Article de Marta Rojals

L’edat dels altres

  • Només en té quaranta i com sempre que llegeixo Maier tinc la sensació de llegir les paraules mesurades d’un savi atemporal que si va néixer el 1981 és perquè ningú pot triar en quin any neix

Tina Vallès
04.04.2024 - 21:40
Actualització: 04.04.2024 - 21:45
VilaWeb
Il·lustració: Saul Steinberg.

M’impressiona l’edat dels altres. I la de les coses, també. La meva edat sé com és per dins”, i de tant en tant un mirall o una foto em fan un toc perquè m’adoni que el temps a mi també em passa, o em trobo fent una gestió o resolent un problema que em fa veure que ja estic en una altra casella. Hi dono voltes, jo, a l’edat. Els anys que tenia aquella escriptora quan va publicar aquella novel·la, o l’extrema joventut de la cantant que triomfa aquests últims dies, o la data de naixement dels que s’han mort, determinar sempre si algú era gran o era jove per escriure una novel·la, gravar un disc o morir, quina obsessió. 

Veig una vella actriu ballant i saltant i cantant i no paro de repetir els anys que té, per afegir-li mèrit, no ho puc evitar. Una criatura diminuta em fa una pregunta interessantíssima i ja faig escarafalls. Parlava de Salvat-Papasseit a algú i repetia insistentment que només va viure trenta anys. Llegia Cuando cumplí cuarenta de l’escriptor xilè Gonzalo Maier (Minúscula, 2024) i el seu ja-en-tinc-quaranta era només-en-té-quaranta, i dic només perquè Maier és autor d’uns quants títols que he llegit i admirat en els últims deu anys (Leer y dormir, El libro de los bolsillos, Piña, Otra novelita rusa…) i el tinc a la mateixa carpeta que Alejandro Zambra, també xilè, però del 1975, i Juan Pablo Villalobos, mexicà i del 1973. Per mi són un triangle, i Maier és el més jove, però ja n’ha fet quaranta i ho ha escrit. 

Reprenc un moment això de l’edat. Perquè el pas del temps me’l comencen a indicar més l’edat dels grans que la dels petits. I això em lliga amb l’últim llibre de Villalobos, El pasado anda atrás de nosotros (Anagrama, 2024), que he llegit just abans que el recull d’assaigs de Maier, i que és una tornada a Lagos de Moreno (Mèxic), la terra natal de l’autor, en forma de novel·la. Diria que aquests dos llibres s’han de llegir junts, però ho dic pel triangle que tinc al cap i perquè no em perdo cap de les novetats d’aquests autors, que tenen en comú una mirada reflexiva que no exclou mai l’humor i que abans de destil·lar ironia envers els altres s’hi banyen ells mateixos de cap a peus. Villalobos aquest cop s’ocupa de l’espai i Maier del temps, però tots dos fan servir eines semblants per escriure-ho, encara que un es decanti per la ficció i l’altre no. 

Tornar al lloc on has nascut és un viatge en el temps, a més. I tots els que han marxat del lloc on han crescut saben perfectament el to que té aquell tel de traïció que cobreix la seva vida lluny d’allà: Per què em sentia un intrús, un lladre, cada cop que tornava a casa?” A casa, ets el que ha marxat, al lloc on vius, ets el que ve de fora, i així, a poc a poc, et construeixes una identitat com un fortí que et fa ser estranger arreu. Cada cop que algú em deia que ja no sabia com eren les coses a Mèxic, jo sentia que em deia que me n’anés, que me n’hauria d’anar de seguida, tornar a la meva vida a l’estranger i no tornar més aquí, per què, per què se m’havia acudit venir encara que només fos uns dies.” 

Però jo us vull parlar del llibre de Maier, que el de Villalobos m’ha regirat massa i prefereixo deixar-lo aquí, perquè hi aneu. Hi trobareu aquella xarxa de gent que configurava la vostra infantesa, els amics, els pares dels amics, els cosins dels amics, etcètera, però a tots els ha passat el temps, com si anar-se’n a viure lluny de la teva terra volgués dir fer passar els anys més de pressa. Maier en fa quaranta el 2021 i decideix escriure-ho, i ho fa en aquella forma seva assagística i alhora autobiogràfica que no vull dir-ne autoficció perquè més aviat hauria de ser auto-no-ficció i en el fons tant m’és què sigui. A hores d’ara ja podem dir que és allò-que-fa-Maier. En fa quaranta el 2021, ho escriu i com que ho publica el 2024, el títol ja pot ser Cuando cumplí cuarenta, en passat. Explicar el tràngol, si és un tràngol, després, no durant. Fixar-se en els detalls que configuren aquest moment de la vida, els detalls insignificants, o més ben dit els que tothom ha decidit que són insignificants, i recollir-los, i que parlant d’una arna o d’una espelma o del lavabo o de Casanova o de Montaigne puguis anar bastint el que ha sigut per tu arribar a la meitat del camí, que ja diu Maier que podria no ser la meitat, alerta. I llegim i seiem amb ell i ens ho explica amb una tassa o una copa pel mig, amb calma, donant-hi voltes perquè no hi ha pressa, no perquè s’allargui, breument no perquè s’afanyi, sinó perquè Maier escriu llibres petits, ho diu ell. Els assaigs i la resta de gèneres menors que em sedueixen, diria, tenen dues cares que en són una i la mateixa: la conversa i l’amistat.” 

L’assaig és la música d’una idea no necessàriament ben esmolada, sinó amena”, escriu quan parla del seu admirat Montaigne, i això descriu aquests textos dels seus quaranta. I em ve de gust regalar-vos una mostra del seu llibre, una de breu que a més toca el que més m’interessa del que escriu Maier, que és la brevetat, precisament, o més ben dit, siguem justos, la concisió (la traducció és meva):

Quan en vaig fer quaranta ja m’havien demanat unes quantes vegades: per què els teus llibres són tan breus? La resposta sincera és perquè em surten així i, tot sigui dit, no em semblen tan breus. Si em pressionen una mica, dic que són així perquè m’agraden, precisament, els llibres breus i la bagatel·la: els peus de pàgina, els pamflets, els contes que gairebé no semblen contes. Durant uns anys vaig tenir un amor fulminant per molts poemaris gairebé sense llom o pels assaigs de Charles Lamb, esquelètics i d’ocasió, textos que m’he proposat traduir mil vegades sense arribar a fer-ho mai. I si a l’altra banda tinc una persona insistent, gairebé grollera, li dic que sento un plaer indescriptible quan edito, i esborro, i torno a esborrar. Que m’encanta treure coses i intentar que una història o un assaig tinguin una sola línia clara i ferma, neta, netíssima, tant de bo com els dibuixos d’Hergé o de Saul Steinberg.

Només té quaranta anys, em surt de dir, encara que sàpiga que ara ja en deu tenir tres més. Només en té quaranta i com sempre que llegeixo Maier tinc la sensació de llegir les paraules mesurades d’un savi atemporal que si va néixer el 1981 és perquè ningú pot triar en quin any neix. Si us sembla que exagero, us envio a llegir el text que dedica a la teologia i la xarcuteria, amb Simic i Coetzee sonant de fons, i un tall de salami coronant-ho tot. Cuando cumplí cuarenta és com un dietari que recull tot el que cap dietarista escriuria en el seu dietari, i això ho havia de fer Gonzalo Maier.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any