Com esteu? Abans d’entrar a la presó, poques hores i pocs minuts abans, em vau comentar que estàveu preparats per a tot. Em vau dir que us havíeu preparat per si acabava passant això que va passar. Tots sabíem que era una possibilitat real, però encara confiàvem que l’estat espanyol tindria un bri de dignitat i un pessic d’intel·ligència. És cert que després del primer d’octubre era massa optimista pensar que Espanya tindria cap respecte pels drets humans i la justícia. Aquell dilluns que us tocava anar a Madrid, a l’Audiència espanyola, hereva ‘tunejada’ del Tribunal d’Ordre Públic franquista, ja era evident que les seves lleis eren una eina contra els altres que ells podien incomplir quan els convingués.

No crec que ningú es pugui preparar de debò per assumir un càstig per un delicte que no ha comès. Tenim molts exemples de la història de la lluita pels drets humans i les llibertats fonamentals de persones que van sacrificar la seva llibertat en benefici d’un objectiu col·lectiu. Alguns noms vénen al cap ràpidament quan pensem en presons i lluites per la llibertat. Nelson Mandela, Mahatma Gandhi, Lluís Companys, Benazir Bhutto, Antonio Gramsci, Francesc Macià, Bobby Sands, Emma Goldman, Liu Xiaobo, Carrasco i Formiguera, Aung San Suu Kyi… Tots els guanys col·lectius, totes les transformacions, tots els drets conquerits han demanat sacrificis personals. I sempre han tingut unes elits defensores de l’status quo i dels privilegis construïts sobre les injustícies i les negacions dels col·lectius discriminats i oprimits.

De moment, i ja veurem què passa a partir de divendres, aquest sacrifici personal el feu vosaltres. Hi ha més damnificats, cal no oblidar-ho ni oblidar-los. Però la part més desagradable i brutal de la repressió us ha tocat assumir-la a vosaltres. Ens coneixem des de fa temps. Amb un de vosaltres dos tenim una amistat que ens ha fet viure i compartir projectes i somnis plegats. No sou un dany col·lateral que estiguem disposats a assumir. Ens hem conjurat per aconseguir que torneu a casa, amb les vostres companyes, fills i amics, tan aviat com sigui possible. Cada dia que passeu tancats és una petita derrota de tots els que som a fora i dormim –més o menys– als nostres llits. El nostre compromís sou vosaltres. I la vostra llibertat.

Amb un de vosaltres vam estar parlant mentre esperàvem la decisió de la magistrada de l’Audiència espanyola. Ho fèiem amb una aplicació segura del mòbil. Recordo molt clarament aquella espera, que es va allargar més que no estava previst. Quina tortura, amic. Espero haver-te ajudat a suportar-la. Cadascun dels deu dies que han passat he mirat la nostra conversa. I no he pogut treure els ulls d’aquells dos últims missatges que ja no vas poder llegir. Encara estan marcats com a ‘pendents de llegir’. Et deia que ens tornaríem a abraçar molt aviat. I t’enviava una abraçada en majúscules. T’acabaven de cridar i comptava que els podries llegir.

Tot va canviar de cop. El conflicte polític que ja havíem tastat severament el dia del referèndum es va fer més feixuc aquella nit, i alguns no vam dormir. Les llàgrimes es van convertir ràpidament en compromís de combat. Un combat democràtic i pacífic per la llibertat (també la vostra) i per la independència. Si vosaltres fèieu aquell sacrifici conscient i l’amenaça constant no us havia fet recular, no podíem pas reaccionar de cap altra manera que solidificant encara més la conjuració per a la república catalana. Els carrers es van començar a omplir, un cop més, ara plens d’espelmes, de flames i de cartells amb els vostres noms. Els Jordis. Una gernació va sortir al carrer, amb rostres greus, per exigir la vostra llibertat. Per anunciar que no aconseguirien espantar-nos. I que no es faria cap pas enrere.

Heu passat deu nits i deu dies tancats en un lloc estrany i llunyà. Mirarem de fer-vos arribar el nostre escalf i la nostra determinació perquè no defalliu en cap moment. Us sentireu sols. Desitjareu ser al carrer, al nostre costat, defensant la república naixent, com heu defensat la independència i la democràcia fins al segon abans d’entrar a la presó. Sapigueu que el vostre sacrifici no és en va. Que no hi ha ni un segon que el vostre exemple no ens ompli de força per a continuar lluitant pels drets col·lectius i pel benestar del poble de Catalunya. Sou un exemple per a tots. I no us agrairem mai prou la valentia, la dignitat i la integritat que ens heu demostrat.

Ara som en un moment decisiu. Un més. El parlament es reuneix avui i demà. Hem de confiar que estarà a l’altura del vostre exemple. Sou més conscients que ningú que tot és molt complicat. Que els equilibris que han de fer els governants i els representants del parlament són molt delicats. I que no hi ha camins rectes cap a la independència. Però tinc una confiança íntima que no em fa res d’exposar ara aquí: els vostres noms, els vostres somriures, les vostres veus i les vostres paraules són presents al cap, al pit i a l’estómac de tots els qui han de prendre decisions aquests dies. I aquesta flama, aquesta llum que envieu des d’un racó desagradable de l’estat espanyol, és el motor que farà que aviat ens puguem tornar a fondre en una abraçada de llibertat i d’amistat. L’abraçada que més hauré desitjat mai.

Moltes gràcies, amics.
@PereCardus, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb