Doncs què voleu que us digui: a mi el veredicte del cas Nóos tampoc no és que m’hagi sorprès gaire, per no dir gens. L’he trobat, com si diguéssim, de compromís. Sí que hi ha sentència de culpabilitat, i sis o vuit anys de presó tampoc no són cap broma. Sí que el Torres rep una mica més de bastó que el Gendre, però si comparem les condemnes amb la petició del fiscal tots dos semblen mig perdonats. Sí que es reconeix a la Infanta i a la dona de l’altre el dret de les bones esposes de viure a la inòpia, però això alhora es considera prou reprovable perquè hagin d’entomar sengles multes. Sí, doncs, però no, com si diguéssim. Com si tots els actors de la cosa s’hi haguessin posat d’acord.

Perquè una mica fa aquesta impressió, la cosa, i no sé si cal que recordi aquella escena tan paradoxal en què el fiscal Pedro Horrach –i quines bones estones que ens regalen els fiscals d’aquesta gran nació que és Espanya!– defensava, tal com sona, ell, el fiscal, la innocència de la Infanta. És ben bé que res no acaba de ser mai el que sembla. O viceversa. I deu ser per això que, amb tant de respecte com en siguem capaços cap a les autoritats judicials i totes les altres que faci al cas, no ens podrem estar de mostrar perplexitat, i sospita, i teories tal vegada capricioses. Com la que segueix.

Ara ja sembla una evidència de tot punt que els temps han canviat. Que allò que ahir ens deixava indiferents avui ens incomoda. Que allò que abans s’acatava submisament ara és causa d’ira social i reclama gestos de rebuig, si m’accepteu l’exageració. O sigui: quan el Torres i l’Urdangarin van començar a jugar al Monopoly les regles no escrites del joc eren unes, i a mitja partida resulta que els les han canviades –una mica entre tots els les hem canviades. I així, quan ara cauen a la cantonada que t’engega a la presó, acaben havent-se-n’hi d’anar, directament i sense cobrar la volta sencera. Aquesta és la meva impressió. No que hagin estat uns malfactors imaginatius, que això potser no, sinó que simplement han fet el que s’esperava que fessin, el que els tocava fer, el que havien après a fer, el que es feia al seu voltant i perquè ho feia tothom.

O sigui: sempre he tingut la impressió que aquest Gendre era el preferit del Rei, de l’altre. Que s’entenien més que amb ningú més, encara que fos del Barça. Que el Rei, l’altre, hi veia gairebé un fidel secretari, un deixeble aplicat, el millor marmessor de la trama de negocis personals que la posició institucional gairebé els obligava a construir, ves que les coses no es giressin i aparegués una nova república sota qualsevol fulla de col. Ei, jo no els conec pas gens, que consti, però quan els veig totes aquestes intrigues se m’afiguren sense que ni ho pretengui. No hi puc fer més.

I deu ser perquè és el que hem vist que es feia, ni que no en sabéssim res del cert. El que hem vist que feia el qui obtenia una certa posició de poder. O de riquesa. Utilitzar tots els mecanismes a l’abast per augmentar-la, la riquesa, i conservar-lo, el poder. És per això que diem que el règim de Franco era un cau de corrupció, oi que sí? Doncs, per què ho havia de ser menys el règim que, amb la pell de xai de la transició, li ha donat continuïtat? Fins ara només hem vist que llepava algú quan es tornava gairebé una amenaça o era tan matusser que se li veia el llautó. O no seria aquest el fil de continuïtat que relligaria, què sé jo, posem-hi aquell Conde, aquell Guerra, el germà vull dir, els Pujol en pes, els nostres és clar, o el Matas i tota la patuleia?

Compte, que quan m’imagino que les coses han anat així, no els exculpo gens ni gota. Cap d’aquests que ara dic, ni els del Nóos en pes. Una cosa no treu l’altra. Cadascun d’ells és culpable en la mesura que ho sigui, i que carretegin el càstig que els correspongui i amb tanta culpa com el seu fetge pugui entomar. Però a mi el que de debò m’interessa i em preocupa és, si fos que la fantasia aquesta tingués fonament, el que deu tenir d’estructural la manera de fer de tots aquests, i de tots els que com ells actuïn semblantment des d’on sigui que actuen. I quina capacitat certa tindrem, ara que fundarem la nova república, de demolir de debò totes aquestes estructures corcades. No fos que se’ns ensorrés, la nostra república, ja abans d’estrenar-la.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.