Caminar pel Cabanyal-Canyamelar és acostumar-se als detalls, petites rajoles modernistes, cases de colors, àvies a la porta de casa parant la fresca que arriba de la mar. Són els carrers llarguíssims paral·lels a la platja, connectats en perpendicular per les vies de les antigues séquies (en Gasch, que ara és Mediterrània, el Riuet o la Cadena): la trama urbana, com una xarxa estesa a la sorra, que conforma l’antic poble mariner i la seva història i la gent que l’ha fet. I la que hi viu ara.

Hi ha un tram d’aquest barri, però, una franja de terra cremada, una línia imaginària des de l’estació del tren fins a mar, que el talla a cop de navalla. Per aquí hi volien fer passar l’avinguda que havia d”obrir València al mar’, una idea covada dècades enrere i que, quan va arribar el PP a l’Ajuntament, amb Rita Barberà com a mestressa absoluta del corral, va prendre especial virulència.

La prolongació de l’avinguda de Blasco Ibàñez, una operació d’especulació immobiliària de primer ordre, pretenia enderrocar més de mil sis-centes cases, convertir el tradicional carrer de Sant Pere en un ‘bulevard’, allargar l’avinguda fins a la platja i alçar-hi, a banda i banda, blocs en barrera llestos per a vendre’s al millor postor. Era l’acta de defunció del Cabanyal, de la seva forma de vida, d’un espai més que singular, únic.

La megalomania especulativa, però, va topar amb la resistència del veïnat. Durant més de vint anys, la gent del Cabanyal ha viscut ‘alçada en so de pau’, com els agrada de dir, per fer ressaltar el valor al barri, el modernisme popular que ha meravellat arquitectes de renom, la història viva que uneix Sorolla i les cigarreres, els bous i les barques, les barraques i el balneari de les Arenes. L’any 1998 es va crear la plataforma Salvem el Cabanyal. Han estat un exemple de lluita, de perseverança i d’imaginació. Quan els deien que no hi havia res a fer, trobaven un nou recurs, juristes, arquitectes, el món; han fet manifestacions, vagues, cançons, s’han inventat festivals d’art, de teatre, del que sigui perquè vingueu a conèixer aquest barri preciós, i a estimar-lo com nosaltres l’estimem.

I han guanyat. Aquella obsessió malaltissa de Rita Barberà per a imposar la seva voluntat i tombar el barri va topar amb la protecció legal que mereixia. Deu mil vegades va anunciar que començava les obres i deu mil vegades la realitat li ho va rectificar. El canvi de govern a l’ajuntament, ara fa dos anys, va significar un alleugeriment difícil de descriure. Finalment es podria començar a reparar tant de mal com s’ha fet al Cabanyal. ‘Obrir València al mar, diuen? Nosaltres som el mar!’

Zona zero, ferida oberta. El temps que ha passat amb l’espasa de Dàmocles a sobre el cap, però, li ha deixat una ferida oberta que sagna sense contenció: la tristíssima herència de Rita Barberà és l’anomenada ‘zona zero’, la franja que traçava l’avinguda fantasma i que durant anys, dècades, ha estat pastura de malvestats.

El procés de degradació programada que ha viscut aquesta zona és de manual: expropiacions, compra de cases (a cap preu: si no vens ara i no agafes el que te’n donen, demà te la prendran per res) i desallotjaments per a fer-ne directament fora una part dels veïns; brutícia, marginalitat i crits per a acabar de foragitar-ne la resta.

Les entitats del barri, des de Salvem el Cabanyal a les confraries de la Setmana Santa Marinera, s’han unit per posar en relleu una situació que, de fa massa temps, és insostenible. Ja han fet una concentració al centre mateix de València per ‘compartir’ amb la resta de ciutadans un dia qualsevol a la ‘zona zero’, amb música a tot drap i foc al carrer i deixalles i traficants. Hi ha hagut també una manifestació unitària al barri mateix. Per reclamar l’atenció, i la intervenció ‘global’ que, ara per ara, no tenen.

‘Ningú no ho vol mirar, això. Aparten els ulls. Literalment.’ Tino Villora és el portaveu i un dels fundadors de Salvem el Cabanyal. Ens acompanya en aquesta caminada pel ‘paisatge després de la batalla’. Perquè, d’entrada, ens recorda, s’ha de mirar. Els polítics, ‘fins i tot periodistes’, ‘són incapaços de mantenir la mirada a les zones més dures de la convivència social’. Ara fa poc, el batlle, Joan Ribó, i el president de la Generalitat, Ximo Puig, van visitar el Cabanyal. En algunes zones, hi amplien les voreres, hi arrangen el paviment, ‘reurbanitzen’. ‘No van venir ací’, relata Villora: ‘De la séquia d’en Gasch cap al nord, hi ha la zona zero: van caminar de la séquia d’en Gasch cap al sud. I ja està’.

Hi ha grans descampats i petits solars que marquen l’espai que fou una casa, portes tapiades, esventrades, boques obertes alçades al cel amb poques dents. Entre un solar aparedat i un altre que exposa les vergonyes al vent, s’alça un edifici vestit de dol, de tres plantes. No hi queda res, llevat de l’estructura precària. ‘Aquesta casa és declarada en estat de ruïna des de fa més de deu anys. I ací la tens. Ara què hi han fet? Hi han posat la tela negra perquè a ningú no li caiga res al cap. I ja està.’ I les casetes del voltant del descampat, mudes, sense portes, amb aquell aire encara del que van ser, de qui són? ‘La majoria, de l’ajuntament.’ Al fons, una bicicleta del Valenbici, el servei municipal de lloguer, recolza, abandonada, en un senyal de prohibit el pas.

