The Washington Post · Jason Gale

Més d’una dècada després de recuperar-se de l’Ebola, Craig Spencer encara recorda la sala d’aïllament de l’Hospital Bellevue de Manhattan on fou ingressat.

El 2014, aquest metge de l’UCI es convertí en el primer –i únic– pacient d’Ebola de Nova York. Spencer fou ingressat pocs dies després de tornar de Guinea, on s’havia dedicat a tractar pacients durant l’epidèmia de l’Àfrica Occidental, que llevà més d’11.000 vides i s’escampà a Londres, Dallas i més grans ciutats de tot el món.

Aquesta setmana, un altre missioner nord-americà, en aquest cas cirurgià, ha estat evacuat i ingressat després de contraure l’Ebola a l’est de la República Democràtica del Congo, cosa que ha fet ressuscitar els fantasmes d’un virus que fa temps que el món prova de mantenir a ratlla.

Spencer explica que la gent li demana: “Com és tenir l’Ebola?” I ell els respon: “És horrible. Què vols que et digui?”

Per Spencer, que ara és professor associat a la Facultat de Salut Pública de la Universitat de Brown, el més preocupant d’aquest darrer brot d’Ebola és que involucra la soca rara Bundibugyo, una variant de l’Ebola per a la qual no hi ha vaccí ni tractaments amb anticossos aprovats.

Fa una dècada, l’epidèmia de l’Àfrica Occidental desfermà una revolució en matèria de preparació contra l’Ebola: governs, empreses farmacèutiques i agències sanitàries dedicaren anys a desenvolupar vaccins, proves de diagnòstic ràpid, sistemes de vigilància i plans de contingència. Però gran part d’aquests esforços es concentraren en la soca Zaire, la forma més letal i comuna de l’Ebola, i no pas en unes altres variants.

El virus Bundibugyo s’identificà per primera vegada a Uganda l’any 2007, quan les autoritats sanitàries començaren a registrar casos de malalts amb símptomes molt semblants als de l’Ebola que, tanmateix, donaven repetidament negatiu a les proves.

“Ningú no el tenia al radar”, diu John Schieffelin, metge especialista en malalties infeccioses de la Universitat de Tulane, als Estats Units, que ha tractat pacients amb Ebola a Sierra Leone.

El brot actual sembla que ha seguit un patró semblant: les autoritats sospiten que el virus va circular dos mesos, pel cap baix, per la província congolesa d’Ituri –una regió minera assotada pel conflicte armat i propera a la frontera amb Uganda i el Sudan del Sud– abans de ser detectat.

La setmana passada, el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, trencà el protocol i decretà l’emergència de salut pública mundial abans de convocar el comitè d’emergència de l’agència. Es tem que l’abast del brot sigui considerablement més ampli que no indiquen les xifres oficials, amb múltiples focus de transmissió.

“És impossible que tan sols faci tres setmanes que aquest brot ha començat”, diu Spencer.

El 16 de maig –amb 336 casos possibles i 88 morts notificades al Congo, a més de dos casos confirmats a Kampala, la capital d’Uganda–, investigadors de l’Imperial College de Londres estimaren que la xifra real de casos probablement se situava entre els 400 i els 800 casos, i que fins i tot podria haver superat el miler.

El brot ha fet ressuscitar els fantasmes de l’epidèmia del 2013-2016 a l’Àfrica Occidental, quan els treballadors sanitaris hagueren de fer front a la propagació de l’Ebola amb eines rudimentàries i coneixement escàs del virus.

Aquella crisi sanitària empenyé governs i agències sanitàries internacionals a revisar a fons la preparació contra brots. L’OMS creà un programa de recerca i desenvolupament per a accelerar la producció de vaccins, proves i tractaments; també impulsà un programa d’emergències sanitàries per a millorar la coordinació en cas de brots i la resposta ràpida.

De la crisi també sorgiren nous mecanismes de finançament i organitzacions, com ara la Coalició per a les Innovacions en Preparació davant Epidèmies (CEPI), una associació público-privada amb seu a Oslo. Sobre el terreny, els investigadors adoptaren l’anomenada estratègia de vaccinació en anell –immunitzar els contactes pròxims dels contagiats i tots aquells que hi haguessin interactuat, encara que no mostressin símptomes i donessin negatiu a les proves–, mentre que les empreses farmacèutiques i les agències de salut pública desenvoluparen teràpies amb anticossos monoclonals que impedeixen que el virus de l’Ebola penetri les cèl·lules. Les millores en el diagnòstic i el tractament ajudaren a reduir dràsticament la mortalitat entre els pacients d’Ebola tractats en fase primerenca.

Marie-Paule Kieny –que quan era directora general adjunta de l’OMS ajudà a dirigir la resposta de l’agència contra l’Ebola– explica que el brot transformà la manera en què els científics tracten la preparació contra epidèmies. En compte de centrar-se en un virus de manera individual, els investigadors es preparen ara contra “famílies de virus” senceres, diu.

Aquest enfocament ha ajudat a accelerar el desenvolupament de vaccins i tractaments per a virus relacionats amb els de l’Ebola, com ara el virus de l’Ebola del Sudan i el virus de Marburg, un altre patogen mortal que causa símptomes semblants als de l’Ebola. No obstant això, gran part dels esforços en matèria d’investigació i preparació continuaren centrant-se en la soca Zaire. Abans d’aquesta epidèmia, tan sols s’havien registrat dos petits brots del Bundibugyo, amb menys de 200 casos en totals. De fet, el virus ni tan sols aparegué a l’actualització de la llista de patògens prioritaris de l’OMS, actualitzada el 2024.

