Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ho continuen provant. Hi insisteixen. Perquè no tenen cap més remei i perquè és la seva feina, al capdavall. Mirar d’estintolar aquest seu estat en esquerda permanent, xutar la pilota endavant al camp de patates i qui dia passa anys empeny.

Ara que han aprovat el pressupost amb els vots i les aquiescències d’això que anomenen perifèries (i que som nosaltres, per a l’extracció i per als copets a l’espatlla som nosaltres), sembla que vagin perfilant les passes per a mantenir la cosa encara durant un temps més. Ja han començat a explicitar-ho, de fet. Amb totes les paraules i amb la terminologia pròpia, el vice-president espanyol, Pablo Iglesias, ho apuntava directament ara fa no res: que això que han aprovat no és tan sols la consolidació d’un govern, sinó també l’aliança per a la direcció política de l’estat. Concretament, que “el bloc de la investidura es reforça i serà d’investidura i de direcció d’estat”. I que aquesta direcció és amb la perifèria, diu.

Perquè aquesta és la jugada: contra el centripetisme madrilenc que ara encarna aferrissadament la dreta nacionalista espanyola (ara?), hi ha la mirada que es tomba cap a la perifèria (el poder tomba cap a la perifèria, titulava, precisament el dia de la seva constitució, un diari regimental) i que vol escenificar l’esquerra nacionalista espanyola. Tan plural i tan reformista ella.

Val a dir que la sola etiqueta ja defineix intencions: prou se sap que col·locar la perifèria aquí o allà depèn tan sols del punt de vista, del perfil que la situació o l’interès hagi establert com a centre. Així doncs, fins i tot si hipotèticament ens situéssim en la perspectiva unicornial de reforma de l’estat espanyol i juguéssim ara a l’etern joc de l’enfadós, potser ens hauria d’escamnar ni que fos una miqueta la paradigmàtica displicència que en aquest context descriu el terme ‘perifèria’. Perquè són les províncies de sempre, al capdavall. Conceptualment. Provincià, perifèric, tant se val.

En fi, que en aquesta aliança PSOE-Podem-perifèries sembla que ara es volen definir els deu o quinze anys vinents. Un posat, un perfum, una representació. Perquè, ben mirat, si per alguna circumstància creguéssim que aquesta reforma de to perifèric que prediquen no és un altre animal mitològic (que no és el cas, però si ho creguéssim), potser seria pertinent de preguntar-los, per exemple, amb quin programa polític. Més que res per evidenciar que, oh, sorpresa, tampoc aquesta vegada no hi ha cap proposta real. Cap proposta de reforma, vull dir. De reforma de caràcter democratitzador, s’entén. I no, aparentar que es proven de contenir les pulsions del franquisme estructural que els regolfa pertot, no compta com a reforma. Ni això de la llei d’educació, que, malgrat els esgarips de la caverna, simplement mig torna a la situació anterior a la destrossa Wert (us en recordeu, del ministre aquell del PP? Quants anys fa? Deu?). Res més. Sense cap avenç.

No cal pas treure ara a la palestra el recent soroll de sabres dels militars espanyols (i és igual quan es llegeixi aquesta afirmació: a l’estat espanyol sempre hi tenen, més subterrani o més descarat i amb idèntica aquiescència del Borbó de torn, soroll de sabres). Ni la programada reforma (ahà) que ha proposat el govern espanyol (aquest d’ara, sí, el més progressista i amb voluntat més perifèrica de la història) per tal de castigar amb presó la desobediència als tribunals (que avui dia ja ho consideren delicte i li reserven multa i inhabilitació, però que ara es veu que els sembla poc). Ni la venjativa actuació contra els presos polítics. Ni etcètera. No cal ni tan sols estendre’ns en les barrabassades pel broc gros: en comptes d’enumerar el reguitzell d’exemples pràctics d’immobilitat regressiva i directa i bèstia, podríem ara parlar, per exemple i simplement, de la virulenta reacció que ja ha rebut l’única proposta de reforma concreta que tenen, que els arriba, no cal dir-ho, de les “perifèries”, i que és la reclamació d’una cosa tan elemental com aquesta: que les llengües pròpies que conté el seu estat, diferents del castellà, tinguin el mateix reconeixement que el castellà, i els seus parlants els mateixos drets que els parlants del castellà.

Aquest és el clima. Aquesta la definició d’això que són.

I, mentrestant, nosaltres no podem anar fent com que fem bullir l’olla. Ni deixar que ho facin en nom nostre. Com si hi tinguéssim res a dins, cap aliment. Com si ens sobrés el temps. Com si ens poguéssim permetre l’etern retorn a la conllevancia, als anys bullits del pujolisme, a aquella època de cove sense peix que tenim més que superada i que en Ramon Barnils ja ens va retratar en un magistral enfilall de resignacions: “Ells com sempre, doncs, i nosaltres anar fent. Com sempre –ei, si pot ser.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.