Dos terços de diàleg

El primer cop que vaig veure un fraret va ser a Premià de Dalt. Jo devia tenir vuit anys i érem a casa la Susan, fent classes d’anglès. La Susan era escocesa i per practicar l’idioma ens va començar a ensenyar fotos d’aquelles aus tan simpàtiques i les tres nenes que sèiem a la seva sala d’estar ens vam quedar sense paraules. L’únic que recordo d’aquelles classes a Premià de Dalt, tant de temps després, són les fotos de frarets i l’olor de crema hidratant de nadó que feia tota la casa. La Susan em va regalar una foto d’un fraret, retallada d’una revista de viatges, una foto petita en paper setinat d’aquell que es rebrega de seguida, i la vaig penjar al suro de la meva habitació.

Recordo que vaig pensar que era un animal inventat, com els unicorns, i que vaig anar a buscar-lo a una col·lecció de fitxes sobre animals d’arreu del món que teníem a casa i quan el vaig trobar la coincidència em va fer al·lucinar. Potser va ser el primer cop que em vaig documentar tota sola, penso ara. Em vaig endur la fitxa dels frarets a l’habitació, cap al suro també. Em van obsessionar un temps els frarets, i cada vegada que en veia un –sempre en foto– em venia al cap la Susan i la crema hidratant. Aquelles classes d’anglès les recordo força avorrides, l’únic que conservo a la memòria d’aquells dies és una olor relaxant i uns ocells graciosíssims.

No hi havia pensat més, en els frarets, tinc altres obsessions ara. No hi havia pensat més fins que vaig tenir l’última novel·la de Gemma Sardà a les mans: Lady Puffin (puffin és com es diuen els frarets en anglès). Pensava que llegint-la se’m despertaria l’ara ja antiquíssima obsessió per aquelles aus, però la cosa va anar per una altra banda… també obsessiva: llegir en veu alta, o més ben dit, escriure en veu alta, o sigui, reproduir la llengua parlada en la literatura. No hi ha res que m’entusiasmi més que trobar bons diàlegs en una novel·la.

Els diàlegs poden ser bons en més d’un sentit: poden ser-ho perquè reprodueixen bé la llengua parlada, perquè quan els llegeixes et fa l’efecte que els sents i perquè si fas la prova del cotó que és llegir-los en veu alta funcionen. Funcionen no perquè reprodueixin fil per randa com parlem, que llavors seria una transcripció, sinó perquè “sonen reals” dins del seu context literari. Tots sabem que els diàlegs a la vida real són d’una altra manera, que si féssim l’exercici de reproduir-los exactament serien il·legibles, perquè en les converses reals ens repetim, ens equivoquem, hi ha moltes pauses, silencis, interrupcions, sobreentesos…, que si els intentes reproduir al paper se t’omple el text de punts suspensius i deixes el lector veient visions. Els diàlegs en la literatura són l’art de trobar l’equilibri entre la llengua de ficció i la llengua oral, i això ja no és tan fàcil. