The Washington Post · Rael Ombuor, Rachel Chason i Lauren Weber

Nairobi, Kenya. Una teoria de la conspiració sosté que els treballadors d’organitzacions sense ànim de lucre han introduït deliberadament al país el brot mortal d’Ebola que continua propagant-se per l’est de la República Democràtica del Congo amb l’objectiu d’embutxacar-se més diners. Una altra diu que el brot s’ha inventat per espantar la població local i apoderar-se dels minerals del país, incloent-hi l’or.

Molts es neguen a acceptar que evitar la propagació de l’Ebola –que es transmet per mitjà del contacte amb els fluids corporals d’una persona infectada– impliqui renunciar a alguns ritus funeraris tradicionals. Uns altres ni tan sols creuen que l’Ebola existeixi: és una gran mentida, asseguren, per a desviar els recursos destinats a l’ajuda al desenvolupament.

“Hi ha desconfiança cap a les autoritats i cap a les agències humanitàries”, diu Rose F. Tchwenko, directora de la divisió del Congo de Mercy Corp, una organització d’ajuda humanitària, que afegeix que alguns congolesos creuen que la malaltia és “una fabricació”.

La setmana passada, un grup de joves que no podien creure que el seu amic, un futbolista de trenta anys, hagués mort a causa de l’Ebola, decidiren de recuperar-ne el cadàver per la força, tot atacant un hospital a Rwampara i obligant els treballadors sanitaris a fugir-ne. Enmig del caos, sis pacients també s’escaparen del centre, segons que explica un treballador de l’hospital a The Washington Post, que accedeix a parlar a condició d’anonimat atesa la delicadesa de la situació.

L’endemà, divuit pacients amb casos possibles d’Ebola fugiren després d’un atac a l’Hospital General de Mongbwalu.

Els incidents, que s’han produït a municipis situats a l’epicentre del brot d’Ebola, exemplifiquen el clima de desinformació que envolta una crisi sanitària que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), ha deixat 750 possibles casos i 177 morts, pel cap baix.

La desconfiança generalitzada i la desinformació sobre l’Ebola són endèmiques al Congo, segons els experts, però semblen haver empitjorat durant aquest brot arran de les retallades en el finançament exterior dels països occidentals, que han alimentat la confusió sobre el rol d’Occident en la crisi.

“La gent d’ací no creu que hi hagi Ebola, per això no se’n volen protegir”, diu Luc Malembe, un polític que enregistrà l’atac a l’hospital de Rwampara de la setmana passada. “Ens caldrà molta conscienciació”, diu.

Un metge de l’hospital explica que els atacants irromperen al centre tot exigint el cadàver del futbolista que havia mort hores abans per a enterrar-lo segons el costum local.

La tradició dicta que, després de la mort d’algú, els familiars i amics han de deixar el cadàver a casa durant un dia o dos, mentre celebren un banquet en memòria del difunt, explica el metge a The Washington Post.

“Era algú popular, i hi ha gent a qui no li entra al cap que a algú així no se li concedeixi un enterrament digne”, diu. “Aquest és el problema, perquè les coses canvien quan aquesta malaltia ataca”, continua. “Molta gent no creu que aquesta malaltia sigui real; molts no l’entenen”.

Ituri, la província on s’han registrat la majoria dels casos, fa frontera amb el Sudan del Sud i Uganda, i té una població d’uns 4 milions d’habitants. Coneguda com el centre de la mineria de l’or del país, la regió s’ha vist assolada en els darrers anys per la violència armada, amb un conflicte a unes quantes bandes entre grups armats i l’exèrcit congolès.

L’accés a l’electricitat i a l’aigua corrent és pràcticament inexistent a les zones rurals de la província, segons que explica Trish Newport, directora del programa contra l’Ebola de Metges Sense Fronteres al Congo. En aquestes zones tan empobrides, on l’atenció mèdica escasseja, els residents solen preferir que els metges i el personal d’infermeria se centrin en problemes que consideren més urgents que no pas l’Ebola, com ara la malària i el xarampió.

Les dràstiques retallades en el finançament exterior dels Estats Units i més països occidentals han reduït dràsticament els recursos disponibles per a fer front a l’avenç de la malaltia i han alimentat l’escepticisme general sobre l’Ebola.

