El camí enverinat d’anar a l’escola

La notícia va sortir fa uns quants dies i no sé si ens n’hem fet prou ressò (perquè no donem l’abast, entre acords al marge dels sindicats majoritaris, i protestes i convocatòries de vaga, i ara agents de paisà enviats a fer la ronda pels instituts). La majoria d’escoles tenen uns nivells de contaminació que superen –algunes amb escreix– els límits recomanats per l’OMS. És a dir, que l’aire que respiren els infants els afecta greument la salut.

És el resultat d’un estudi d’Ecologistes en Acció, que ha analitzat la qualitat de l’aire –les emissions de diòxid de nitrogen– dels entorns escolars del Principat. La percepció que molts tenien, perquè hi ha carrers on t’has de tapar el nas i on el fum el pots mastegar i escopir, ara és una constatació, una prova clara, un argument irrefutable.

Els infants respiren verí i les mesures adoptades fins ara són insuficientíssimes.

Gairebé la meitat dels casos d’asma i bronquitis infantils són causats per la contaminació del trànsit, diu la notícia.

Els infants respiren verí i tenen malalties cròniques i deficiències en el desenvolupament cognitiu, en un nombre de casos gens negligible, per culpa del trànsit terrestre.

Però no em sembla que ningú no s’hagi immutat gaire per això, sincerament.

Prop del 40% dels entorns escolars més contaminats recollits en l’informe són al Vallès. Fa cinc anys que visc a la ciutat que té l’honor d’encapçalar el rànquing amb l’escola on els nivells registrats han estat els més alts de totes les de l’estudi.

A l’Escola Mare de Déu de la Salut de Sabadell se superen els nivells ja no recomanats (10 µg/m³, diu l’OMS; si més no, 20 µg/m³ el 2030, segons la directiva europea), sinó legals (40 µg/m³ d’acord amb la UE).

L’escola està situada a la Gran Via, que és la principal artèria de trànsit de Sabadell. És com tenir una autovia que et travessa i et parteix la ciutat. Una barrera d’asfalt que esputa decibels excessius i diòxid de nitrogen i, per molts passos de vianants i limitacions de velocitat que hi hagi, encara avui no s’hi ha posat cap remei efectiu.

Travesso la Gran Via just davant d’aquesta escola un parell de cops la setmana. Mentre espero que el semàfor es posi verd (com més trànsit, més triga, i més m’he de tapar el nas), contemplo el rètol vermell que hi ha just a l’altra banda de la vorera. És el de la seu del PSC. Una fotografia de l’alcaldessa ben somrient, un cor dibuixat i un “amb tu” que també fa arrufar el nas, amb aquella flaire d’ensarronada que desprèn.

No em fa la sensació que en aquesta ciutat es faci ni prou ni gaire per a transformar els entorns escolars, per molts reels que publiquin explicant sopars de duro.

L’estudi d’Ecologistes en Acció recull, entre les conclusions, unes quantes mesures que es podrien aplicar, que s’haurien d’aplicar; la majoria, d’un sentit comú que esborrona. Per tant, la qüestió aquí és la voluntat política, la prioritat que hi atorguen (és molt més llaminer gastar-se els quartos en campanyes de Nadal que fan contents els botiguers, és clar, però parlem de la salut, de la salut de les persones); i també la conscienciació, perquè amb aquest tema trobo que encara hi ha massa comentaris de cunyat.

Hi ha unes dades contundents. Evidentment que no tot és culpa del trànsit rodat, però en bona part, sí. “L’origen principal d’aquest contaminant s’atribueix a l’emissió de gasos de combustió de vehicles de motor […]. Les escoles amb nivells més alts es troben a prop d’autopistes urbanes o grans vies. En contrast, els entorns escolars amb millor qualitat de l’aire corresponen a espais de vianants o amb baixa circulació d’automòbils, fet que demostra que el marge de millora és molt elevat.”

Entre les propostes, ampliar les ZBE, aturar i descartar projectes de macroinfrastructures viàries com el Quart Cinturó i, imprescindible, més transport públic i millor, perquè una cosa no s’entén, ni es pot fer, sense l’altra.

Fer camins escolars, prioritzar el transport públic, el vehicle compartit, la bici, l’anar a peu (això té força a veure amb anar a l’escola de la vora de casa), que els carrers del voltant siguin espais de joc o zones enjardinades en comptes d’aparcaments.

Pacificar de debò els entorns escolars: restringir-hi el trànsit, com a mínim, en les entrades i sortides; limitar la velocitat al voltant dels centres, fer-hi zones verdes, espais de vianants, patis oberts. Posar-hi verd, posar-hi molt més verd: arbres, murs, jardins verticals, patis naturalitzats.

I a més de tot això, per descomptat, fer seguiment, controlar i sancionar quan calgui. Ja fa temps que hauríem d’haver anat de cara a barraca.

Perquè, en tot aquest tema, a mi em torna a fer la sensació que els infants són l’últim mico. I que consti que, d’aquestes mesures, no tan sols se’n beneficiarien les criatures, sinó també tots plegats. Però torna a semblar que, com que la cosa va d’escoles, tampoc no és tan greu. I si a sobre és per un tema de contaminació, encara menys.

Avui encara tenim les ciutats construïdes al voltant dels vehicles, tot és fet partint de la preeminència del trànsit rodat.

Poden circular per gairebé tots els carrers, es poden petar els límits de velocitat sense conseqüències, poden pujar a la vorera, poden entrar a les places, que serà un moment i prou, i poden fer concerts de botzines en qualsevol lloc i hora, perquè la impaciència i la testosterona són una combinació explosiva.

Encara avui són els reis del carrer i els pobres desgraciats que van a peu s’han de conformar amb l’espai que els deixen en voreres sovint estretes i passant entre les cadires de les terrasses de bars, que han acabat d’ocupar el poc espai que havia quedat lliure de vehicles. I, sobretot, prohibit jugar a pilota al carrer, què s’han pensat aquests mocosos.

És urgentíssim canviar aquesta inèrcia tan perniciosa.