Pep Duran, 'Objecte/Imatge', 27 d’abril de 2020. Copyright de l’artista.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La fredor de les xifres diu que tot i el 25% menys de collita de fruita d’enguany, només a Catalunya es necessiten 30.000 temporers però que n’hi ha ben pocs de disponibles. La de la fruita dolça ja ha començat. La Covid va engegar quan encara no havia arribat la mà d’obra anual. Els emigrants que permeten d’obtenir els guanys de la terra, sents dir amb tota la barra per veus que eliminen de l’argument el desastre previ, el mercadeig dels preus que abans de la C, recordeu-ho, era la cançó diària de la terra, de la pagesia que amb prou feines podia aguantar. Però la gent del camp sap entomar les calamitats, quin remei, si depens del clima i de tantes altres intemperàncies, les humanes sovint les pitjors, s’ha posat les piles perquè això d’ara és encara més greu i a sobre hi ha fam i hi haurà falta d’aliments, potser molta. Molt bé. Ara: la sort dels temporers, en aquestes setmanes i mesos, en la Covid, què?

La sort dels temporers no serà pas responsabilitat dels pagesos que els contractaran sinó de les autoritats que la permeten i la permetran en les condicions que sembla que són i seran.

Sobre la salut dels temporers, s’ha establert un protocol de seguretat. Cal creure d’entrada que les mesures de protecció no seran gasives amb els temporers i no se’ls farà pagar el cost de màscares i més rebaixant-los el preu per hora de feina. Ho ha de pagar de moment el pagès, l’administració diu que se’n fa càrrec però no diu en concret com compensarà el pagès. Cal creure també que a més de protegir la feina als camps i als magatzems de la recollida s’habilitaran llocs d’habitatge en bones condicions, que es garantirà la higiene de tantes cases abandonades o en mal estat als pobles i plenes de llits calents, on al cap del dia sencer poden dormir moltes persones.

Però cal parlar a més, sense embuts, de la contractació. Tots els pagesos que conec, i en conec uns quants, fan contractes i paguen la seguretat social dels seus treballadors temporers, els quals estan regularitzats, tenen papers. Però ara molts d’aquests treballadors no hi poden acudir, a l’hivern se’n van a casa i tornen quan engega la campanya de la fruita, de vegades a la primavera per esclarir els arbres i de ben segur quan ha de començar la recollida. Ara no poden viatjar. Ara no vindran, ni els temporers coneguts de cada casa ni els desconeguts. No es pot viatjar. O sigui que són cridats a treballar al camp els treballadors en atur, els joves migrants menors d’edat i tots els migrants haguts i per haver que hi vulguin anar. En quines condicions contractuals?

L’administració va dir primer que els aturats de municipis de la rodalia de cada lloc treballarien al camp sense perdre la prestació. Entesos. Els migrants menors d’edat, què? Se’ls donarà suport quan acabi la collita i se’ls farà papers? No. Mira tu. Però ara l’administració diu que només podran treballar els temporers donats d’alta a la seguretat social i amb contracte. Però 30.000 són molts. Com t’ho faràs, administració? Com us ho fareu, consellera, conseller? En més d’un lloc, que de vegades aconsegueix sortir per la tele i tot, va així: n’hi haurà sense papers –tants i tants que n’hi ha per aquests mons de déu, no ho haurem pas oblidat– que aconseguiran feina perquè calen braços al camp, els pagaran tot i no tenir papers ni res, i basta: l’ajut en aquesta catàstrofe no els serà després recompensat amb el mínim que semblaria decent i equitatiu: papers, reconeixement legal, el camí necessari per a deixar d’anar a la desbandada.

És com dir que l’administració vol esclaus: que vagin a treballar sigui com sigui, que estiguin disposats fins a encomanar-se del virus si no es pot evitar, i que en acabar se’n tornin a casa (quina, on, com) tal com hi han arribat: sense papers, sense reconeixement legal.

Pep Duran, ‘Objecte/Imatge’, 27 d’abril de 2020. Copyright de l’artista.

Per acompanyar-me en aquests articles del confinament m’he decidit a demanar a aquests altres temporers i pagesos sense reconeixement que tot sovint són els nostres artistes si m’hi volen acomboiar. L’art de la pandèmia, l’art de la C.

De seguida va dir que sí Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955), que tantes coses sap extreure dels materials que té a la vora, els del dia a dia, els més senzills. En l’estela de Miró i tants més. Me n’ha enviat tres, d’imatges així elaborades. La que teniu damunt d’aquestes ratlles, la de la capçalera de l’article que reprodueixo de nou, i una tercera. Un tríptic.

Llaunes de sardines recent l’una i velles a matar les altres dues. Un caragol-una branqueta que recorda una falç-un ferro vell. Tres cassons vells encadellats.

El pare, Pepe Ibarz Alins, pagès que tantes coses de la història duia a sobre, pencaire i curiós, em va dir un dia de final dels noranta a la vila olímpica de Barcelona davant del mar: ‘Filla, no patisques per res, mai. Els que hem vist el país com estava i ara veiem això –va assenyalar la mar i la platja amb els dos braços– no ens ho hauríem imaginat mai de la vida, mai.’ Em va semblar un miracle, de debò: el pare, optimista! Les coses del Pep, Pep Duran, m’hi han fet pensar.

Si no fos que no voldria un futur bastit sobre espatlles de temporers esclaus i pagesos abandonats a la seva sort.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.