vicent partal open arms

La gent em demana sovint quina és la meua ideologia, en què crec. És normal que se’ns faça una pregunta com aquesta, als periodistes, sobretot als qui analitzem la vida política cada dia. I jo sempre explique la mateixa cosa. Les meues arrels, com les de la immensa part de la població de Bétera, són en l’anarcosindicalisme, però ben aviat vaig descobrir el marxisme i el comunisme i m’hi vaig estar fins que la realitat no era compatible amb els manuals. Sempre –’sempre’ vull dir des dels desset anys o així– he estat independentista, però si hagués de resumir la meua ideologia, ho faria amb una simple frase: crec que tots els éssers humans tenen dret de viure una vida digna, és a dir, sense por de cap mena. Ací i en qualsevol part del món.

Per això, per mi, el dret a una vida digna i el dret que se’n deriva d’anar-la a buscar allà on calga, passant per damunt de qualsevol frontera si cal, és el més bàsic de tots els drets. Juntament amb el dret mateix a la vida. Aquest és un imperatiu moral del qual no puc desfer-me per consideracions utilitàries ni tàctiques de cap mena. No hi ha res que puga justificar que cap persona siga forçada a viure amb por, sense dignitat, per raons socials, polítiques, econòmiques o del tipus que siga.

I és per això, per aquesta convicció íntima, que em revolta d’una manera molt especial la situació que hi ha aquests dies a l’Open Arms, l’Ocean Viking i els altres vaixells que són a la Mediterrània intentant salvar persones mentre els governs europeus miren cap a una altra banda i el govern italià incompleix totes les legislacions que l’obliguen a atendre les persones que necessiten refugi en alta mar.

La hipocresia dels governs europeus és esfereïdora i molt preocupant, començant per la d’un Pedro Sánchez que, quan li va convenir de fer veure que ell era diferent, va organitzar tot un xou a València que vist ara només podem qualificar de cínic. Però a mi també em resulta preocupant el tacticisme d’algunes forces polítiques quan fan servir aquesta situació com a eina desgast de l’adversari, aprofitant els episodis concrets, però evitant d’entrar al fons de l’afer.

I sobretot, em preocupa el creixement, fàcilment observable en la nostra vida quotidiana, del relativisme moral, com el podríem definir, entre una part de la població que, tot i compartir el principi bàsic que tothom té dret de buscar un lloc on viure millor, cau en la trampa de la problematització d’aquest dret. En aquest sentit, darrerament sent molts comentaris que, a partir de raons que es defineixen com a pràctiques, s’acosten perillosament al discurs antiimmigració. És allò d’acceptar de discutir que idealment tothom hauria d’entrar però que, en realitat i només per raons pràctiques, no hi caben o és inviable o provoca un augment de l’extrema dreta si ens mantenim en aquesta posició…

Cal tenir clara una cosa: encara que el debat sobre la immigració i la seua gestió no és necessàriament xenòfob, certament, sí que és un debat que corre el perill d’acabar en xenofòbia amb una extrema facilitat. O d’encendre-la. I per això crec que es comet un error enorme quan una part de la societat europea proposa una mena de replegament tàctic respecte al principi del dret de cercar una vida digna, destinat a frenar temporalment el creixement de les forces xenòfobes. Replegament centrat a acceptar de parlar no pas del dret a una vida digna sinó de la suposada ‘viabilitat’, o no, de l’exercici d’aquest dret. Manuel Valls en va ser un exemple paradigmàtic al Partit Socialista francès i així ha acabat. No entendre que no es pot assumir una part del discurs contra els migrants sense quedar tacat per sempre és un error i un error gros.

Contra aquest error, reclame d’apel·lar a l’imperatiu moral, com sempre en les grans qüestions. Perquè no puc acceptar que es posen límits a una persona que busca una vida més digna. Tothom, tots els habitants del planeta, tenen dret a una vida digna, sense por. Això inclou, evidentment, el dret d’aquestes persones de ser rescatades en alta mar quan ho han posat tot en joc per fugir de la persecució, de la misèria o del que siga.

PS. Dit tot això, és curiós, per no dir una altra cosa, que aquells que sempre tenen el compliment de la llei a la boca, la ignoren de manera deliberada quan no els convé de complir-la. De manera que em limitaré a copiar l’article 98 de la Convenció de les Nacions Unides sobre la llei del mar, el màxim instrument legal que regula l’espai marítim de la Terra:

«Cada estat requerirà als vaixells circulant sota la seua bandera, sempre que això no cause perill al vaixell, la tripulació o els passatgers, a

  1. assistir qualsevol persona trobada en la mar en perill d’estar perduda
  2. procedir amb la màxima velocitat possible al rescat de persones en perill si són informats de la necessitat de fer-ho i en la mesura que siga raonable esperar que puguen complir aquesta missió.»

Què no s’entén?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb