10.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 11.03.2020 - 17:39
En un moment determinat del 2015, un dels cappares de l’estratègia ‘de la llei a la llei’ i de la creació de ‘estructures d’estat’ va presentar un resum dels divuit informes estratègics del Llibre Blanc del CATN (Consell Assessor per a la Transició Nacional), en una reunió convocada per l’ANC, les sectorials de la qual hi van afegir el treball crític que havien dut a terme. Demano excuses per la prolixitat, que crec necessària per a demostrar que l’independentisme institucional, contra allò que s’ha volgut propagar, tenia previstes moltes mesures per a l’endemà de la independència, tret de la principal: actuar d’acord amb el conflicte amb l’estat. Un conflicte la naturalesa del qual no va entendre mai.
El CATN havia fet els divuit informes per a la Generalitat de cara a l’estratègia de construir un estat propi, que no constituïen la ‘bíblia’, com va dir el presentador, sinó que establien uns preceptes tan decisius per al seu propòsit com eren la consulta i el procés constituent, les estructures d’estat i les mesures per a incorporar-se a la Unió Europea i a la comunitat internacional; encara hi faltaven les polítiques públiques. La filosofia primordial era la continuïtat, sota la direcció del comissionat per a la transició nacional, amb dotze departaments que havien d’implementar les mesures necessàries com ara la llei de transitorietat i la llei de funcionaris. En tres mil atapeïdes pàgines, es detallaven 175 mesures operatives per a ser aplicades i 71 projectes de llei i decrets redactats per a la transitorietat jurídica, que incloïen el Banc Central de Catalunya i l’Autoritat Catalana d’Inversions i Mercats. Hi havia 15 convenis i 3.630 tractats internacionals que s’aplicaven a Catalunya i calia decidir quins haurien de continuar i quins no. Per a la desconnexió plantejada a divuit mesos vista, es disposava d’una primera redacció de documents aplicables a les realitats que s’anessin esdevenint. S’havia redactat un primer esborrany de declaració solemne de sobirania i cartes en tres idiomes a les autoritats europees i de la comunitat internacional (101 organismes). Un esborrany de llei establia les fases del procés constituent. El projecte fundacional d’ordenament jurídic preveia des de la continuïtat de les administracions i funcionaris fins als contractes regulats per decret. La integració a la Unió Europea i la comunitat internacional tractava l’estructuració de la Conselleria d’Exteriors, el servei exterior de Catalunya, les delegacions exteriors, els passaports i els visats.
Per part de l’ANC, la SITAL (sectorial de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Pública) basava el procés de separació en la màxima normalitat democràtica i seguretat jurídica. N’eren idees força la vigència del dret estatal i autonòmic, amb l’aplicació consegüent de les seves normes, el principi de continuïtat normativa i de seguretat jurídica, la successió d’ordenaments mitjançant normes específiques, i la integració del personal de l’administració de l’estat a la funció pública del nou estat, establint-ne les bases per a donar-li seguretat jurídica (cosa que havia rebut una resposta bastant positiva en una enquesta efectuada per la mateixa ANC). Amb la implementació de la doble nacionalitat, seguint les convencions de Viena, s’esperava d’incentivar el col·lectiu de funcionaris per mantenir-lo al nostre costat.
Les distintes sectorials de l’ANC presentaven catorze informes entre els divuit elaborats. Per al procés constituent, hi havia tota una casuística temporal, sota el predomini de les màximes garanties de protecció dels drets ciutadans: el procés s’iniciava amb una resolució del parlament i el govern continuava intentant negociar amb l’estat, amb una possible mediació internacional; en cas de no prosperar la negociació, es proclamaria unilateralment la independència (amb possible ratificació per referèndum), cosa que significaria la no continuïtat de l’estat espanyol i l’emanació de l’ordenament jurídic des de les institucions catalanes; el procés constituent seria dictat per una llei del parlament, que en garantiria la seguretat jurídica i, després de l’elecció d’un nou parlament, es procediria a elaborar una constitució que es podria ratificar en referèndum. Un apartat d’aquest procés es dedicava a les regles provisionals per a determinar l’adquisició de nacionalitat i el règim per a residents estrangers no nacionalitzats o que haguessin renunciat a la nacionalitat catalana, amb crítica inclosa a l’informe del Llibre Blanc, que excloïa el 15% de la població (persones immigrades), i els treballadors extracomunitaris, amb la qual cosa es vulnerava l’article 5 de la Convenció Europea de 1997. En aquest sentit, l’ANC demanava que la fotografia demòtica respongués a la realitat demogràfica i que hi hagués una visió més moderna lligada a la residència local i als drets i deures cívics.
L’administració tributària de Catalunya es regiria per la confiança en el contribuent, la transparència, la professionalitat, la vocació de servei, l’eficiència, la lluita eficaç contra la delinqüència fiscal, la seguretat jurídica i les lleis tributàries vigents, aplicades amb caràcter transitori. La Generalitat podia avalar els contribuents que paguessin a la nova agència tributària. Políticament, es considerava una primera fase de no col·laboració de l’estat espanyol i una segona fase amb el suport social al parlament.
En fi, s’hi van exposar amb minuciositat: a) els obstacles per a les vies d’integració a la Unió Europea; b) les garanties per a la seguretat social (viabilitat de les pensions); c) la internacionalització de la consulta (dimensió pacífica i democràtica, no insolidària, relacions estables i constructives amb l’estat espanyol); d) la política monetària i financera (continuïtat en l’ús de l’eurogarantia de seguretat jurídica en contractes i estabilitat monetària; Banc de Catalunya; Autoritat Catalana d’Inversions i Mercats); e) la negociació d’actius i passius amb l’estat (situació jurídica dels béns públics de l’estat a Catalunya, equitat en la transmissió de béns de l’estat a Catalunya i de béns no territorialitzats, arxius i bases de dades); f) les autoritats reguladores i de la competència i estructures administratives exigides per la Unió Europea (ATC, Banc Central, sistema judicial, política exterior, seguretat aèria, policia, control financer, competència, necessitats pressupostàries per a noves competències i necessitats de personal, oferiment d’integració al personal de l’estat espanyol en justícia i administració tributària); g) seguretat interna i internacional de Catalunya, en tant que bé públic a proveir pel nou estat (disseny global intern i internacional, model actual no viable, cos únic per a tot Catalunya no en mans privades, no exèrcit, reptes per a la transició i els anys següents, màxim respecte pels drets humans dels ciutadans); h) poder judicial i administració de justícia (sistema provisional de govern del poder judicial, el TSJC assumiria funcions del TS del nou estat, provisió d’operadors jurídics, amb crítiques al Llibre Blanc per ser ‘poc ajustat a la realitat’ pel que fa a les dificultats que plantejaria una escissió no pactada, com ara l’accés a registres de l’estat o la indeterminació en l’elecció del president del TSJC); i) proveïment d’aigua i energia (transició energètica del segle XXI: no cremar materials fòssils, tancar reactors nuclears, evitar emissions i radioactivitat, eliminar la producció de residus nuclears, energies 100% renovables).
La connexió entre el poder i la societat semblava fluida i estimulant. Què ens va faltar per a fer avançar tantes mesures i tan bones? Com és lògic, un organisme assessor i una entitat privada no podien airejar la manera concreta de dur-les a terme, perquè significava assenyalar la manera de resoldre el conflicte. I resoldre el conflicte significava tenir una idea molt precisa dels desplaçaments de poder en dansa, de l’ús dels poders propis per a substituir els aliens, i de la resposta que calia demanar a la gent mobilitzada. Però, amb el conflicte, no hi volia comptar ningú. D’aquí, el salt d’escala entre una planificació sobre el paper (‘de la llei a la llei’, ‘estructures d’estat’) i la crua repressió de l’estat sobre la gent i, seguidament, sobre els seus representants socials i polítics.
L’estupefacció ens ha fet perdre la memòria de les magnífiques drassanes creades per a avarar una nau fantasma. Entretant, no estic segur que hàgim entès l’autèntica naturalesa del conflicte, que continua demanant una posició rigorosa sobre la necessitat i l’ús de la politja de transmissió entre l’especulació i la realitat, o sigui, una potència sàviament creada i subministrada.
