02.02.2025 - 21:51
|
Actualització: 03.02.2025 - 21:17
“Publicar novel·les normals avui a Barcelona em sembla molt més difícil que guanyar un premi. I si per començar cal excloure la Proa (que marxa A Poc Vent) i la 62 (poc assequible, em penso) no sé pas com aconseguirà de publicar la teva. En quines relacions estàs amb Joan Sales, amo d’El Club dels Novel·listes? Suposo que també cal excloure’l, no? Bé, hi ha la Selecta, però… En parlaré amb el Tebé que n’és el secretari, a veure què em diu. […] Cal que tinguis present que les condicions de treball intel·lectual a Barcelona són, pel que jo tinc entès, molt més dures que a Mèxic. Allò de l’avara povertà no és simplement una frase, sinó una realitat dantesca. No crec pas que es pugui parlar de les facilitats que hem trobat, així, d’una manera general. Certament, ningú no ha tirat a ningú la porta pels nassos. Però tot s’ha resolt segons la sort, les condicions i relacions personals de cadascú. Jo no crec, per exemple, que tu puguis arribar a Barcelona i posar-te a fer d’escriptor català vivint del producte de les teves obres literàries. El meu exemple no compta perquè jo no he de mantenir ningú i perquè si bé és cert que fins ara he tingut més feina de la que he volgut –exclusivament en català– mai no sé què faré demà. […] Parlava del teu cas amb l’Oliver i em deia que va ser una llàstima que no t’haguessis quedat la primera vegada que vas venir; que aleshores era més fàcil de trobar llocs bons que avui. Crec que té una mica de raó, però cal tenir present que ell troba molt divertit això de fer pessimisme i d’anunciar catàstrofes: és un profeta. Dic tot això perquè no et facis il·lusions indegudes. Ací, ningú que es dedica a aquestes tasques lliga els gossos amb llangonisses, però per ara –per ara, dic car tot això és molt artificial i enganxat amb agulles– ningú no està parat.”
Les línies que heu llegit corresponen a un extracte de la carta que el 5 de febrer de 1968 l’escriptor Domènec Guansé envià a Vicenç Riera Llorca. S’hi pot veure la resposta que li dóna l’escriptor, que cinc anys abans havia retornat a Catalunya, sobre el panorama que podria trobar el seu corresponsal, que llavors encara vivia a Mèxic i planejava la tornada de cap al Principat. És una de les nombroses missives que es poden llegir a l’epistolari de Domènec Guansé amb Joan Coromines, Albert Manent i Vicenç Riera Llorca que han tret a la llum Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El volum compta amb un proemi de Carles Duarte i un pròleg de Jordi Manent.
En un temps en què les comunicacions postals semblen haver passat a l’oblit, tret d’algunes missives nadalenques, l’edició de les cartes dels escriptors del passat continua més viva que mai. Sembla com si ser a prop de la certesa de la desaparició d’aquests materials esperonés encara més els editors a publicar-ne i treure’ls de l’oblit. És un fet cabdal, tal com explica Jordi Manent al pròleg: “Aquesta feina immensa d’aquest tàndem [els curadors de l’edició] ens permet reconstruir, ampliar i aprofundir tant en la història com en la microhistòria cultural en un sentit ampli, que comprèn sobretot la literària, la lingüística, la política, l’artística i la de l’exili.”
Potser abans de veure què conté aquest epistolari paga la pena d’aturar-se a escatir, ni que sigui breument, qui era Domènec Guansé (Tarragona, 1984 – Barcelona, 1978). Periodista i escriptor, havia destacat als anys 1920 com a periodista i va anar passant per unes quantes capçaleres, com la Publicitat, la Nau, Mirador i la Rambla. També va ser a la meitat d’aquesta dècada quan començà a publicar llibres. De fet, abans de la guerra de 1936-1939, havia publicat tres novel·les, cinc llibres de narrativa breu, sis peces teatrals i dos assaigs, a més d’una quantitat enorme d’articles a la premsa, del total de la trentena llarga de llibres que publicà durant la seva vida. Però Domènec Guansé va ser un lletraferit total que va haver de guanyar-se les garrofes amb la ploma fent de tot: traduccions, pròlegs, estudis introductoris… Com expliquen Ferrer i Pujadas, d’ençà del 1963, quan tornà de l’exili, va haver de fer feines de tota mena en el camp editorial, “que li permeteren viure amb més estretors de les desitjades”.
Així i tot, Guansé va ser conegut en bona part per la gran obra que va fer a l’exili xilè, on va ser secretari del centre català de Santiago i l’ànima de la revista Germanor, que va dirigir del 1945 al 1963, any del retorn. També va col·laborar amb l’editorial el Pi de les Tres Branques (1947-1952) que fundaren Joan Oliver i Xavier Benguerel.
El fragment de carta que hem reproduït al començament mostra una de les principals preocupacions dels intel·lectuals que es varen haver d’exiliar en relació amb el retorn a Catalunya: com guanyar-se la vida. N’hi va haver que varen poder viure dels subsidis de jubilació de les feines que havien aconseguit a l’estranger, però la majoria va haver d’allargar la carrera literària i professional gairebé fins a la mort perquè o bé no tenien cap dret a cap paga o bé eren tan minses que amb les devaluacions de moneda als països d’origen gairebé no servien de res. Per tant, bona part de les correspondències dels lletraferits del país dels anys seixanta i setanta (i també de més endavant, com ara la de Joaquim Carbó amb Jordi Arbonès) són plenes de qüestions professionals.
Però en el cas que ens ocupa, l’epistolari de Domènec Guansé, segons que expliquen els seus curadors, és força més interessant. En primer lloc, es destaca la presència de tres interlocutors, i després el fet que s’allarga molt, cosa que aporta informacions valuoses. Hi trobem vuit missives amb Joan Coromines entre el maig i el novembre del 1942 i entre l’agost i el novembre de 1974. Quant a la relació amb Albert Manent, tenim 34 cartes conservades, tot i que n’hi ha moltes de Manent perdudes, segurament en el procés de retorn de Guansé a Catalunya. Aquí la correspondència va del 1953 al 1974, i a la segona època sí que trobem les de tots dos interlocutors. Jordi Manent explica al pròleg: “La correspondència corrobora el que Jordi Pujol explica a les seves memòries, en què la seva generació volia saber si sota les cendres de la derrota de la Guerra Civil a Catalunya encara hi havia les brases de recuperació nacional. I Albert Manent cerca aquestes brases, i les pretén mantenir vives, entre els exiliats catalans. Encertadament, diversos historiadors l’han definit com un home clau, un home pont entre l’exili i l’interior, i en aquest epistolari es veu nítidament la seva voluntat de connectar-se amb l’exili i travar-los a l’interior.”
La relació amb Riera Llorca es basa en un total de 44 cartes entre el 1966 i el 1978. Tots dos es coneixien d’abans, i per això la relació personal fa que les cartes siguin sovint més familiars i amicals, tot i que repassen bona part de la situació dels exiliats que tots dos coneixen. Parlen extensament de la situació professional dels escriptors de casa nostra. Per això són un testimoni tan vàlid a l’hora d’ajudar a entendre la història cultural catalana.
La publicació de totes aquestes lletres, amb els annexos i l’ingent corpus de notes al peu corresponents, són una contribució de primer ordre per a engrandir el coneixement tant de la figura de Guansé com de la dels seus corresponsals, en uns anys cabdals en la formació de la cultura literària contemporània moderna.