El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia…

De vesprada, a la plaça de l’Ajuntament pugen parelletes de gent gran que ve del cinema o d’alguna tertúlia de l’Ateneu. És la tendresa. L’autobús baixa pel carrer de les Barques, el que queda de l’hotel Reina Victòria, el Teatre Principal, l’esplendor de l’antic Banc de València, i les mans vigoroses del pilotari emmotllades per Manolo Boix a l’antic edifici de Bancaixa. Tot això són vestigis d’aquella València exportadora, burgesa i culta que malda per no desaparèixer, però que a vegades costa massa de trobar. A El Corte Inglés del carrer del Pintor Sorolla puja gent enfeinada amb bosses de les rebaixes, amb menjar preparat, amb l’últim atuell que necessiten per a la cuina. Un grup de cinc joves italians hi entren cridant i rient i arrossegant maletes. Sembla que per fi han trobat la manera de baixar fins a la platja on han llogat un apartament. Potser aquesta platja que han llogat és al jardí d’Aiora i hauran de caminar molt si es volen banyar els peus.

L’autobús ja és ple i la conductora prem el botó que emet un missatge enregistrat en català i en castellà perquè la gent vaja fins al final. Les parelletes d’avis comenten la jugada mentre el bus passa pel Parterre, la Porta de la Mar i fa aquella trompada tan desagradable quan comença a travessar el pont de l’Exposició, aquell de Calatrava que surt a totes les fotos. A la dreta, més Calatrava, amb la Ciutat de les Arts i tots aquells edificis fora d’escala, i el sol que es vol pondre, però com que és primavera, mandreja una mica més i pinta els núvols de color taronja. A l’esquerra, als camps d’esport que clapen aquest tram del caixer antic del riu Túria, centenars de xiquets i xiquetes juguen a futbol o corren i els ciclistes avancen entre corredors i patinadors.

L’edifici de la Cigonya, el palau de l’Exposició, l’antic Balneari de l’Albereda, l’antiga fàbrica de tabacs que ara és un edifici municipal. El carrer de Finlàndia, amb aquell bar espanyol i molt espanyol amb tant de bou i tanta bandera espanyola. Travessem l’avinguda d’Aragó amb l’edifici Europa, que no amaga un grup de persones que han dedicat el dia a recollir ferralla i tota mena d’andròmines dels contenidors i, quan el dia s’acaba, es reuneixen en un banc.

A la parada d’Ernest Ferrer baixa una de les parelles d’ancians i s’acomiada dels amics fins demà. Puja una dona amb tres criatures, tres motxilles, una pilota de futbol, un cèrcol de gimnàstica i poca paciència. També pugen una dona cinquantina amb l’uniforme d’una empresa de neteja que fa una videoconferència amb algú a qui enyora molt, i un executiu amb la corbata mig desfeta i el botó de dalt de la camisa despassat. Parla per telèfon, però sense el telèfon a les mans. S’embolica amb el cèrcol, l’autobús frena en sec i se senten renecs i rialles.

El 32 va baixant pel carrer de Just i Pastor. Al final hi ha la mar. A cada parada puja gent i en baixa. Al jardí d’Aiora posa el cartell de complet. Els passatgers es queixen i s’impacienten. Una dona comenta a la veïna de seient que és clar, que això sembla un bus turístic i té una freqüència molt dolenta i que el podrien posar d’aquells que són més llargs.

Pel carrer de la Serradora, l’autobús entra al barri del Cabanyal. A cada parada en baixa gent. Uns amb maletes, uns altres amb plànols de la ciutat, la majoria amb el mòbil a la mà. El mercat del Cabanyal, el carrer de la Mediterrània, el Tio Pepe, el Montblanc, el tramvia del carrer del Doctor Lluch. A la dreta, l’antic balneari de les Arenes, que tenia aquella piscina blava que semblava que s’ajuntava amb la mar i el solàrium a dalt de tot. Ara és l’hotel de les Koplowitz.

I la mar. El passeig marítim que arriba fins a la Patacona, i el 32 el fa tot, encabit dins un carril pintat de color grana. Circula en paral·lel a una franja tan ampla d’arena i d’aigua que donen sentit a l’infinit. Tenen un ecosistema propi les platges de la Malva-rosa i les Arenes, que les fa més atractives a l’hivern, quan Sorolla no baixa a pintar, amb les llevantades, les onades d’escuma blanca, les parelles furtives i els microplàstics. A l’estiu fan poca nedera, amb el fons marronós i fangós.

De la platja, el 32 torna a València pel carrer d’Isabel de Villena. És estiu o potser primavera. Està ple d’arena, fa olor de crema bronzejadora, de cervesa esbravada i de patates fregides, de cistelles de vímet, de tovalloles humides i de paquets de galetes Príncipe esmicolades. Els joves amb el banyador banyat i la pell cremada posen els peus descalços damunt el seient de davant, es fan autofotos i no cedeixen el lloc a una dona gran que els ho recrimina. Són russos i no l’entenen.

Remunta cap a Just i Pastor una altra volta. Amb el cartell de complet. Les estacions de metro d’Aiora, Amistat i Aragó. Abans de travessar l’avinguda, una minyona puja amb dues bessones uniformades. L’avinguda de Suècia, amb el vell Mestalla que resisteix al pas del temps i contempla immòbil les anades i tornades d’unes directives que no s’estimen el futbol, i els embats dels ultres, i exhibeix amb orgull les cares dels ídols de l’afició, Kempes, Mendieta, Mundo, Albelda, Puchades, Claramunt…

I després de Mestalla, Estellés. “Educadament, Misser Mascó, 17.” Reverència al gran poeta que va escriure València i el país sencer i va viure en alguna d’aquelles finques no gaire altes, a tocar de l’Albereda. “Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre: / és el meu domicili. és el món. és ma casa.”

Davant l’escola Esclavas baixen la minyona i les bessones uniformades i dues o tres famílies més que duen els cadells a l’escola de monges. Són les nou del matí. Algú puja amb un carret de la compra perquè va al mercat central. L’edifici la Pagoda, on va viure Eduardo Zaplana, el quiosc la Pérgola, els Vivers a la dreta, el pont del Reial. La plaça de Tetuan i el carrer de la Pau. Les botigues comencen a obrir. El carrer fa olor de cafè i de torrada amb alvocat, de xocolata Valor a la plaça de la Reina, amb el Micalet i Santa Caterina. El carrer de Sant Vicent i la plaça de l’Ajuntament.

El 32, a qualsevol hora, qualsevol dia, qualsevol estació. Qualsevol any.