El ‘best-seller’ català del segle XVI que va travessar fronteres

  • L'editorial Barcino publica 'Espill de la vida religiosa', conegut com el 'Desitjós', una novel·la del 1515 de regust lul·lià, en edició crítica d'August Bover

VilaWeb
Joan Safont Plumed
28.02.2024 - 21:40
Actualització: 28.02.2024 - 21:45

El filòleg August Bover va conèixer Josep Maria de Casacuberta, fundador fa cent anys de l’Editorial Barcino, en un context de repressió contra el catalanisme per part de la dictadura de Primo de Rivera, però també de florida cultural i editorial com a reacció contra els intents d’anorreament del català. L’any 1977, Bover acabava de tornar de la Universitat de Saskatchewan, al Canadà i, per suggeriment del doctor Antoni Comas, primer catedràtic de filologia catalana d’ençà del 1939, va començar a treballar en el Desitjós, com es coneix popularment l’Espill de la vida religiosa, un llibre del 1515 del qual no havia tingut cap notícia fins llavors, d’autor desconegut, però que se n’intuïa una gran difusió internacional. Va ser gràcies al doctor Curt J. Wittlin, de qui havia estat research assistant al Canadà, que va tenir ocasió de conèixer l’editor i filòleg Casacuberta –havia estat director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans–, que llavors ja passava dels vuitanta. En saber que el jove col·lega treballava en el Desitjós, li va comunicar que tenia la idea d’incloure’l en la col·lecció els Nostres Clàssics, que dirigia, i en la qual en vida seva es publicaren més d’un centenar de volums. Trenta-nou anys després de la mort de Casacuberta, el Desitjós s’ha publicat, finalment, a la col·lecció, amb una edició crítica de Bover, que de llavors ençà hi ha dedicat mitja vida. Ahir es va presentar a la Biblioteca de Catalunya.

Un llibre únic del 1515

L’actual director de Barcino, Oriol Magrinyà, ha fixat aquest llibre com un pas més en la tasca de recuperació, no dels grans títols medievals –com era l’objectiu inicial de la casa–, sinó dels clàssics de l’època moderna, i que ha implicat, per exemple, l’inici de la publicació de l’obra completa del gran autor barroc català, Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. Tot i que avui és poc conegut, però, l’Espill de la vida religiosa o Desitjós, pel nom del seu protagonista, va ser un dels títols més coneguts de la literatura catalana moderna, un autèntic best-seller del qual es van fer cent trenta-tres edicions i va ser traduït a tretze llengües, com ara l’ucraïnès, el rus o l’irlandès. Publicat originalment en català, les edicions castellanes posteriors en van relegar aquest idioma original, i no s’havia publicat íntegra de llavors ençà. Després de treballar-hi durant dècades, Bover destaca el bon nivell del seu català, on l’únic castellanisme notori és “tenir que”. En aquest sentit, i citant Martí de Riquer, hi ha més castellanismes al Tirant lo Blanc, com ha recordat l’editor filològic.

El filòleg August Bover, responsable de l’edició crítica del ‘Desitjós’, amb el director de Barcino, Oriol Magrinyà (fotografia: ACN).

Com el nom indica, Espill de la vida religiosa és un llibre d’adoctrinament religiós, inscrit en el moviment de la Devotio Moderna, no pas escrita en llatí sinó en llengua vulgar, en aquest cas el català, i en forma de novel·la, última seqüela de l’escola de Ramon Llull. En el context d’una societat cristiana, s’adreça a tothom, no solament als religiosos, i especialment cerca la complicitat dels lectors de novel·les de cavalleries. Desitjós d’estimar Déu és el protagonista, un religiós, i té per antagonista el monjo Bé-em-vull, que acabarà malament. Fou publicat per primera vegada l’any 1515 a la impremta de l’editor d’origen alemany Joan Rosenbach. Tot i que ha estat atribuït a fra Miquel Comalada, monjo del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, aquest fet és objecte de discussió i Bover més aviat ho posa en dubte, pels nombrosos valencianismes que inclou l’original català, que no lliguen amb l’origen cerverí de Comalada, pertanyent a més a un orde dedicat a la traducció. Justament l’orde a què pertanyia l’autor anònim és objecte de debat entre especialistes. Bover, després de dècades de treballar-hi, es decanta per un franciscà valencià. Tot i que els jerònims, els cartoixans o els benedictins l’han fet seu i han reivindicat l’autor com un dels seus, va ser la Companyia de Jesús qui més va ajudar a expandir-la al món. Segons Jordi Rubió, durant l’estada a Catalunya d’Ignasi de Loiola, el futur sant i fundador jesuïta devia conèixer el text, que els seus deixebles van dur fins a les missions de l’Índia, les Filipines o el Japó, al segle XVII. Després de llegir-lo, el pare Miquel Batllori va dir a Bover que s’ho havia passat molt bé.

Traduït a tretze llengües

Un dels fets més sorprenents del Desitjós és la ràpida expansió per Europa, Àsia i els Estats Units, on un quàquer de Nova Jersei la feia llegir entre les seves amistats, en una edició anglesa. “Ni el Tirant ni el Quixot no van tenir tanta difusió. Tret de la Bíblia i el Kempis, hi ha pocs llibres amb un èxit internacional com aquest als segles XVI-XVII.” La clau de l’èxit era la llengua vulgar i la forma de novel·la. Els traductors també la feien adaptable i agradable a cada realitat, en un moment en què Europa es dividia en guerres de religió. La bona mà dels traductors –autèntics adaptadors de l’obra– la va fer popular en països catòlics, protestants i ortodoxos. La traducció eslava eclesiàstica parla de la santa església universal, no pas de la santa església catòlica apostòlica i romana, i el traductor polonès, un convers, hi fa sortir Martí Luter, un personatge que no és pas esmentat a l’original.

De fet, Bover admet que amb algunes de les històries es podria escriure una novel·la. Com la del traductor a l’irlandès, un estudiant format a la Universitat de Salamanca –on hi havia un col·legi irlandès– que, després d’ingressar a l’orde franciscà, va acabar com a confessor de l’Armada Invencible, enviada per Felip II a lluitar contra la impia Anglaterra. Després de la derrota, es va instal·lar a Lovaina, on s’imprimien llibres en irlandès per fer-los entrar clandestinament a Irlanda, país en què els anglesos havien prohibit l’edició en la llengua pròpia. Avui, curiosament, el Desitjós s’inclou en una col·lecció similar als Nostres Clàssics, dedicada a les grans obres irlandeses.

Amb l’edició del volum, Bover ha volgut cloure una etapa de la seva vida, i n’ha lliurat tres exemplars a la Biblioteca de Catalunya: una edició facsímil de l’edició de Salamanca del 1580, editada per un investigador castellà anomenat Melquíades Martín; una edició crítica irlandesa; i la darrera edició i traducció italiana, feta a Nàpols el 1841, per un cartoixà portuguès.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any