Avenços en àmbits com ara els vaccins d’ARN despertaren l’esperança que, amb el pas del temps, els vaccins es podrien adaptar més de pressa a nous virus. Però els científics diuen que tota aquesta feina d’adaptació no s’ha fet mai per al virus de Bundibugyo, cosa que deixa els metges desprotegits en un brot com l’actual: els investigadors poden preparar els vaccins per als patògens que coneixen, però no pas per als patògens desconeguts que apareixen de manera inesperada.

“Aquests virus són astuts”, diu Daniel Jernigan, ex-director del Centre Nacional de Malalties Infeccioses Emergents i Zoonòtiques dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units. “No saps per on et sortiran”, afegeix.

A manca d’un vaccí autoritzat, els metges depenen bàsicament del tractament de suport intensiu, segons que explica Susan McLellan, directora de la unitat de tractament de biocontenció de la Facultat de Medicina de la Universitat de Texas, que atengué pacients a Sierra Leone durant l’epidèmia del 2014 i posteriorment al Congo durant el brot de la soca Zaire, l’any 2018.

El brot de l’Àfrica Occidental, explica McLellan, transformà la manera com es tractava l’Ebola. Les sales de quarantena improvisades, equipades amb lliteres, s’hagueren de reconvertir en centres de tractament, amb barreres de plàstic transparent que permetien a les famílies de veure els seus éssers estimats mentre eren tractats. Combinats amb les millores en matèria de rastrejament de contactes i d’accés a teràpies experimentals, aquests canvis ajudaren a dissipar la por i la desconfiança que, fins aleshores, havien mantingut molts pacients allunyats de les clíniques.

Els investigadors també descobriren que els supervivents de l’Ebola podien continuar portant el virus mesos o anys després d’haver-se recuperat i, en alguns casos, fins i tot transmetre el virus per via sexual. El descobriment redefiní la manera en què les autoritats sanitàries monitoren els supervivents i rastregen els brots.

“Ens vam adonar que l’Ebola no necessàriament acaba quan el pacient se’n recupera”, diu Daniel Chertow, investigador en cap dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, que treballà per a Metges Sense Fronteres a Libèria durant l’epidèmia de l’Àfrica Occidental i, posteriorment, estudià la persistència del virus en els supervivents.

Spencer, que contragué l’Ebola mentre treballava per a Metges Sense Fronteres, explica que els seus símptomes foren relativament lleus, però que l’impacte psicològic –incloent-hi problemes de memòria i dificultats per a recordar noms– persistí molt de temps després de recuperar-se’n.

Per Spencer, la cosa més preocupant no és tan sols el fet que l’Ebola hagi tornat, sinó que moltes de les lliçons apreses durant el brot de l’Àfrica Occidental sembla que s’han oblidat.

“Per què ens ha tornat a agafar desprevinguts?”, es demana Spencer.

Per a agreujar la crisi, molts dels mecanismes de cooperació internacional que exerciren un rol clau a l’hora de contenir l’epidèmia de l’Àfrica Occidental s’han afeblit considerablement, o fins i tot han desaparegut de tot, aquesta darrera dècada. Els Estats Units han reduït dràsticament l’ajuda exterior i han desmantellat gran part de la infrastructura internacional de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), clau per al seguiment de contactes durant l’epidèmia.

Experts en salut pública i ex-assessors del govern nord-americà en matèria d’ajuda al desenvolupament asseguren que el brot ha evidenciat fins a quin punt s’ha deteriorat la coordinació entre organismes internacionals, clau a l’hora de contenir brots anteriors. Els sistemes de monitoratge creats amb el suport dels Estats Units han quedat molt afeblits arran de les retallades del govern Trump en matèria d’ajuda al desenvolupament; la retirada dels Estats Units de l’OMS ha privat l’agència del seu contribuent més important. El suport financer dels Estats Units a iniciatives relacionades amb el control de l’Ebola passà d’uns 23 milions de dòlars l’any 2021 a uns 186.000 dòlars l’any passat, segons xifres de l’Institut de Mètriques i Avaluació Sanitàries dels Estats Units.

Per Spencer, la cosa més frustrant és la sensació que el món continua immers en el mateix cicle d’alarmisme i negligència.

“En qüestió d’una dècada, hem construït, enderrocat, tornat a construir i tornat a enderrocar la infrastructura que ens cal per a gestionar brots com aquest.”

La lliçó de l’epidèmia de l’Àfrica Occidental, explica, és que cal detectar i contenir els brots a la regió d’origen com més aviat millor, abans no es propaguin a escala internacional. Però aquest brot ha circulat durant mesos sense haver estat detectat i ja s’ha estès a més països, per molt que els experts hagin treballat durant anys per prevenir justament aquesta stiuació.

Durant l’epidèmia de l’Àfrica Occidental, turistes infectats dugueren l’Ebola a grans ciutats com ara Lagos, Dallas, Londres i Madrid. El brot deixà més de 28.000 casos confirmats, segons dades del govern nord-americà, dels quals més d’un terç –un 39%– acabaren morint.

“És possible enfortir els sistemes de prevenció actuals”, diu Beth Cameron, directora de Biodefensa i Seguretat Sanitària Global durant els governs d’Obama i Biden. “La pregunta és si els nostres dirigents polítics estan disposats a treballar plegats i actuar amb decisió i rapidesa.”

En aquest sentit, els experts avisen que el Bundibugyo difícilment serà la darrera soca rara de l’Ebola que emanarà dels boscos i les zones de conflicte de l’Àfrica central. Si els governs del món no reconstrueixen els sistemes de prevenció i monitoratge que han deixat afeblir aquests darrers anys, les epidèmies del futur podrien escampar-se per tot el continent –i més enllà– molt abans que no les detectés la resta del món.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb