Eduard Pujol: ‘Com podem construir aquest país millor si no som capaços de defensar el president?’

El periodista, ex-director de RAC1, és el portaveu de la candidatura de Carles Puigdemont

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
17.12.2017 - 21:01
Actualització: 17.12.2017 - 21:48

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El periodista Eduard Pujol (Martorell, 1969) és un dels debutants en la política que acompanya Carles Puigdemont en la llista de Junts per Catalunya. El president, amb una llista de país al cap, s’ha envoltat de professionals d’àmbits diversos que han volgut viure en primera persona el moment d’excepcionalitat del país. Pujol era fins fa quatre dies el director de RAC-1, l’emissora capdavantera de Catalunya, però va entomar el desafiament que li van presentar. Diu que l’1-O el va deixar ‘grogui’ i és un dels motius que el van portar a acceptar la proposta de Puigdemont: ‘L’1-O la van fer tan grossa, que guanyarem’, diu durant l’entrevista, feta a la seu de campanya de Junts per Catalunya, al cor del barri de Gràcia.

És el número vuit, una posició que en unes eleccions normals no requeriria estar en la primera línia de foc mediàtica. Però de normalitat, no n’hi ha pas si Carles Puigdemont i Clara Ponsatí són a l’exili, i Jordi Sànchez i Joaquim Forn són a la presó. Pujol s’adapta a l’excepcionalitat amb bon humor. Confia que el resultat de les eleccions obri un temps de política i diàleg: ‘L’escenari que veig és que les urnes obligaran al diàleg.’

Amb quin objectiu ha d’anar a votar la gent el 21-D?
—La campanya té dos problemes. D’una banda, la composició física de gent a l’exili i de gent a la presó. A les llistes, hi ha gent que no la podem tocar. Hi són, però no hi són. Això és un problema. El president el podem tocar a mitges. Operativament, és una dificultat enorme. El segon problema és que podem acabar normalitzant allò que no és normal. És el problema dels intangibles. Allò que m’havien explicat, o m’havia cregut, i que és la democràcia, és amenaçat. Sempre hi ha hagut jutges amb sentències estrafolàries que la gent del carrer no ha entès. Però quan és una successió continuada, repetida i diària de jutges que decideixen coses que la gent del carrer no podem entendre, quan els avis de Reus no poden sortir a manifestar-se, quan la televisió pública del país no pot dir ‘president a l’exili’, doncs et prenen la normalitat. Tot això és molt subtil. No hi ha cap raó d’aquestes per si sola que pugui obligar-te a un ‘aixequem-nos i anem-hi’. Però quan comences a sumar veus que la democràcia i les llibertats polítiques, individuals i col·lectives, es troben en joc. Aquest, per mi, és l’autèntic debat d’aquestes eleccions. Allò que hauria d’interpel·lar els set milions i mig de ciutadans és que això de la democràcia és en joc perquè hi ha gent que pot agafar gust a viure decidint pels altres. Això és gravíssim eh!

Si la llista d’ERC és la més votada, Junqueras ha de ser proposat per a ser investit president?
—És que el debat no és aquest. Els catalans ja en teníem un, de govern, ja en teníem, de president. Hi va haver algú que de manera excepcional i vulnerant totes les lleis va decidir que els catalans ja no teníem govern i ja no teníem president. Si fem el joc al 155, cada vegada que els catalans decidim que tenim un president que ens agrada, però a Madrid no, ens el faran canviar? Per tant, no és un debat nominalista. N’hem de fugir. Jo dic que sí a Carles Puigdemont perquè és el president de Catalunya.

Puigdemont va dir ahir que estava disposat a córrer el risc de ser detingut per ser investit president si ho demanen els ciutadans el 21-D. Això vol dir que el dia 22-D podem veure Puigdemont agafant un avió o un cotxe cap a Barcelona?
—Els terminis no sé quins són. Tot és molt obert. Penso que hi ha una gent que ha convocat unes eleccions, que són el tripartit de Rajoy, Arrimadas i Iceta. I Aznar. I la llotja del Bernabéu. Hem d’esperar que tinguin el coratge i la valentia i la mínima delicadesa, que no vull dubtar-ne, que és acceptar el resultat de les urnes.

