La sorprenent afirmació d’Oriol Junqueras que mai cap país no s’ha independitzat amb el 50% de la població a favor va rebre dues respostes concloents. La primera, del director d’aquest diari i l’altra de l’historiador Agustí Colomines, col·laborador d’El Nacional.cat. Com recordava Colomines, Junqueras és un historiador ben dotat de memòria i no podia desconèixer que alguns pobles s’han independitzat o han estat molt a prop d’aconseguir-ho amb un suport que rondava la xifra al·ludida. Previsiblement, algú sortirà a defensar la inexactitud del secretari general d’ERC amb l’argument que les situacions eren molt diferents, els conflictes d’una altra naturalesa i els interessos internacionals dibuixaven una constel·lació més favorable. En definitiva, que la història és un cúmul d’incidents sense fesomia i no és lícit emmirallar-se en cap precedent. Segons aquesta opinió, Catalunya seria un cas únic de determinisme i un exemple de naufragi històric des del 1714, 1412 o 1213 –la data va a gust del consumidor. Tant se val quina, la derrota fou definitiva i els catalans mai més no aixecaran el cap.

Encara que el formuli un independentista, aquest és el discurs de l’unionisme, que imposant el relat ja té mitja guerra guanyada. La tàctica consisteix a estroncar qualsevol paral·lelisme amb cap model d’èxit, fins a comprometre, si cal, la política exterior espanyola. Amb els ulls girats vers Catalunya, Espanya es negarà, per exemple, a reconèixer la independència de Kossove o s’aliarà amb Turquia sense importar-li la repressió del Kurdistan ni la neteja ètnica practicada a Nagorno-Karabakh per un client de l’estat turc. En canvi, quan li convé invocar un model desprestigiat, l’unionisme no té inconvenient a forçar les comparacions més inversemblants. Per exemple, les guerres dels Balcans amb les pacífiques reivindicacions catalanes o, sense anar tan lluny, la candidatura del PSC amb el tàndem guanyador de les eleccions americanes, d’on s’infereix, és clar, que el govern independentista és una expressió del trumpisme universal.

Si féssim cas dels qui despleguen una casuística històrica per a negar tot paral·lelisme en els fets, hauríem de concloure que la història sols pot ser una disciplina contemplativa. D’aquesta reducció al pur inventori en resultaria una humanitat amnèsica. La consciència, i la història n’és la modalitat col·lectiva, és una facultat al servei de la supervivència i allò que no és útil per a la tasca immediata desapareix en l’inconscient.

Hi ha dues classes de persones: les que posen l’accent en les semblances i les que el posen en les diferències. Per dir-ho amb la terminologia de Kant: uns prioritzen el principi d’homogeneïtat i uns altres el principi d’especificació. Els primers tendeixen a reduir els fenòmens més diversos a un denominador comú, mentre que els segons insisteixen en la dissemblança. En realitat, totes dues actituds són necessàries segons Kant, perquè no representen cap oposició en l’objecte, en la cosa en si, sinó una duplicitat en la intencionalitat de la ment. El coneixement necessita tots dos principis. Si no poguéssim comparar i assimilar uns fenòmens a uns altres, viuríem en un caos permanent. Cada moment i cada percepció serien absolutament nous, l’univers naixeria a cada instant i ens dominaria la por d’una naturalesa completament desconeguda. Però si tot fos idèntic, seríem presoners d’una realitat immutable, incapaços de copsar l’evolució del món i les variacions del medi o fins i tot de reconèixer la nostra subjectivitat. Literalment, ens mataria l’avorriment. Tant en l’un cas com en l’altre, l’ésser humà no sobreviuria com a tal.

Si els antics consideraven la història vitae magistra, mestra de la vida, és perquè hi veien models d’acció superiors al ritual, que organitzava les societats primitives mitjançant la reiteració normativa de la conducta. La història no es repeteix punt per punt, sinó que presenta analogies. Tot el sentit i utilitat de l’anàlisi històrica es resumeix a reconèixer-les i substanciar-les racionalment. Exagerant, es podria dir que la història és un exercici de retrospecció analògica. L’historiador no recupera pas el passat, d’acord amb el lema de Ranke, tal com fou (“wie es eigentlich gewesen”), sinó tal com es presenta a la llum dels interessos que porten a explorar-lo.

Fou amb la ruptura revolucionària que esdevingué problemàtica la idea que determinats esdeveniments en repetien uns altres del passat. Tothom recorda la frase de Marx a El divuit de brumari de Louis Bonaparte, on diu que els fets i els personatges històrico-mundials apareixen dues vegades: la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. Seria fàcil d’aplicar aquesta màxima a l’actual líder d’ERC, o a l’independentisme en conjunt, considerant que Catalunya ha viscut episodis infinitament més tràgics que no els del procés i que d’un temps ençà la impressió de farsa s’ha instal·lat en molts observadors. Però ni seria just ni ajustat als fets.

Als qui critiquen les comparacions amb altres països que s’han independitzat amb majories molt justes se’ls ha de concedir que la història mai no es repeteix circumstanciadament. Tampoc no és cert que la memòria sigui cap garantia que no es repeteixi. Es recordin o no, els conflictes irresolts sempre acaben tornant i a Espanya hi ha un déjà vu, una flaire de resclosit d’un passat que no acaba de passar, que no vol passar, com deia l’historiador alemany Ernst Nolte. Si això no s’entén és perquè hi ha massa presumpció de racionalitat, massa imperi de la consciència, massa confiança en les representacions i massa poca atenció a les passions.

Durant dècades l’esquerra espanyola ha predicat les virtuts de la memòria històrica com un talismà contra el retorn del franquisme. Però heus aquí que en plena palingenèsia del franquisme, la mateixa esquerra es revolta perquè el vice-president del govern comet l’obvietat de comparar els exiliats catalans del 2017 amb els del 1939. Encara caldria afegir-hi, tot i que a Iglesias no se li pugui demanar tanta memòria històrica, els sovintejats exilis anteriors, començant pels austriacistes a l’inici de la dinastia que els ha originats gairebé tots. O recordar que hi ha una seqüència de presidents perseguits, empresonats, assassinats i deposats, que no trobaríem en cap altre estat de l’entorn respecte de cap altra minoria nacional. És per això també que comparar Espanya amb una democràcia moderna és una hipèrbole insensata.

Els comuns fa temps que es troben en la necessitat de triar entre una Catalunya independent i una de sotmesa. Incapaços de trobar un centre que ja no existeix, perquè Espanya el va demolir quan va derogar l’estatut, s’han vist abocats a decidir de quin costat de la història volien caure. La tria l’ha aclarida diàfanament Joan Coscubiela tot vinculant “emocionalment” la seva gent amb els partits del 155. El concurs dels altres caps visibles –Colau, Mena, Albiach– es desprèn del silenci amb què han destacat la rèplica de Coscubiela a la comparació d’Iglesias, no obstant l’ascendència del líder madrileny en la gent de comuns-Podem.

De vegades ha d’intervenir una catàstrofe perquè ens fem càrrec de l’abast d’una decisió presa sense parar esment en allò que hom ja estava en condicions de saber. Puix que els comuns van denunciar les futures víctimes de la repressió fent públic el seu vot el 27 d’octubre de 2017, ara no poden tractar-les “emocionalment” de víctimes sense reconèixer-se en el paper de delators.

Si es té en compte que és amb els comuns que ERC espera aliar-se en un futur govern, s’entén millor la declaració de Junqueras. Malgrat la fórmula emprada, no sembla que es tracti d’una qüestió de xifres, perquè cap percentatge superior no alteraria la resposta de l’estat espanyol. Deixant de banda, doncs, la qüestió de quina xifra legitima una majoria democràtica, allò que Junqueras transmet meridianament és que el seu partit no té la independència a l’agenda. I és d’aquesta premissa revelada amb mitges tintes i sobretot d’una política de pactes inconsistent amb la finalitat pretesa que pren sentit el sil·logisme: ERC no vol abordar la independència, l’independentisme disposa d’un 50% de vots favorables, per tant la independència és impossible amb aquest percentatge. Però si és impossible per a Catalunya, també ho ha d’ésser per a qualsevol altre país a fi que la profecia s’autoacompleixi amb bona consciència. I així és com un historiador violenta la història.

Per a un polític que sigui essencialment i constitutivament polític sols compta la conquesta del poder. I conquerir el poder dins la cleda autonòmica és molt més fàcil que cercar-lo en la lluita per alliberar-se d’una tirania. Cert, l’autonomia és un pseudo-poder, però comptat i debatut val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. I d’aquest pragmatisme casolà surt tot el que s’ha esdevingut d’ençà del 30 de gener de 2018. Objectivament, Junqueras té raó quan afirma que amb el 50% a favor no es pot assolir la independència. Té raó perquè d’aquest 50% la meitat li accepta la consigna i eixampla la base dels contraris a la declaració del 27 d’octubre. Amb lògica implacable, un independentisme dividit esdevé automàticament un unionisme més fort.

Preses com a mètodes antagònics, les comparacions i les diferenciacions són epistemològicament inservibles. Per entendre alguna cosa cal saber-les combinar. Moltes situacions presenten prou afinitats per a reduir-les a un concepte. L’independentisme n’és un, però no tots els independentistes són iguals. No ho són en el compromís amb el mandat del Primer d’Octubre. Tanmateix, les eleccions, quan es facin, tampoc no canviaran res de significatiu, car el desmantellament de l’autogovern és irrevocable. Però almenys serviran per a esbrinar si la independència continua essent l’horitzó de la lluita política o ha esdevingut lletra morta en l’ideari de l’electoralisme més cru. Això darrer, si es confirmés, sí que tindria greus conseqüències històriques, i en serien responsables tots els qui votessin fent veure que ignoren allò que estan en condició de saber.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.