‘Ningú no ho vol mirar, això. Aparten els ulls. Literalment’

Continuem caminant. I, d’allà on els profans només podem veure cases abandonades, Tino Villora en poua la història. La que tenia i la que té. La casa a tocar de l’escorxador, on es reuneix el Salvem, per exemple: ara és allò que els veïns anomenen ‘la narcosala’: ‘S’hi ha botat foc un parell de vegades.’ L’endemà dels bombers, de ser potser nota breu en algun diari, de l’ensurt general, tot torna a començar. ‘Els que la controlen, de vegades lloguen espais per a punxar-se. I no hi ha manera.’ Una cadira atrotinada a la porta, roba penjant a les finestres, senyal per als entesos: ara hi pots entrar, ara no, ara tal. Tot tapiat o esbotzat. Xeringues. Misèria i companyia. L’edifici és de l’ajuntament.

Quan travesses per un carreró que en realitat no ho és, que són cases que hi falten, topes amb un baix amb persiana i porta mig oberta. A dins, la pobresa que s’enganxa a un matalàs brut, un carretó de supermercat ple d’andròmines, bosses de plàstic, foscor i humitat. Hi viuen. ‘De fa uns deu anys o quinze. En eixes condicions, sí.’ Tino Villora es nega a acabar-s’hi acostumant. No pot ser que les coses hagin de continuar així indefinidament. O pitjor. Perquè no intervenir és actuar, de fet, empitjorant-ho. I es pregunta, com fan tants veïns en aquesta part invisible de la ciutat, ‘on són els serveis socials’.

Perquè ara arribem a ‘la zona en què la gent té dificultats per a viure tranquil·lament en sa casa: no tenen intimitat, hi ha soroll, partits de futbol de matinada… de tot’. Aquest de tot inclou tràfic de droga, baralles de galls, fogueres al carrer, mainada mig nua, escombraries, deixalleries, crits, música a qualsevol hora del dia o de la nit. Segons quan passis per segons quins llocs, et costarà de creure que ets a València, en ple segle XXI.

Villora evoca les ‘persones que han viscut quinze anys resistint. Més de quinze anys. Aguantant ací perquè els volien tombar la casa. Sa casa. I era l’únic que tenien’. Molts se’n van haver d’anar. Empesos literalment per aquell mobbing insuportable practicat des de l’administració. Es van utilitzar famílies sense recursos que, instal·lades amb les seves precàries pertinences en cases que havien d’acabar anant a terra, van servir, involuntàriament, de tristíssima força de xoc contra el veïnat resistent. Uns altres es van quedar. Perquè no tenien possibilitat de canviar de casa. Perquè no ho van voler fer. Perquè no s’hi val.

‘Els veïns resistents viuen en unes condicions que ja s’haurien de capgirar’

No reclamen solucions instantànies. No ho han fet mai. Però Tino Villora recorda dues coses: la primera, que aquests veïns resistents ‘viuen en unes condicions que ja s’haurien de capgirar. Ja han sofert massa’; i, la segona, que això que passa a la zona zero no es queda a la zona zero: ‘Afecta tot el Cabanyal.’

‘I l’autoestima –raona Villora– és un element molt important per a l’acció i la recuperació.’ És, de fet, una de les primeres tasques que va proposar Salvem el Cabanyal, quan es va crear: recuperar el goig de ser del Cabanyal, de viure-hi, de fer-se’n. Per això, continua, no es pot suportar més aquesta situació: ‘Quin espai de convivència, d’identitat ens resta?’

Tot plegat no és, hi insisteixen, una qüestió secundària. ‘Ens diuen que tot arribarà, que la reurbanització ja portarà els canvis, que d’ací a cinc anys… Però si fóra així, no hi quedaria res, d’ací a cinc anys! Ni autoestima ni poble ni res!’ Per això reclamen un pla d’intervenció que inclogui qüestions bàsiques com ara que els serveis socials es presentin al matí allà on, de nit, hi ha hagut conflicte. Que s’estableixi intermediació real. O que els serveis jurídics de l’ajuntament  es personin en els processos per ocupació de les cases que són seves.  ‘I que deixen d’anunciar una pluja de milions que encara no sabem on són.’

Hi ha una anomenada Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrada, EDUSI, que ha de comptar amb fons municipals i de la Unió Europea. Trenta milions, han dit. Però Villora recorda: ‘Ja els han anunciat qui sap quantes vegades, aquests trenta milions. I, de moment, sabem que tot va acumulant retards. I que no ens ho podem permetre.’ Si no es prenen les mesures adequades, avisa, ‘és com si anares fent un putxero ben substanciós per a la xenofòbia. I això, en un barri popular, és a dir, d’esquerres. I no pot ser. No pot ser.’

Per això s’han mobilitzat. Pocs dies després de la darrera concentració, i de la corresponent denúncia pública, l’ajuntament ha anunciat que farà tancar les disset (disset!) deixalleries il·legals que hi ha localitzades a la zona zero. Tota una sub-sub-economia (lloguer de baixos, ocupació, via forat, del baix contigu, ‘contractació’ d’esporgadors de contenidors, de desballestadors sense cap condició de treball, venda d’alumini, de coure, del que sigui) que ha trobat en els llimbs del Cabanyal un precari camp per córrer. I està bé que s’hi actuï, és clar. Però el fet no fa sinó confirmar allò que ja ens deien els veïns, durant la passejada: ‘Nosaltres protestarem, perquè volem que s’arregle, però és que esperàvem que no haguera fet falta. Hauria haver eixit d’ells.’

Saben que se la juguen, també. I, justament per aquella autoestima de què parlava Villora, no els agrada haver d’ensenyar les vergonyes al sol. Però no tenen cap més remei: ‘Vivim al caire de l’abisme.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]