“Ara la gent veurà que els diners tan sols arriben quan els occidentals volen evitar que la malaltia els arribi”, diu Newport. “Hi ha molt d’escepticisme.”

Greg Ramm, director nacional de Save the Children al Congo, explica que la seva organització, en el passat, finançava 96 centres de salut a les províncies d’Ituri, Kivu Nord i Kivu Sud, però que les retallades en ajuda exterior dels Estats Units i més donants estrangers han deixat l’organització incapaç de continuar finançant més d’un terç d’aquesta xifra.

A mesura que els treballadors sanitaris contreguin l’Ebola, deixant els centres de salut sense personal, els nens moriran de xarampió, malària, desnutrició i més malalties prevenibles, segons que explica Ramm.

“Quan això acabi, perquè acabarà, el món se centrarà en unes altres coses, i l’onada d’ajuda desapareixerà”, diu. “I els infants tornaran a morir de desnutrició, xarampió i malària perquè el món haurà deixat de preocupar-se’n.”

El 2018, Adam Vainqueur –un professor de Beni, al Congo– emmalaltí d’Ebola.

Quan se’n recuperà, descobrí que havia estat acomiadat de l’escola privada en què havia treballat fins aleshores, i que la seva família l’havia abandonat. “Quan se t’enduen els metges, ningú espera que tornis”, diu Vainqueur, que ara té vint-i-vuit anys. “La gent deia que els metges de l’Ebola eren dimonis.”

“La gent passa a tenir por de tu, la teva família t’evita; al mercat, la gent fuig quan et veu venir, o s’aparta, perquè creu que continues portant l’Ebola.”

Saki Roger, un neurocirurgià congolès que contragué l’Ebola el novembre del 2018 mentre feia una cesària d’urgència a una dona embarassada, ha decidit de crear un grup de suport per a supervivents.

“Ens enfrontem a molta superstició i desinformació sobre aquesta malaltia”, diu Roger, que afegeix que dues infermeres amb qui treballava també contragueren el virus: una d’elles morí després d’acudir a un centre mèdic, l’altra es negà rotundament a ser tractada i també acabà morint.

“La infermera que morí en el centre sanitari fou rebutjada per la seva família: ni tan sols el seu marit va anar a veure-la mentre hi estava ingressada”, diu Roger.

Les ONG locals expliquen una teoria molt estesa entre els locals i és que els treballadors humanitaris han importat el virus deliberadament perquè les organitzacions per les quals treballen puguin rebre més recursos.

Grace Wairima Ndungu, directora de premsa per a la divisió de Mercy Corps, va dir que els residents de Goma, una ciutat de dos milions d’habitants on s’han registrat uns quants casos d’Ebola, han dit repetidament als companys que “no hi ha epidèmia; l’única que hi ha són ONG que proven d’aconseguir diners.”

Malembe, que filmà l’atac contra l’hospital de Rwampara, diu que part del problema és la bretxa entre la versió oficial i allò que la gent veu. Moltes persones del seu voltant, diu, començaren a morir a mitjan abril, però els metges “no sabien dir-nos pas què passava.”

Robert Batusa, director de programes de World Relief al Congo, diu que li fa por que els casos d’Ebola es continuïn acumulant i ascendeixin a milers, i més amb els atacs contra personal mèdic i les fugides de pacients infectats de centres sanitaris. També adverteix sobre l’impacte secundari del brot, atès que el tancament de les fronteres dificulta l’accés a aliments i més importacions.

Matthew M. Kavanagh, director del Centre de Política i Polítiques de Salut Global de la Universitat de Georgetown, als Estats Units, explica que la desconfiança no tan sols es respira entre els ciutadans a peu de carrer, sinó també entre la classe política.

Ara que el govern de Trump ha tancat l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID) i ha desmantellat els organismes governamentals que s’encarregaven de gestionar aquests tipus de brots, els països que fins ara depenien de l’ajuda nord-americana ja no saben com procedir.

Fins i tot quan els Estats Units s’involucren activament en la contenció del brot, diu, es respira un clima de desconfiança fins i tot en països que fins fa poc haurien considerat els Estats Units com el seu gran aliat en matèria d’ajuda al desenvolupament.

“Hi ha la sensació que els Estats Units ja no són un soci de què et puguis refiar”, sentencia.

Chason and Weber informen de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb