Un home somnia que la seva consciència té forma de barret, concretament un barret com els que duia Frank Sinatra. Però el seu és de gelatina transparent i permet de veure les sinapsis, uns fils de colors que connecten les neurones. De cop, el barret es transforma en un bistec tàrtar que llisca per un taulell inclinat i és a punt de caure a l’aigüera. Finalment, unes mans aturen la trajectòria i salven la consciència-barret-bistec tàrtar.

Aquest home és el pintor i dibuixant Perico Pastor i quan es desperta li expliquen que ha estat cinc setmanes en coma, després de tenir un infart i un col·lapse generalitzat. Un any més tard, asseguts al seu taller entre làmines i pinzells, amb música de Mozart de fons, Pastor m’explica que mai no li han interessat els somnis i tampoc no els recorda mai, però que la sensació que va tenir d’aquelles cinc setmanes és com d’un únic somni molt llarg. I que era conscient que si el bistec tàrtar hagués caigut a l’aigüera, allò hauria estat el final i avui ja no hi seria.

Però no va hi caure. Perico Pastor es va despertar i va començar un llarg període de recuperació, que de fet encara no s’ha acabat. Primer a l’Hospital de Sant Pau i després a l’Institut Guttmann. Allà, al Guttmann, un 7 de gener, va néixer l’exposició que avui inaugura a Sant Cugat i que es titula “Despertar”. Feia una setmana que s’havia despertat i, tot i que encara estava mig grogui, ja havia tingut temps de reflexionar una mica i tenia clar que calia “fer bullir l’olla”.

Per a un pintor, fer bullir l’olla és pintar, és clar. Va escriure al seu amic Jordi Batlle, de La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès i li va dir que hi havia una exposició a fer amb això que vivia. El galerista li va dir que endavant i aquí va començar l’aventura. Pastor era conscient de les seves limitacions, que eren totals: no podia obrir ni una ampolla d’aigua, m’explica. Però sí que podia agafar un pinzell i així va començar a fer uns primers dibuixos, ell en diu dibuixets, molt senzills i de traç tremolós, que ara m’ensenya orgullós.

Els primers dibuixos els va fer a partir de records i després en va començar a fer al natural. Són els apunts que més tard, a l’estudi, li han servit per a fer els quadres que es poden veure a Sant Cugat d’avui fins al 8 de gener. En total n’hi ha 102, de mides i formats diferents. Per una banda, hi ha dibuixos de la vida quotidiana, de tots aquells gests i activitats que fem cada dia sense ser conscients que el nostre cos és una màquina perfecta però també fràgil. I per una altra hi ha els quadres de la seva estada a l’hospital i a l’Institut Guttmann, una sèrie que entronca amb el projecte que va dedicar a l’Hospital Clínic quan la seva dona hi va estar ingressada una llarga temporada.

Li demano si aquesta nova exposició s’ha d’entendre com un cant a la vida. Em diu que sí, és clar. Que té més ganes de viure que mai. Però també la vol dedicar a tota aquesta gent que té cura dels altres i els ajuda a recuperar la salut, al personal mèdic en conjunt. Els processos de recuperació sovint són lents i a vegades cal recomençar de zero. La primera vegada que entres al Guttmann t’impressiona que tothom vagi amb cadira de rodes, em diu, però és que a més després descobreixes que els que van amb cadira de rodes són els que estan bé!

Abans d’anar-me’n li pregunto si li han quedat seqüeles i em diu que no, que encara està prim i li falta reforçar la musculatura, però que en general està molt satisfet de l’evolució. Aquest estiu, sense anar més lluny, va haver de conduir d’una tirada des de Cadis fins a Barcelona i se’n va sortir sense dificultats. I m’acaba parlant de la memòria: confon dates i barreja els noms dels fills, però això ja ho feia abans. En canvi, quan es va despertar del coma, encara a l’Hospital de Sant Pau, va ser capaç de recordar que tenia un client que havia de recollir un quadre que era un regal de Nadal, i ho va resoldre. Vol dir que les neurones que hi havia dins el seu barret de Frank Sinatra també s’havien despertat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.