgellencs com andorrans. En això va seguir els passos de Laguarda, que per exemple ja havia començat a comunicar Andorra i la Seu amb línies de telègraf i telèfon. Així, a banda ampliar i perfeccionar el servei telefònic, poc després de prendre possessió del Principat com a copríncep ja es reprenien les obres de la carretera de la Seu a Andorra, fins aleshores paralitzades. Gràcies a nombrosos viatges a la capital espanyola, el nou bisbe va aconseguir de mobilitzar i canalitzar recursos materials i econòmics suficients (a través d’una reial ordre) per a desencallar una obra pública del tot empantanegada. Es va ajudar d’un memorial i tot, El Principado de Andorra y el Obispo de Urgel en 1909, en què explicava –especialment a Madrid– la situació geogràfica i política del país, s’hi esmentaven les riqueses naturals i s’hi apuntava un pla d’explotació que requeria, és clar, l’obertura de la carretera projectada i anhelada.

Totes aquelles gestions van donar fruits quasi immediats: el 1911 començaven les obres a l’interior d’Andorra i el 1913 la carretera ja arribava a Andorra la Vella; la de la Bassella a Manresa per Solsona es va obrir l’any següent, i l’enllaç definitiu entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell era una realitat el 1915. A la cerimònia d’inauguració del tram andorrà, el 24 d’agost de 1913, les agraïdes autoritats locals van acordar de rebatejar la plaça de l’església amb el nom de Benlloch, també nomenat fill adoptiu i predilecte. “Si el meu nom ha quedat gravat amb lletres daurades en la làpida de marbre, els noms dels meus fills quedaran gravats en el meu cor amb lletres esculpides per l’amor”, deia l’investigador Benigne Marquès i Sala que els va dir l’il·lustre bisbe valencià. I el síndic general Bonaventura Maestre, després d’alabar la figura de l’homenatjat i de recordar que gràcies a ell també s’havia començat a introduir el cadastre al país i s’havia aconseguit una avantatjosa rebaixa d’aranzels duaners amb Espanya, va pronunciar unes paraules que, un segle després, resulten més que premonitòries en el context andorrà: “Una altra època comença ara per a la nostra nació, un nou pervindre, una nova societat amb necessitats enterament diferents. Les coses antigues que cauen a trossos i les coses noves, una vida nova que ho envairà tot…”

 

No van ser els únics reconeixements que van ploure a Benlloch. A la Seu, sense anar més lluny, la comunitat de regants l’havia nomenat poques setmanes abans president honorari “per les valuosíssimes gestions” que havia dut a terme per canalitzar el riu Segre i facilitar, així, les activitats agrícoles de regadiu a les terres baixes del terme, massa sovint afectades per avingudes d’aigua. A la Seu mateix, i en el terreny moral, va consolidar centres catòlics populars ja existents com l’Institut Obrer, amb la clara voluntat de mirar de redreçar els nombrosos joves i treballadors de la bulliciosa capital de l’Alt Urgell massa assidus als locals públics “de perdició”. I també el trobem, en l’àmbit estrictament religiós, rere el gran despertar que hi va haver a l’època per la devoció de la Mare de Déu de Núria i, específicament a Andorra, per la Mare de Déu de Meritxell. Just quan a la França laica, per cert, s’acabava d’aprovar la llei de separació entre l’Església i l’estat. Una de les quatre cartes pastorals que va escriure durant el seu ministeri urgellenc, l’1 d’agost de 1914, precisament anava adreçada als andorrans –i en català– pel reconeixement de la proclamació del patronatge de Nostra Senyora de Meritxell sobre el Principat, sol·licitat formalment per ell mateix al papa Pius X un any abans. I en plena Primera Guerra Mundial, probablement empès per la projecció extra que li atorgava el títol de copríncep d’Andorra, en va escriure una altra sobre “La paz del mundo y la paz de Cristo”.

 

Un himne tres vegades centenari

L’idil·li de Benlloch amb Andorra es va començar a trencar el 1918 a uns quants centenars de quilòmetres de la Seu. Arran de la mort de l’arquebisbe de Burgos José Cadena Eleta, el papa Benet XV va pensar en Benlloch per a cobrir la vacant. Va ser així com, amb la presa de possessió de la nova seu episcopal castellana l’1 de juny de 1919, el “bisbe pacificador” posava fi a disset anys d’intensa activitat a les diòcesis de Solsona i d’Urgell. Entre l’arribada a Burgos i la seva sobtada mort durant una visita a Madrid, el 1926, encara va tenir temps d’ésser creat cardenal i de fundar el Seminari de Missions Estrangeres per al clergat diocesà, amb tota probabilitat la seva màxima aportació a l’Església espanyola. En el cas concret d’Andorra, més enllà de l’esforç personal per a impulsar l’obra pública i la devoció per la Mare de Déu de Meritxell, la seva aportació més simbòlica es va concretar precisament en un símbol tan destacat com l’himne nacional.

 

I és que, en una mostra més del caràcter polifacètic de Joan Baptista Benlloch, al llarg de la vida també va dedicar alguns moments a conrear el seu vessant literari. Com a figura “d’una cultura àmplia i profunda”, en paraules del seu biògraf José Calasanz Rabaza, consta que va ser un admirador declarat del poeta i escriptor Teodor Llorente (València, 1836-1911), tal com demostra una epístola que va escriure l’abril de 1902, en ocasió de la seva entronització com a bisbe de Solsona, al considerat pare de la Renaixença valenciana. I, com insinuava Francesc J. Hernàndez, potser fins i tot s’hi va inspirar a l’hora d’escriure poemes com El gran Carlemany. Qui sap si, amb unes estrofes que remetien tant al mite fundacional d’Andorra –l’emperador carolingi– com a la seva patrona nacional –Nostra Senyora de Meritxell–, va voler tornar l’agraïment i l’estimació rebuda del poble andorrà perdut enmig del Pirineu.

A la partitura original de la versió per a cor a l’uníson i acompanyament d’orgue, impresa a Barcelona per l’editorial musical Boileau i Bernasconi, hi apareix la data del 8 de setembre de 1914, corresponent a la festa d’entronització de la Mare de Déu de Meritxell al seu santuari de la parròquia de Canillo. Tot indica que va ser aleshores quan aquells versos tan sentits de Benlloch, i musicats per Marfany, es van estrenar oficiosament. En deixava constància una notícia publicada a la premsa de l’època: “En el curs de la festa de Meritxell, solemnitzada per la celebració del patronatge, s’ha cantat per primera vegada l’himne andorrà, escrit de puny i lletra pel bisbe d’Urgell, doctor Joan Benlloch, i musicat pel fill il·lustre de Sant Julià de Lòria, mossèn Enric Marfany. Les tres estrofes de l’himne andorrà glossen, respectivament, la fundació d’Andorra per Carlemany en la terra i per la Verge al cel, la neutralitat d’Andorra i els valors de la fe. El copríncep i totes les autoritats han escoltat la interpretació portant per primera vegada les noves medalles d’autoritats.”

Emissió commemorativa d’una moneda de dos euros pel centenari de l’himne d’Andorra, el 2017. Foto: Martí Crespo

 

Tot i aquesta primera interpretació de l’himne el 1914, l’acord del Consell General per oficialitzar-lo no es va produir fins al cap de tres anys, el 2 d’abril de 1917, data a què es va agafar el mateix govern d’Andorra el 2017 per a dedicar unes monedes d’euro commemoratives al segon centenari de la composició. Però les dates rodones al voltant seu no es van aturar ací, perquè no es va interpretar oficialment fins al cap de quatre anys, per la festa de la coronació canònica de la Mare de Déu de Meritxell de 1921. Cal recordar que, per acord unànime del Consell General del 24 d’octubre de 1873, ja se l’havia proclamada “patrona general i especial protectora de les Valls d’Andorra des de temps immemorial”, una decisió que el bisbe Benlloch va enviar formalment a Roma el 14 de març de 1914 i que va obtenir ràpidament el vistiplau entusiasta de la Sagrada Congregació de Ritus i la confirmació papal. La cerimònia solemne, amb tot, es va fer esperar fins a l’esmentada diada de Meritxell de 1921, una vegada superada la Gran Guerra. El 8 de setembre d’aquell any, a mig matí, el cardenal arquebisbe de Tarragona Josep Vidal i Barraquer, com a metropolità de Catalunya i delegat del Sant Pare, coronava la talla de la Mare de Déu al seu cambril del retaule major del santuari. De fons, emmarcant l’històric moment, ressonaven per primera vegada de manera oficial a la nau, plena de gom a gom, els versos amb deix valencià de l’himne nacional d’Andorra. Avui fa exactament un segle.

El cardenal Benlloch es va morir el 1926 a Madrid i fou enterrat, d’entrada, a la capella de Santa Tecla de la catedral de Burgos. Però el maig de 1931, tal com havia expressat en vida, les seves restes van ser traslladades a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València, on reposen als peus de la Geperudeta. Foto: Wikipedia
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.