La destitució del cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona és l’últim conflicte diplomàtic que ha originat Espanya arran de la preocupació pel procés d’independència de Catalunya. Les pressions diplomàtiques sovint resten amagades en un pla fosc davant l’opinió pública i poden ser de menes diverses. Però, en alguns casos, les filtracions o els fets fan llum a l’actuació a l’ombra de l’estat espanyol, concretament del Ministeri d’Afers Estrangers que han dirigit José Manuel García-Margallo i Alfonso Dastis.

La retirada d’autorització de quatre cònsols a Barcelona és un indici evident de la llei del silenci que vol imposar Espanya. L’ex-cònsol de Finlàndia ha dit ben clar que això era un avís a navegants. A més d’Albert Ginjaume, Espanya va ordenar de destituir el cònsol honorari de les Filipines, Alan Peter, per haver participat en l’aturada de país del 3 d’octubre; el cònsol honorari de Letònia, Xavier Vinyals, per haver penjat suposadament una estelada al balcó del consolat, cosa que ell va negar; i el de Bulgària, l’ex-futbolista Hristo Stòitxkov, per haver criticat la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil el primer d’octubre.

La setmana passada, la tensió va pujar uns quants graus en la relació amb Suïssa. L’exili d’Anna Gabriel a Ginebra va desfermar una allau de crítiques i desqualificacions dels mitjans i polítics espanyols. La mateixa tarda que Gabriel anunciava que romandria en aquell país, un portaveu del Departament de Justícia del govern suís va afirmar que, a priori, no extradirien l’ex-diputada de la CUP perquè, segons la informació que tenien, els delictes que li imputaven eren de caràcter polític.

Però si un soci europeu s’ha enfrontat obertament a Espanya ha estat Bèlgica. La desavinença va començar a l’abril, quan es va suspendre una missió comercial de Catalunya i Flandes al Marroc que havien d’organitzar les ambaixades espanyola i belga. La Generalitat va assegurar que hi havia hagut pressions espanyoles per a evitar reunions polítiques entre el president Carles Puigdemont i autoritats marroquines.

Després del referèndum, l’escalada de tensió entre ambdós governs va saltar a la llum pública. El primer ministre belga, Charles Michel, va condemnar la violència policíaca i va demanar diàleg amb Catalunya. Una presa de posició que Espanya va prendre’s com un atac i que va empènyer les relacions bilaterals cap a un atzucac. El periodista Dieter Dujardin, del diari flamenc Het Laatste Nieuws, va publicar una carta duríssima de la Moncloa a l’ambaixada belga. El malestar es va intensificar quan la justícia belga va donar símptomes que no acceptaria l’extradició de Puigdemont i els quatre consellers que romanen a Brussel·les pels delictes de rebel·lió i sedició, fet que va motivar que el Tribunal Suprem espanyol retirés l’euroordre.

La conferència de Puigdemont a la Universitat de Dinamarca també va posar al descobert pressions espanyoles perquè se suspengués l’acte. El diputat del grup Verd i Roig Pelle Dragsted va denunciar a Catalunya Ràdio que hi havia hagut ‘dures pressions’ a la universitat perquè no es fes l’acte amb Puigdemont, i que per això va decidir-se que la professora Marlene Wind intervingués fent preguntes provocatives.

Dels silencis bàltics a la repercussió de l’1-O
Espanya també ha comprat silencis. És el cas de Letònia, on l’estat espanyol ha destinat 63 milions d’euros en ajuda militar per evitar un pronunciament d’aquest país sobre Catalunya. A més, ha amenaçat Letònia i Estònia de retirar-los el suport logístic i militar, desplegat en missions de l’OTAN per a mantenir la seguretat davant la suposada amenaça de Rússia.

Així mateix, alguns governs europeus van criticar l’actuació d’Espanya durant el primer d’octubre. Bèlgica, Eslovènia, Finlàndia, Lituània, Hongria, Noruega, Irlanda i la República Txeca van manifestar la seva disconformitat i van demanar explicacions a Mariano Rajoy. Diversos polítics europeus també van criticar el govern espanyol per la manera com havia provat d’impedir el referèndum.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb