El català, més cosa de tots que mai

  • Mentre no siguem independents, defensar la llengua continuarà essent una noble però sovint feixuga tasca col·lectiva

Martí Estruch Axmacher
04.09.2023 - 21:40
Actualització: 05.09.2023 - 16:05
VilaWeb

D’articles sobre la llengua catalana i la seva fragilitat se n’han escrits molts i de segur que se n’escriuran més. Vivim en un món en què els peixos grans tenen cada vegada menys respecte pels peixos petits, sobretot quan els petits no tenen mar ni peixera pròpia i estan obligats a viure a la peixera d’altri. Si a més el lluç ibèric que, amb constitució a la mà, teòricament hauria de protegir el nostre seitó quadribarrat, es dedica a encalçar-lo de manera obsessiva, tenim material per a omplir diaris i revistes fins que deixin d’imprimir-los. Però, colpit encara per la mort de Carme Junyent, m’animo a afegir-ne un més a la llista, d’article. Perquè, enmig de l’ofensiva contra la llengua que ja ha començat al País Valencià i les Illes, que òbviament és una represa i no un inici, i de la via d’aigua que entre Ciudadanos i els jutges han obert a l’excessivament idealitzat model d’immersió lingüística escolar del Principat, crec que tornem a una època de trinxeres, de militància i de lluites compartides amb qui de debò estigui disposat a compartir-les i no solament fer bocades.

És cert que sembla que una carambola i la sempre atzarosa aritmètica parlamentària espanyola podrien dur el català a convertir-se en la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Amb aquell regust amarg pels anys de retard i per la quantitat de vegades que ens ho han promès sense lògicament disculpar-se després pel flagrant incompliment, benvinguda sigui l’oficialitat quan arribi. Si arriba. En tot cas, siguem molt conscients que no arribarà per un canvi d’actitud d’un estat espanyol que renega de la seva pluralitat, inclosa la lingüística, sinó perquè, posat en les balances del mercadeig puntual i la conveniència del moment, a la capital de l’imperi curiosament ho han considerat un mal menor. En tot cas, s’admeten apostes: algú perdrà l’avió per parlar en català a l’aeroport aquest que porta un nom decidit a Madrid abans que Clara Ponsatí pugui parlar en català a Brussel·les.

Aquí voldria introduir la primera falca publicitària, ara que comença el curs escolar i que algunes famílies fan bons propòsits similars als de l’inici d’any: feu-vos socis de la Plataforma per la Llengua, que és una entitat fantàstica! Fa molts anys que sóc soci d’Òmnium Cultural i no amagaré que els darrers temps, en el sentit ampli de la paraula temps, he tingut algunes decepcions sonores. En canvi, no en recordo cap en els molts anys que també fa que sóc soci de la Plataforma. Ara han activat una campanya per l’oficialitat del català a Europa, però paral·lelament continuen fent una feina incansable d’anàlisi, conscienciació i activisme en els àmbits més diversos. Salvant les distàncies, em recorden el benfer del GOB a Menorca: pancartes i accions vistoses al carrer, sí, però alhora un equip d’experts, tècnics i advocats pencant de valent i remant en la bona direcció.

Espero que no sigui abusar de la paciència i la bona predisposició dels lectors introduir una segona falca publicitària en aquest text, d’un projecte poc conegut però molt valuós i amb un gran potencial: la plataforma de micromecenatge continu l’Aixeta. És un projecte engegat l’any 2018 per la igualment incansable i admirada Liz Castro, que de manera molt resumida pretén de connectar creadors i artistes catalans amb el seu públic. A canvi de petites aportacions periòdiques, generalment entre 3 i 10 euros mensuals, els mecenes tenen accés a la música, textos, fotografies i dibuixos que ajuden a crear amb el seu granet de sorra. El projecte és molt ben plantejat, explicat i motivat, i ara només li cal créixer. Un dels grups musicals actuals més divertits de l’escena catalana, el Pony Pisador, tenen 238 mecenes, per exemple. Cesk Freixas, que ara agafa el relleu de Liz Castro i dirigirà l’Aixeta, també fa anys que hi és i té 123 mecenes. Tothom diu que calen continguts audiovisuals en català per als joves i aquesta plataforma és una bona eina per a facilitar que n’apareguin de nous.

Fa més de quaranta anys, quan el franquisme maldava per no ser enterrat, cosa que va aconseguir, la Generalitat de Catalunya i la seva primera directora general de Política Lingüística, la gran Aina Moll, una dona sàvia i valenta com Carme Junyent, van engegar la primera campanya de sensibilització sobre l’ús de la llengua catalana. “El català, cosa de tots” va tenir un gran impacte, acompanyat de milers d’adhesius i d’un simpàtic personatge anomenat Norma. Poc després, Pasqual Maragall es va empescar una campanya de promoció de la ciutat que també tenia ganxo i que feia “Barcelona, més que mai”.

Per a bé o per a mal, l’any 2023 som al mateix punt en relació amb el català: sense un estat propi al sarró ni a la vista, el futur de la llengua depèn més que mai de nosaltres. De “totis”. És cansat i desagraït, però és així. El català sobreviurà si reforcem Òmnium i la Plataforma per la Llengua, si ens fem mecenes de l’Aixeta, si utilitzem la Viquipèdia, si fem de parelles lingüístiques, si “adoctrinem” les nostres criatures, si mantenim el català en les nostres converses quotidianes, també amb els metges que ens guareixen o ens ajuden a morir, si l’exigim als restaurants, si comprem productes etiquetats en la nostra llengua, si fem cas de Joan-Lluís Lluís i només anem a veure films en català… Només si nosaltres el parlem avui, uns altres el podran parlar demà.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any