El “dret” de ser mare?

  • Se’m fa difícil de pensar que hi hagi ningú disposat a llogar el seu ventre sense res a canvi

VilaWeb
Fotografia: Pexels / Mart Production.

La imatge de l’actriu espanyola Ana Obregón sortint d’un hospital nord-americà en cadira de rodes amb un nadó als braços gestat per una altra dona a qui va llogar la panxa ha tornat a obrir el debat sobre els ventres de lloguer. Un debat del qual el PP mira d’escapolir-se. A Galícia, els mitjans de comunicació van demanar sobre la qüestió al president, Alfonso Rueda, que no va saber opinar d’una proposta que atempta contra els drets i llibertats de les dones i que les converteix en incubadores: “No en tinc una opinió formada”, va respondre. Però el PP s’haurà de moure, per força, atesa l’ofensiva del BNG, que proposarà al parlament una declaració institucional contrària a donar per bona una nova forma de violència contra les dones.

Casos com el de l’artista madrilenya evidencien que amb diners tot és possible, fins i tot una pràctica que converteix els cossos de les dones en mercaderies i les criatures en un objecte de comerç, en una mena de bé de consum. La contractació de la gestació d’un infant per mitjà de diners, en uns casos per a satisfer un desig, en uns altres per a pal·liar carències, en uns altres pel “dret” fal·laç de ser mare, hauria d’estar perseguida i no és així, tot i que la llei de l’avortament consideri els ventres de lloguer una forma de violència contra les dones i siguin prohibits a l’estat espanyol.

Qualsevol que tingui recursos –parlem de tenir disponibles entre 50.000 euros i 200.000, segons el cas i la comissió rebuda per les agències intermediàries– pot comprar una criatura allà on és permesa la “gestació subrogada” –quin eufemisme!– i inscriure-la al registre civil. No hi ha res que ho impedeixi.

Per una altra banda, hi ha qui advoca per un model “altruista”, una trampa emotiva per a defensar els ventres de lloguer. Als estats en què existeix aquesta opció, com ara el Canadà, Austràlia, Grècia i el Regne Unit, hi continua havent diners pel mig, per mitjà de conceptes com ara “despeses derivades” o aquelles resultants de proporcionar “condicions idònies” per dur a terme uns embarassos que, en la immensa majoria de casos, recauen en dones empobrides. I qui garanteix que no es pagui per darrere? Se’m fa difícil de pensar que hi hagi ningú disposat a llogar el seu ventre sense res a canvi.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any