El betlem de Tirisiti és un retaule de titelles que es representa cada any, pels volts de Nadal, a Alcoi des de final del segle XIX. És un Bé d’Interès Cultural i té uns quants reconeixements. És un pessebre iconoclasta on apareixen escenes sacres, com ara el naixement de Jesús, l’adoració dels Reis i la persecució d’Herodes, però amb la fugida de la Sagrada Família a Egipte l’obra es capgira i esdevé irreverent i trencadora. Hi ha un capellà que es besa amb una feligresa. Hi ha Andrés Coloma, Clásico, un torero local, que toreja un bou. Hi ha filades de moros i cristians. I, fins i tot, hi ha un globus aerostàtic. El mateix personatge protagonista, Tirisiti, té un canvi de personalitat: a la primera part és el masover que es nega a allotjar Jesús i Maria i després és l’antiheroi, perdedor i murri.

El betlem és patrimoni de l’Ajuntament d’Alcoi i, gràcies a un conveni, la Dependent és la companyia que s’encarrega de representar-lo des de principi dels anys noranta. Joanfra Rozalén, el director, explica que una part del text varia d’un any a un altre. La primera part sempre és molt similar. I parlem de diglòssia, perquè és en castellà. La segona part, més costumista, és en català. I és en aquesta part on, com a molts espectacles de titelles, hi ha lloc per al component sarcàstic i burleta que connecta amb l’actualitat i amb el món d’ara.

La primera constància escrita del betlem de Tirisiti és del 1876. En aquella època, al voltant de l’església hi havia molts betlems, i tots amb el mateix esquema. Els betlemers contaven la història sagrada, però hi afegien qüestions de l’actualitat per a cridar l’atenció del públic. Els representaven en tendals o barracots i cobraven entrada. Eren afeccionats, i els membres de la família s’encarregaven de la manipulació dels titelles.

Una tècnica pràcticament en desús
El betlem de Tirisiti manté la tècnica de ‘peu i vareta’ que té molta tradició a l’Europa central i a la Mediterrània, però que pràcticament ja no es fa servir. És molt complexa perquè el muntatge es fa sota l’escenari i es necessita una fossa on els sis manipuladors es puguen moure. En els trenta-cinc minuts que dura la representació alcoiana, hi participen 120 titelles. Alguns són fixos, uns altres tenen una mobilitat limitada i n’hi ha que són mòbils.

El to i la cantarella de la narradora sobta. Els dos únics personatges que tenen veu pròpia són Tirisiti i el sereno. És molt estrident, produïda per una llengüeta que duu al paladar l’actor que els fa parlar. De fet, el nom del protagonista sorgeix de la manera com pronuncia el de la seua dona: Tereseta. La tècnica de la llengüeta per a alterar o dissimular la veu dels actors és una característica heretada de la tradició dels putxinel·lis de la Commedia dell’Arte italiana. És per això que el betlem de Tirisiti és una obra arrossegadora, carregada d’influències i tradicions barrejades. Per exemple, la barretina que du el protagonista no se sap d’on ve, però a final del XIX ja anava així. Les famílies que s’encarregaven del betlem en el passat els afegien les coses que consideraven més genuïnes, més captivadores per a enganxar els espectadors.

Gràcies al betlem de Tirisiti, pel Teatre Principal passen trenta mil espectadors cada any. S’hi fan unes dues-centes funcions. Entre el 28 de novembre i el 22 de desembre es fan en horari escolar i concertat amb les escoles. Ja no és una activitat essencialment alcoiana, sinó que fins a Alcoi arriben xiquets i xiquetes de tot el País Valencià. A partir del 22 de desembre i fins al 5 de gener, les representacions es fan per a un públic familiar. Els actors diuen que noten la diferència quan qui s’asseu al pati de butaques és el públic alcoià. Els avis i els pares hi porten els més menuts. Interactuen amb els titelles i esperen que en la segona part Tirisiti pose damunt l’escenari temes d’actualitat o facècies que han passat a Alcoi l’últim any.

Actualment, el pessebre va molt lligat a les festes de Nadal d’Alcoi. N’és l’inici, com la cavalcada de Reis n’és el final. Però no sempre ha estat així. En temps de la República, les representacions es van fer de manera irregular i cap als anys seixanta va deixar de fer-se. Després va anar passant per mans diferents fins que l’Ajuntament d’Alcoi va decidir convertir-lo en institució. Aquest és el punt d’inflexió que permet la solidificació de l’espectacle. La Dependent rep el llegat de la família Peydró, que els transmet per via oral tant el text com la cantarella i la manera de narrar.

Els titelles actuals són obra d’Alejandro Soler i Paqui Denia, que van inventar tot l’imaginari i van resituar una escenografia semblant a la que hi havia en l’època de la creació. La tècnica és la mateixa però els moviments són més depurats. Tradicionalment, els qui feien les representacions eren els xiquets que hi havia sota l’escenari manejant els titelles, i per això Tirisiti té aquests cops tan característics, aquesta manera tan atrotinada com a vegades es mouen.

Foto: ©Prats i Camps

L’espectacle que hi ha sota l’escenari és gairebé tan interessant com el que veu el públic. Tot sembla molt fràgil i casolà. El secret que tot funcione és la coordinació, la mecanització dels moviments, però també el joc. Si un titella balla a l’escenari, l’actor hi balla darrere. I si està ensopit, també ho està el seu manipulador. Jordi Carbonell fa setze anys que participa en el betlem. A banda fer anar els titelles, és un dels actors que fa les veus amb la llengüeta: ‘Tots fem tots els moviments, és un treball en cadena, tots toquem tots els titelles. Ens els passem per dalt. Hem d’estar alerta perquè és una faena molt precisa.’ A còpia d’anys de manipular-los, Carbonell explica que encara que els titelles semblen pals, estàtics, se’n pot traure molt de suc.

Foto: ©Prats i Camps

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb