Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Donald Trump va fer ahir la conferència de premsa més estranya que mai havien vist els corresponsals més veterans de la Casa Blanca. Els van avisar dos minuts abans de començar, a les 12.30 h. Trump es va limitar a dir: ‘Tenim davant una xifra sagrada: els 30.000 punts del Dow Jones. Ningú no pensava veure mai això. És la novena vegada d’ençà del començament del 2020 i la 48a que es bat un rècord a l’índex sota l’administració Trump. Vull felicitar tots els membres de govern que han treballat tan durament per arribar aquí.’ La conferència de premsa va durar tan sols seixanta-quatre segons. I se’n va anar sense admetre preguntes.

D’aquesta manera, amb triomfalisme i atribuint-se l’èxit borsari, amorosia la decisió d’haver permès la transició del poder. És clar que el Dow Jones, precisament ahir, no pujava pel que havia fet aquestes setmanes, pujava perquè finalment decidia d’anar-se’n, pujava perquè els vaccins donen cada dia més bones notícies i pujava perquè Joe Biden havia nomenat secretària del Tresor Janet Yellen, una dona molt apreciada en el món financer, des que va ser presidenta uns quants anys del Sistema de la Reserva Federal. El cas és que el rècord històric de l’índex americà de borsa va propiciar ahir el penúltim xou de l’home que ha estat capaç de dividir els Estats Units, amb la seva peculiar manera de ser i d’actuar.

Ens podem preguntar si té gaire sentit que la borsa marqui records històrics en uns moments en què la pandèmia castiga tot el país amb tanta força. Un parell de dies abans de les vacances d’Acció de Gràcies, els casos de coronavirus al país han assolit nivells de rècord i la taxa de mortalitat mitjana ha arribat als valors més alts del maig ençà. Fins i tot el Financial Times es preguntava ahir si el rebrot d’aquests últims dies seria capaç de frenar el ral·li borsari. I la resposta és que sí. La borsa és el capitalisme més pur, on només compten els diners.

Per fer-nos una idea de la importància que té haver arribat a 30.000 punts, diguem que la investidura de Trump, el 20 de gener de 2017, va coincidir pràcticament amb l’arribada a 20.000 punts, cosa que vol dir que des de llavors ha pujat d’un 50%. I pensem que havia arribat a 10.000 l’any 1999. Per contextualitzar-ho, i si mirem des del començament d’enguany, ha pujat d’un 5%, quan els índexs francès i italià baixen entorn del 8% i l’ÍBEX 35 baixa d’un 15%.

I pot pujar fins a l’infinit, fent guanyar diners a tothom qui hi inverteixi? És evident que no. I si no puja fins a l’infinit, vol dir que haurà de deixar de créixer un moment o altre. I quan? Aquesta és la pregunta del milió. Jo la data no la sé, però sí que sé que serà quan els que més diners hagin invertit creguin que ja n’han guanyats prou i venguin les seves carteres, no per a comprar accions d’uns altres sectors, com es fa aquests últims temps, sinó per a invertir en altres menes d’actius. I llavors vindrà la batzacada.

Crec que en aquests moments es diu massa que les coses aniran molt bé a les empreses quan hi hagi normalitat pel vaccí i es diu poc que moltes empreses surten molt malparades de la pandèmia. Però si llegiu què diuen uns quants experts –dels que sempre trobem arreu– veureu que uns tenen clar un futur a l’alça i uns altres, més prudents, no ho veuen clar i recomanen molta precaució. En el fons, l’explicació de la puja d’aquests últims anys cal anar-la a buscar, en uns primers moments, en la política econòmica de Trump, basada en la rebaixa d’imposts a les elits i a les grans empreses i, alhora, en els baixíssims tipus d’interès i en la descomunal quantitat de diners que la Reserva Federal ha anat injectant a l’economia per mantenir el ritme d’activitat. Una part d’aquests diners ha acabat a la borsa i l’ha feta pujar.

Un risc addicional és que molta gent sembla que no s’adoni que som en un món globalitzat, i el financer encara més. El 2008 ens ho va demostrar. I ara no hauríem de passar per alt que la pandèmia ha despertat un fenomen del qual encara es parla poc, perquè la prioritat arreu és sanitària. Ho comentava el Banc Mundial fa pocs dies. Deia que ara està bastant segur que la gran quantitat de deute que assumeixen les economies emergents per combatre la pandèmia de covid-19 donarà pas a una onada sense precedents de crisi de deute i reestructuracions. També advertia que podria anar seguida d’una crisi financera mundial, especialment atesa la grandària de les economies emergents i la interconnexió que tenen en l’economia mundial.

Podem creure que el Banc Mundial té motius per a pensar-ho. Fins i tot abans de la pandèmia, els països emergents tenien nivells altíssims de deute i, en massa casos, finances públiques inestables. Per culpa de la pandèmia, molts ara es troben amb les pitjors recessions en noranta anys, i els dèficits pressupostaris s’han disparat a nivells sense precedents.

Aquest és un risc evident que va molt més enllà de la borsa americana. És un risc del qual haurem de començar a parlar tan bon punt s’hagi acabat el malson de la covid-19 i les empreses i els consumidors hagin pogut normalitzar el comportament. Encara falta. Però l’avís del Banc Mundial l’hauríem de tenir tots ben present. I no solament perquè talli el ral·li de la borsa de Nova York, sinó perquè si passa –i segons com passi– pot originar un tsunami financer que ens afectarà a tots. I, com sempre, uns rebrem més que uns altres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.