No és que sigui cap obra mestra, però es deixa veure, i té moments hilarants, i d’altres que et fan dir hum, i personatges estrafolaris, i aquell concurs-reality del començament, “Aconsegueix el teu superbebè”, que sembla exagerat però que qui sap si mai ens hi acabarem trobant (cursa d’espermatozous amb victòria dels gàmetes d’un esportista de Colònia “amb l’esperma més ràpid i fiable” dels tres individus en pugna, abraçades amb la noia-concursant, plors, aplaudiments i crits entre el públic, visca la nova parella que tindrà vint-i-vuit dies per a relaxar-se en un hotel de luxe i engendrar-hi “el bebè perfecte”!).

Parlo del film Free Rainer, del director austríac Hans Weingartner, que he vist ara arran d’una conversa literària (sí, un fil en porta a un altre i pot ser que comencis per Proust i acabis qui sap on o viceversa) i que planteja l’etern problema de l’ou o la gallina de les audiències televisives, això és: es consumeix merda perquè és el que ofereix la graella o la graella s’omple de porqueria perquè la gent ho demana (demanem)?

El protagonista de la cinta en qüestió, Rainer, productor de teleporqueria d’èxit i ultraaccelerat, té una crisi sobtada, prova de fer un programa cultural que és un fracàs estrepitós d’audiència, es pregunta qui mesura les audiències realment, i com, i acaba forjant una aliança extravagant per a manipular els resultats dels audienciòmetres (aquells aparells que se suposa que hi ha o que hi havia als televisors de no se sap qui, i que determinen quanta gent ha vist què). El fet és que, a mesura que es va publicitant com baixa l’interès per la teleporqueria i com, en canvi, i per a sorpresa general (estupefacció, fins i tot), puja l’audiència dels programes que tracten els espectadors com a persones intel·ligents, a mesura que es repeteix el resultat de la manipulació audienciomètrica d’en Rainer i companyia, això que es diu, i que d’entrada és mentida, es va materialitzant. I pel simple inicial acte de seguir les petjades que practiquem tan sovint els humans (animalons socials com som per constitució i definició), resulta que una part importantíssima de teleespectadors descobreix que, ves per on, la cultura és interessant i estimulant i divertida. Fins que aquesta mateixa part importantíssima de la població esdevé fidel a tota una altra manera de fer i entendre la televisió.

I no només la televisió, se suposa.

Bé, el film no és cap obra d’art, i peca d’una pila de simplismes a l’hora de posar a sobre de la taula allò que dèiem de l’ou o la gallina (que l’alienació, en fi, no és sempre i tan sols fruit de l’acció maligna de forces de manipulació oculta, diguem-ne), però que si més no fa barrinar. I que des d’aquest nostre ara mateix ens pot fer adonar, per exemple, de l’interès que (per fi) tenim envers les competicions de futbol femení. Que és perquè les jugadores són bones, és clar, i perquè aquest Barça és que ho guanya tot-tot-tot, però també perquè en algun lloc, en algun moment, algú va decidir (igualment per fi) que s’hi havia de parar atenció.

Atenció mediàtica.

Encara que no hi hagués cap clam social que ho demanés.

I ara, ves per on, ha resultat que funciona. I d’acord que no n’hi ha prou perquè ens espolsem de sobre aquella condescendència i etcètera (allò que fa que els jugadors siguin “homes” i les jugadores “noies”, posem per cas) però sí perquè sapiguem que “tenim” el triplet (ai, la primera persona del plural conjugada des del sofà de casa!) o que ja parlem amb familiaritat d’aquest animal futbolístic que és l’Alèxia Putellas.

I tot, perquè el focus mediàtic s’ha dirigit cap al futbol que juguen les dones. I perquè ho foten bé i guanyen i tal, sí, però, d’entrada, perquè per fi les hem enfocades.

L’altre dia, a València, hi va haver un acte dels que alimenten alhora esperit i enteniment: s’hi presentava el darrer llibre del Joan Francesc Mira (Papers de l’observador, a Afers), i el temps hi va passar volant, amb aquella sensació de gaudi i d’aprofitament i d’estímul que pot, fins i tot, per una estona, retornar-te la confiança en la humanitat; una confiança així en general; escèptica però en general. En acabat, comentàvem si en Tomàs Llopis, l’altre homenot que havia conduït la conversa tan magistralment, no podria tenir un programa de llibres en alguna banda. En horari normal. I publicitat i cuidat i aquestes coses. I qui diu en Llopis diu algú altre com ell, amb cara i ulls. I qui diu llibres diu teatre, història, astronomia, jo què sé. I qui diu un programa diu espai als telenotícies. Deliberadament dirigir el focus cap a aquesta banda.

I que sí, que sé i comprenc que no és tan senzill com això. Però tot és començar, no?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.