El futur, nostre

Aquest serà el darrer Galeusca de Directors de la temporada i també l’últim amb Martxelo Otamendi. De manera que em ve de gust parlar del futur que ens espera.

De moment, la cosa més immediata és un estiu inusual. Perquè hi haurà eleccions espanyoles el 23 de juliol i la sessió d’investidura de qui serà el president d’Espanya es farà, probablement, ni més ni menys que el 17 d’agost.

Els periodistes ens hem quedat sense vacances enguany per les presses de Pedro Sánchez, però farem tot el possible per explicar als lectors unes eleccions que als nostres tres països, però també i sobretot a Espanya, seran determinants per al futur immediat.

Si, tal com anuncien els sondatges, acaba havent-hi un govern del PP i Vox, és bastant evident que creixerà la tensió entre els nostres països i Espanya. Tan sols unes setmanes després de la sessió d’investidura hi haurà la Diada de Catalunya i ja ens podem imaginar que l’assistència serà un termòmetre del nivell d’indignació de la gent.

Però allò que puga passar a curt termini és poca cosa en comparació amb el futur a llarg termini. Potser per la meua formació com a historiador, sempre he estat convençut de la importància de la “llarga durada”, aquell concepte amb què l’any 1958 el gran historiador francès Fernand Braudel va causar una sotragada en les ciències socials. Braudel va replantejar la idea mateixa del pas del temps, i va proposar d’entendre’l no com un simple paràmetre cronològic sobre el qual vas dipositant els fets que passen, sinó com un veritable constructor social.

I amb aquesta visió al cap, l’enfrontament entre els Països Catalans, el País Basc i Galícia contra Espanya –que en definitiva és la gran qüestió central de la història de la península– fa temps que s’ha decantat a favor nostre pel fracàs de Madrid a l’hora de presentar cap projecte integrador. La dècada dels vuitanta, amb aquell primer Felipe González que semblava encara alguna cosa, va ser el moment en què els espanyols van ser més a prop de reconfigurar a favor seu la batalla. Però han fracassat. Recorde que el 1992 Juan Carlos va entrar a l’Estadi Olímpic en la inauguració dels Jocs Olímpics al so de “Els segadors”, cosa que avui seria impensable.

Els nostres pobles, en vida nostra, han avançat molt i no és que ho tinguem fàcil per a guanyar, els catalans ho vam comprovar el 2017, però el futur, estimat Martxelo, estimada María, és més a prop de ser nostre que no pas seu. Una abraçada a tots dos.