Acceptar el resultat vol dir que si ve Puigdemont no sigui detingut?
—Vol dir fer política. Jo no sóc jurista, però estic convençut que, per exemple, en la reunificació d’Alemanya, segur que hi havia algun escull legal que l’hagués fe impossible. Segur. Però en aquell moment, i més encara vist amb perspectiva, és impensable que per alguna norma, aquell gest d’absolut sentit comú hagués quedat encallat per la llei. Oi que això no té sentit? Què van fer els alemanys? Fer jugar la política. Tant que els agrada parlar de Tarradellas, perquè els encanta parlar-ne.

De l’últim Tarradellas.
—L’últim, sí. Quan Tarradellas retorna, allò es mou en una legalitat que se’n diu política. Per tant, el problema no és tan judicial com polític. El problema és acceptar el resultat de les urnes o no acceptar-lo.

Llavors, un primer pas perquè el govern espanyol accepti el resultat de les urnes seria una amnistia a tots els empresonats?
—M’obligueu a anar massa enllà.

Però el govern espanyol ja ha dit que el detindria tan bon punt entrés a l’estat espanyol.
—Però l’escenari de política-ficció el fem sobre la victòria a les urnes i el suport popular al president, ja que hi ha molts condicionants previs que evidentment s’enfondraran aquella mateixa nit. Perquè la força del sentit comú obligarà a fer política. I arribarà la política. N’hem d’estar absolutament convençuts, perquè si no ens condemnen a viure en el 155. Això que diré sobre el 155 és gruixut, i cada vegada que senten la paraula ‘franquisme’ es posen molt nerviosos, però si no és franquisme, és neofranquisme. Tampoc no els agrada. Si no respecten els drets bàsics personals, col·lectius i polítics, de què parlem? Jo vull pensar que gent que els últims anys s’ha assegut al Parlament de Catalunya i al congrés espanyol acceptaran la política i voldran cercar una sortida que sigui política.

Hem d'estar convençuts que arribarà l'hora de la política, perquè si no ens condemnen a viure en el 155

Si Puigdemont és detingut i Junts per Catalunya és la llista més votada, qui serà el seu candidat?
—El candidat de Junts per Catalunya és Carles Puigdemont.

I si és detingut?
—És que és una hipòtesi que no em vull plantejar.

Encara som en el procés?
—És clar. Això és com les temporades de Netflix. Hem canviat de temporada. De l’últim capítol de l’anterior temporada, ens hem de quedar amb la imatge de l’última escena. I no ens diu qui és viu i qui és mort. Ens diu una cosa que la gent hem de saber interpretar. Vàrem posar l’estat espanyol davant del mirall i ara sabem com és l’estat espanyol. Si no hi hagués hagut la declaració, sempre hi hauria hagut l’interrogant si a l’estat espanyol li agrada imposar la llei a partir de la força. Per tant, el que ens queda és que arranquem aquesta nova temporada sabent exactament qui tenim davant.

Llavors, si l’estat espanyol ja s’ha posat davant el mirall i heu vist la seva manera de procedir, no és molt difícil continuar creient en el diàleg?
—No.

I com es pot creure en el diàleg havent-hi un estat que ha reprimit?
—És que hi ha una part de tot aquest relat que és la fruita madura que un dia acaba caient de l’arbre. I el diàleg ha d’acabar arribant. I ha d’acabar arribant perquè el dia 21 hi haurà urnes. I a nosaltres les urnes ens agraden. Però, sobretot, les urnes aquesta vegada les ha posades el govern espanyol. Per tant, hi insisteixo, quan les urnes les posava el govern de Catalunya el govern espanyol podia fer veure que no eren les seves urnes, que no se les creia. Però és que aquestes urnes les hauran posades ells. Les haurà posades el senyor Rajoy, la senyora Soraya, l’Acebes i tots aquests personatges del govern popular que ens han anat sorprenent amb el seu tarannà poc democràtic. Tots aquests són els que ara s’agafen les mans fraternalment i han agafat les furgonetes per portar les urnes a Catalunya. Són aquests els qui han d’acceptar les seves urnes.

En el programa dieu que després del 21-D continuareu, d’acord amb el mandat democràtic del 27 de setembre i de l’1 d’octubre, la construcció de la República Catalana. Com es pot fer efectiva la República amb unes finances intervingudes?
—És que és una segona volta perquè tots som fills de l’1 d’octubre. Jo estic convençut que hi ha un determinat establishment a Catalunya molt ben connectat amb Madrid que són els primers a qui angoixa i perjudica aquesta situació. I són els primers que, potser des d’una posició allunyada –o antipàticament contrària al procés–, hi haurà algun dia que exigiran al govern de Madrid que deixi de jugar i permeti que la Generalitat i el govern català puguin fer la gestió del dia a dia sense una fiscalització en mans de Montoro. La història ens diu moltes coses. Hi ha situacions que són excepcionals. I les excepcionalitats no s’allarguen eternament. Tot és tan bèstia que aquesta excepcionalitat en les finances públiques s’acabarà. I no és un discurs il·lús, perquè hi ha un dia que les coses s’acaben.

I com es construirà la República amb un TC i una fiscalia a l’aguait?
—És que tot porta a una resposta anterior. Que és política i diàleg. L’element central de tota aquesta història exigeix que els catalans fem un vot inequívoc en favor del retorn i la restitució del president i el govern. El retorn de la normalitat política. Si no hi ha aquesta resposta nítida dels catalans, tota la resta és molt difícil d’imaginar perquè han de passar moltes coses. Tota la força que puguem tenir depèn de la força que decidim tenir el dia 21. Com podem construir aquest país millor que es dóna la mà amb la República si no som capaços de defensar el president? Si no som capaços de defensar el president, no podem ser capaços d’imaginar-nos el que vindrà al darrere. Ho dic en positiu. O si voleu us ho dic al revés. Com que serem capaços de defensar el president de la mà de la política, llavors ens podrem plantejar l’escenari posterior. Tot passa pel dia 21. Però estic convençut que respectaran els resultats perquè vull pensar que el catàleg de les barbaritats s’ha esgotat.

Junts per Catalunya descarta la via unilateral?
—És que el discurs de vies unilaterals o no és el discurs al qual ens volen dur. És on l’estat se sent més còmode, i s’hi sent còmode perquè li permet de recuperar un debat d’una terminologia molt fàcil per a encendre platós i convertir la política en un ‘Salvame Deluxe’. I no és que sigui unilateralitat o no, és que abans hi ha d’haver la política. I abans de la política hi ha d’haver el vot. I abans del vot, s’ha d’entendre de què van aquestes eleccions. Si totes aquestes passes no les fem correctament, anem alimentant uns debats nominalistes que converteixen la política en un gran plató. I això, d’entrada, ja els serveix per a desqualificar tot això que proposem. Aquests setanta mil catalans que van anar a Brussel·les, proposaven un ‘Escolta Europa’. I aquest és l’espai on ens trobem còmodes. Recordem que aquest és el país de Pau Casals. Podeu pensar que sóc un altre que treu a passejar Pau Casals, però quan coneixes bé el personatge veus que som fills de Pau Casals. Aquell ‘Pau, Pau, Pau’, és un crit que ha d’acompanyar tot aquest procés. Ens juguem com escrivim el segle que tenim en curs. Depenent de què passi el dia 21, la cal·ligrafia del segle no ens agradarà. No l’entendrem. No reconeixerem la nostra lletra, i és això que hem de protegir.

Ja sé que no us agrada parlar de possibilitats futures, però la tendència del procés…
—Deixeu-me reivindicar un tret que em defineix. Sóc periodista. No sé si aquesta és la definició exacta. Observador, a mi m’agrada molt badar i observar. I el guionista del procés no ha escrit cap capítol que els observadors del procés haurien endevinat. Per tant, no em feu agafar la bola de vidre. L’escenari que veig és que les urnes obligaran al diàleg. I em puc equivocar com tots aquells que s’han equivocat.

Us volia dir que la tendència del procés és d’allargar-se o mutar. Allò que diuen de la roda de l’hàmster. Què li pot dir un partit independentista a un independentista que ha perdut l’interès?
—Doncs que la vida no és feta de coses ràpides. Quan intentem fer allò que durant tres-cents anys ningú no s’havia plantejat com ens hem plantejat, no podem convertir la independència en un joc de la PlayStation. I a la gent que està neguitosa, destrempada o decebuda, també li hem de dir que mai no havíem estat tan a prop, que mai no havíem anat tan lluny. A més a més, els diria que som fills de l’1-O i que ho hem d’entendre. No en tindrem una dimensió nítida fins d’aquí a molts anys per a entendre que una societat pacífica que només volia posar unes urnes va ser atonyinada. Això, avui, els que intentem entendre-ho i pair-ho, hem de saber que no ho aconseguirem fins d’aquí a molt temps perquè és molt gros. Forma part de la crònica del segle. Som una societat que va ser colpejada i que encara ens fa mal tot el cos. I per això n’hi ha que estan desil·lusionats. Però també és cert, som en un món real. I una última cosa que tinc ganes de compartir.

Estic convençut que respectaran els resultats perquè vull pensar que el catàleg de les barbaritats s'ha esgotat

Compartiu-la.
—Us asseguro que l’1-O l’última cosa que m’hauria imaginat és que m’haguessin dit: ‘Mira, a mitjan desembre et faran una entrevista perquè seràs candidat en una llista electoral.’ Aquesta possibilitat no l’havia prevists mai. Aquell migdia, a una persona que m’estimo molt, li vaig dir que tenia la sensació que havíem perdut, però que havíem guanyat. Aquell dia ens feien mal, perdíem. El referèndum no era com l’havíem imaginat, perdíem. Era evident que ningú no ens reconeixeria, perdíem. Però, alhora, la van fer tan grossa que guanyarem.

Com observeu periodísticament la campanya?
—És molt estranya. No voldria que ningú pensés que dic com s’ha de fer la feina. Això em sabria molt greu, perquè a mi no m’agradava que em diguessin com havia de fer la feina. Però, observant, tinc la sensació que per una qüestió operativa, d’immediateses mal enteses, la premsa ha fet seu l’encaix de la situació anormal, i que en la cobertura electoral d’aquestes eleccions es transmet poc, i ho trobo a faltar, l’excepcionalitat. Segurament és llei de vida. Però és que tenim un vice-president de la Generalitat a la presó i que encapçala una llista electoral. Els piulets poden tenir un valor, però us imagineu les pròximes eleccions espanyoles amb el senyor Rajoy no anant a cap míting? Jo no m’ho imagino. Per això trobo que els mitjans insisteixen poc que falten veus en aquesta campanya.

De la direcció de RAC1 a la candidatura de Junts per Catalunya. Com es fa aquest pas?
—Abans de l’escena del canvi, que segurament seria una de les més emocionants de la meva vida, perquè un s’adona que la seva vida és a punt de canviar, hi va haver un dia, que va ser l’1 d’octubre, en què no m’imaginava que passaria allò que va acabar passant. Jo sóc dels que ho van viure amb intensitat perquè estava convençut que si a les nou del matí, essent llavors director de RAC1, en Basté connectava amb un oient que acabava de votar, hauria estat un diumenge normal. Un diumenge corrent. Estava convençut que aquell dia es votaria si algú aconseguia començar a votar. I la meva sorpresa va ser que no, que quan la gent va començar a votar, l’estat va continuar fent trontollar el sistema informàtic i començant a apallissar la gent. Aquestes imatges no les oblidaré mai i quan tingui noranta-quatre anys i sigui un avi molt pesat, explicaré que hi va haver un dia que va ser l’1 d’octubre de 2017. A mi aquell dia em va deixar ‘grogui’ i amb un punt de sensibilitat sense el qual potser no hauria acceptat la proposta de presentar-me a la llista.

Com va ser?
—Em va trucar el president i em va dir que organitzava una llista, que necessitava gent diversa i que s’hi incorporessin persones amb una trajectòria personal reconeguda. Ja ens coneixíem i em va dir que el meu perfil hi podia encaixar. Segurament sense l’1 d’octubre no m’hauria sentit directament interpel·lat. A partir d’aquí venen el 3 d’octubre, els Jordis que entren a la presó… Cada vegada és una sacsejada que et deixa més impressionat. Són coses que no entens i que vas acumulant sobre la pell de l’1 d’octubre.

Creieu que aquest pas us pot marcar professionalment amb vista al futur?
—Sí. Pensar que no em marcarà seria d’una innocència imperdonable. Però també em pot marcar pensar que sóc una persona que allò que professionalment ha fet, ho ha fet bé. I que, en política, si hi aporto aquest punt de sentit comú que he dut a tot arreu on he anat, la capacitat de diàleg, perquè us asseguro que no pots dirigir una ràdio sense diàleg, potser algun dia hi haurà algú que em valorarà per atributs amb què avui no em relaciona.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies