Tenim drets

‘Si quieres que te ayude, háblame en castellano.’

Tal com raja.

La frase és literal. Crua i desagradable i literal. Un retrat imperatiu (i cru i desagradable i literal) de qui la va pronunciar. Amb aquesta cosa tan vella i tan mesquina que practiquen els agents imperialistes, aquest pretendre eliminar tota diversitat, tot color que desmenteixi el dibuix uniforme que s’han fet del món, que el qüestioni, que n’evidenciï la fal·làcia, l’horrorosa pretensió. Amb aquest condicionar, a més a més, l’ajut a la submissió. Perquè qui és capaç de dir una cosa com la que ha estat transcrita al començament, ja ha deshumanitzat l’interlocutor, ja ha fet passar per davant de tota la resta (de l’auxili que sap que necessita), el tret de l’altre que li és molèstia: podria ser el color de la pell, la condició sexual, qualsevol cosa segons el prejudici o l’interès; en el cas que ens ocupa, la llengua.

És molt possible, per no dir segur, que qualsevol catalanoparlant, en un moment o altre de la seva vida, se n’hagi sentit dir alguna d’aquestes o de mena similar: que si ‘en cristiano’, que si ‘soyez propres’, que si quanta misèria escampa l’uniformisme pel món. En el cas de la frase crua i desagradable i literal que avui ens ocupa, hi ha, encara, un agreujant: que qui la va pronunciar va ser una metgessa. Una metgessa de la sanitat pública. Una metgessa de la sanitat pública i, per tant, servidora de la ciutadana que es negava a atendre si abans no passava pel seu adreçador colonial.

Tampoc això no és excepció, val a dir: amb una regularitat esfereïdora salten a la palestra casos similars, servidors públics que obliden aquesta seva condició, fan bandera de la seva incapacitat (com si l’estult ‘que no te entiendo – que no te entiendo – que no te entiendo’ fos un drap digne d’exposar al sol), prenen la llança supremacista i ataquen les persones que haurien de servir.

Si he copiat la frase espantosa no és pas per ella, per la frase, ni pel fanatisme de qui la va pronunciar, sinó per la persona que la va fer pública: Mònica Richart, escriptora i professora de valencià, va denunciar el fet, en va passar informe a l’Oficina de Drets Lingüístics i l’altre dia, tot recordant que continua pendent, i fent falta, la competència lingüística en la funció pública, va participar en l’acte de presentació de la campanya ‘Tenim drets‘ que impulsa Acció Cultural del País Valencià: ‘És una qüestió de drets humans’, raonava.

Tan senzill i tan clar com això.

I per això, també, és important aquesta campanya. Tant per la forma com pel fons. Per la forma: perquè posa a l’abast de tothom qui ho vulgui o tothom qui ho necessiti eines per a saber els drets lingüístics que té, que tenim, i camins senzills per a denunciar quan no són respectats. I pel fons: perquè no és lament, sinó apoderament. És a dir, que és una explicitació de drets i una eina per a denunciar-ne la conculcació. Per a fer-los valer. També els que s’estableixen en un marc legal que, actualment i dins de l’estat espanyol, és, per dir-ho en els termes en què queden definits a la campanya, ‘limitat i gens igualitari’.

I sí, és important que se sàpiguen coses tan bàsiques com ara que tens el dret d’adreçar-te en català a totes les administracions que operen al País Valencià, que tens el dret de no ser discriminat per raó de llengua (és a dir, que no et poden negar l’atenció ni poden al·legar que no t’entenen ni rebutjar-te cap comunicació, sigui oral, sigui per escrit); de dir-ne valencià o de dir-ne català; de fer escriptures notarials (i una cosa tan personal com és, ai, el testament) i inscripcions en registres públics (les hipoteques!) i etcètera. I que si cap d’aquests drets t’és conculcat tens un dret important encara: el dret de denunciar-ho. I de tenir empara. De les instàncies oficials (que és la seva obligació) i de la societat civil (que tantes vegades ha cobert les mancances o les dissimulances o les malvolences oficials).

Que això de passar de valencianocallants a valencianoparlants no és mania ni pruïja de molestar, per tant (encara que de vegades fan ganes de dir-los que sí, que mira, que parlo aquesta llengua mil·lenària per simples ganes de fer la punyeta al món i, especialment a vostè, senyora, senyor a qui provoca urticària el meu idioma), sinó el dret de ser, i de ser respectats.

Vet aquí la clau: que tenim drets i, sobretot, que estem disposats a exercir-los.