Seguint el noble costum d’atribuir a cadascú allò que en justícia li pertoca, això que a continuació exposaré no és, de fet, cap descobriment de res que fins avui fos ignorat. Potser sí que dormia en un racó discret, però de cap manera és, ho repeteixo, una informació que vegi ara la llum per primera vegada.

Com vaig comentar en l’article anterior, centrat en la història de la revista Ariel –que va ser el tema del discurs d’ingrés de Frederic-Pau Verrié a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, llegit el maig del 2002–, la imminent irrupció de la policia a la impremta on s’havia enllestit el número 23 va interrompre bruscament –i de manera ja definitiva– la publicació de la revista.

Situem-nos: parlo dels mesos finals del 1951. Per les coses que explica Verrié, ell i Joan Triadú varen endur-se in extremis tots els exemplars que varen poder arreplegar del número 23 mentre l’impressor feia desaparèixer les traces, ja força avançades, del que preveien que fos el 24.

La gran sorpresa, però, va saltar quan Verrié, poc després del seu discurs a l’Acadèmia, tot repassant un fons de llibres i papers personals que feia més d’un quart de segle que no havia pogut consultar, va trobar un joc de galerades i proves d’impremta d’aquell número no nat i, conscient de la importància de la troballa, va voler tancar el cercle que havia quedat obert després del que havia explicat en el discurs d’ingrés.

El resultat va ser un article titulat simplement ‘Ariel, 24’ que va aparèixer al butlletí XVII de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi corresponent a l’any 2003 i en el qual Verrié dedicava cinc pàgines a explicar les característiques dels textos retrobats i dinou pàgines més a reproduir-ne les galerades i proves d’impremta.

La porta a una nova etapa
Sense amagar l’emoció per l’inesperat descobriment, Verrié explica que el número, que hauria sortit amb data de març o abril del 1952, ‘és més important, encara, perquè assenyala un tombant decisiu de la vida de la revista en reafirmar-ne un dels aspectes que, ja de bon principi, l’havia orientat: l’obertura de la publicació a generacions més joves, a la descoberta de nous valors’.

Efectivament, l’article, encara sense títol, que havia d’obrir el número el signava J.T. (Joan Triadú) i s’adreçava ‘a la joventut a la qual precedim’, tot destacant la voluntat de donar pas a noves veus: ‘Com es pot veure pels textos, ells ja són plenament independents i, per tant, mereixen, necessiten, millor dit, el seu propi mitjà d’expressió. Perquè no el tenen els hem ofert, honorats, la nostra vint-i-quatrena sortida. El favor, doncs, ens l’han fet ells a nosaltres.’

No es tractava de prendre’s un descans, s’afanyava a aclarir Verrié, però el cert és que dels cinc fundadors de la revista dos eren lluny (Palau Fabre a París, Tarradell a Granada) i el tercer, Romeu, estava discretament apartat per raons judicials. Amb les mans lliures, doncs, quedaven només Triadú i Verrié, qui precisament va ser detingut i empresonat un any després per altres aventures tipogràfiques’, segons que explica ell mateix.

Acompanyant el pòrtic ja comentat, el joc de papers trobats conté dues narracions curtes, set poemes originals breus i un altre de traduït, dos comentaris crítics i dues recensions bibliogràfiques. També hi havia un article sobre cinema, una reproducció artística i una entrevista.

Un número pràcticament enllestit
Pel que fa a les dues narracions, el nom de Francesc Faus figura com a autor al final de la segona. Els set poemes els signen Maria Teresa Nolla, Joaquim Molas, Segimon Serrallonga, Ramon Cotrina, Josep Junyent, Antoni Pous i Joan Vergés. I, entremig, s’hi inclou un sonet de Gerard Manley traduït per Albert Manent.

El poeta Màrius Torres

Tot seguit, hi ha un parell de comentaris de lloança signats per Palau Fabre i Triadú a propòsit del volum Poesies, de Màrius Torres, editat per Josep Pedreira a l’Óssa Menor. Confesso que em crida l’atenció la frase amb què Triadú comença el seu article: Màrius Torres encomana pesadament la seva tristesa…’, afirmació que va matisant i justificant hàbilment al llarg del text fins arribar a la frase final, en què defineix el lleidatà com ‘un nou poeta de considerable força i d’indiscutible qualitat humana’.

L’apartat literari del número continuava amb un parell d’articles d’Albert Manent sobre Les elegies de Bierville, de Carles Riba, i Les hores retrobades, de Joan Vinyoli, i completaven el número un guaix de Josep Mompou, un article breu d’Andreu Castells titulat ‘El combat de l’artista jove i un altre de Miquel A. Porter sobre Ce siècle à cinquante ans, film de Denise i Roland Dual que s’havia projectat en sessió quasi clandestina en el Cercle Lumière de l’Institut Français de Barcelona. El material recuperat s’acaba amb un engrescador ‘Fragment d’un diàleg imaginari entre l’arquitecte i historiador de l’art Josep-Francesc Ràfols i Frederic-Pau Verrié. El formen quatre fulls manuscrits i amb les indicacions tipogràfiques adients per a la seva composició a impremta. En el primer, Ràfols hi escriu el seu currículum autògraf i en els altres tres, escrits per Verrié, es desenvolupa la conversa imaginària.

Tot plegat, doncs, un paquet de material que omplia pràcticament tot l’espai del número frustrat.

Verrié tanca el seu article al Butlletí de l’Acadèmia valorant la intuïció de la tria de veus, aleshores joves que en la majoria dels casos després han fet bones les prediccions i han demostrat la seva vàlua. I com no podia ser altrament, comenta la conveniència (o l’oportunitat) de ressuscitar aquell material: ‘Cal, doncs, donar a conèixer aquelles galerades com a document històric, fidelment, sense retocs ni actualitzacions, tal com ens ha arribat; amb les correccions preparades per a la impremta una part, i l’altra, en proves compaginades i encara per corregir.’

Un material de valor històric
Arribats a aquest punt –és a dir: quinze anys després de la troballa de Verrié i gairebé setanta dels fets– la pregunta a formular-nos fóra si cal, o no, treure ara a la llum aquest material més enllà dels cercles restringits dels estudiosos.

Ja vaig comentar a l’article anterior que aquella edició pseudo-facsímil dels vint-i-tres números de la revista que el 1978 va fer Proa era un esforç digne de remarca, però bastant millorable, ja que era feta en blanc i negre i no tenia en compte els dos suplements que la revista havia editat el 1948. Tampoc portava cap estudi introductori, només un article breu de Joan Triadú imprès a les solapes de la sobrecoberta publicat el 1957 a la revista Vida Nova de Montpeller i, doncs, aprofitat.

Potser ara seria el moment d’afrontar una edició facsímil ben feta, amb la incorporació dels esmentats suplements, dels dinou fulls trobats de l’inexistent número 24 i un text introductori amb, com a mínim, les explicacions de Frederic-Pau Verrié en el discurs de 2002 i l’afegitó de l’any següent. Sóc ben conscient que això que demano no és fàcil d’assumir per una empresa editorial, perquè no tinc clara la possible rendibilitat del projecte. En uns altres temps seríem molt a prop d’allò que coneixem com ‘edicions institucionals’, ara no ho sé…

Una solució a mig camí potser seria encarregar un bon estudi sobre la revista i les repercussions que va tenir durant els primers anys de la resistència cultural interior. Un estudi que situï i avaluï com cal els textos publicats i les signatures que varen trobar acolliment en aquelles pàgines.

Fóra un error, però, deslligar els continguts del continent de la revista, del seu disseny tipogràfic, de la maquetació i de les obres d’art reproduïdes (en bona part dels casos amb voluntat i encert). Al cap i a la fi, Ariel, Revista de les Arts va ser una aventura que tal com han explicat Verrié i Triadú pretenia donar una aparença de rigor i normalitat a una cultura i a una llengua que no ho eren gens, de normals, perquè vivien sota la permanent amenaça d’una espasa de Dàmocles grollera i intolerant, perillosa i criminal. I ho deixo aquí.

 

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb