Featured Video Play Icon

El Càntut va nàixer a partir d’un  

Espontaneïtat, bon humor i saber fer, malgrat la pluja
A l’organització no li ha estat gens fàcil. Moltes activitats s’havien de fer al carrer, eren pensades per a nous espais on cantar i han passat a llocs tancats, a causa de la pluja constant que ha mullat els tres dies festival. L’aigua ha fet fallar el sistema elèctric unes quantes vegades, cosa que s’ha superat amb professionalitat, gràcies, també, a l’ajut dels músics, que continuaven actuant sense immutar-se, gairebé.

La cultura popular s’adapta a totes les situacions. L’enginy i el bon humor resolen qualsevol conflicte. Una de les propostes estrella d’enguany ha estat Santi Serratosa & Càntut, que s’havia de fer a la plaça i es va traslladar a l’interior del Centre de Jubilats. No és una proposta qualsevol, sinó que va carregada d’intenció, perquè recupera la cançó tradicional amb percussió corporal, amb l’objectiu de dur-la a les aules de totes les escoles:

Gairebé totes les cantades s’han fet al bar Centre Recreatiu, un antic casino republicà, l’epicentre d’un ambient acollidor que agermanava i hi facilitava la participació, perquè tothom s’hi trobava immergit en el joc.

Quan se n’anava la llum del bar, a mitjan cantada, la gent reaccionava amb breus aplaudiments, rialles i exclamacions divertides que, en qüestió de segons, deixaven pas a cançons tradicionals que naixien espontàniament, fins que tornava la llum i s’acabava la cançó. Les melodies naixien o morien entre la multitud. El Càntut ha fet palesa la necessitat urgent de mantenir viva la tradició, de facilitar la interacció entre la gent perquè tothom s’hi puga sentir identificat i puga gaudir d’una cantada col·lectiva.

Els presos, en la cançó improvisada
S’hi han sentit jotes, sardanes, havaneres, txa-txa-txa, malaguenyes i, fins i tot, ranxeres, però les cançons que més emocions han despertat han estat les que lligaven amb la situació política actual. ‘L’estaca’ hi ha sonat unes quantes vegades, per exemple. Aquest tercer Càntut ha estat el més reivindicatiu. El suport als presos polítics i als exiliats ha estat constant en els espectacles, en les cantades participatives i en els moments d’improvisació.

Un dels improvisadors espontanis ha estat Christian Simelio, del grup Corrandes són Corrandes, que explica: ‘L’etnomusicòleg Jaume Ayats diu que cantant es pot dir allò que no es pot dir. Ara mateix els improvisadors tenim companys de professió, com Valtònyc, que se n’ha anat a l’exili per haver cantat coses. Per tant, sembla que ara no es pot cantar allò que no es pot dir. Quan parlem de política sí que hi ha una censura. Cal donar suport a la gent encausada, penso que injustament, tant per raons polítiques com per les cançons. Això ajuda a mantenir la qualitat de la nostra professió. Hem de continuar cantant allò que pensem.’

Enguany hi ha hagut un vermut cantant que s’ha fet amb versos completament improvisats. Gemma Pla i l’acordionista Àlex Carrera passaven per totes les taules del bar interpel·lant els comensals o els treballadors dels bars; no deixaven passar cap detall. En un moment determinat, han picat la taula on hi havia els improvisadors professionals de Corrandes són Corrandes, que, tot i que han respost que feien vacances, han acabat mantenint un combat verbal, amable, de més de mitja hora (n’heu pogut veure un fragment en el segon vídeo d’aquesta crònica). La seua creativitat i el seu enginy ha mantingut l’atenció dels presents que cantaven els interludis musicals.

Improvisar lletres sobre una melodia és una pràctica tradicional a tots els Països Catalans. Es fa glosa a Mallorca i a Menorca, a les Terres de l’Ebre s’improvisa a ritme de jota i al País Valencià els cantadors d’albades passen hores versant lletres a altes hores de la matinada. De fet, hi ha enregistraments de cant d’estil de principi del segle XX. Però la febre pel cant improvisat és una experiència relativament nova i això que hem vist al Càntut n’és una prova més.

El Càntut es consolida
El festival d’enguany ha estat el més accidentat de tots. Francesc Viladiu, de l’empresa  Alter Sinergies, organitzadora i cofundadora de la cita, diu: ‘La valoració és molt positiva. Hem salvat els petits inconvenients que ha causat la pluja. Però el festival es va consolidant any rere any, cada vegada el coneix més gent. La veritat és que estem molt contents de la trajectòria i dels objectius que anem assolint d’any en any.’

El Festival Càntut demostra, per tercera vegada, que cultura popular és sinònim d’actualitat i transgressió, una eina del present per a mirar cap al futur i construir-nos com a poble. N’han estat una prova les actuacions del prestigiós acordionista basc Kepa Junkera & Amics de Fok, amb el seu disc sobre músiques dels Països Catalans, com Les cançons seran sempre nostres, d’Arnau Tordera i Magí Canyelles, que han fet una versió del Ball de l’Àliga de la Patum o de ‘Joan Petit’, i que tenien una escenografia igualment impressionant que la seua versió de ‘Els segadors’.

Aquesta melodia, per cert, i sobretot la lletra, han estat motiu de conversa al Càntut: l’etnomusicòleg Jaume Ayats ha dedicat una conferència sencera a explicar la història de ‘Els segadors’, que de primer era una cançó clarament eròtica, i el procés fins a esdevenir himne nacional, tot explicant els moments en què va ser prohibida o quan servia per a muntar una identitat de resistència contra la dictadura. De fet, la història, i tot allò que cantem, tal com reivindica el Càntut, ens ajuda a saber qui som, d’on venim i cap on anem.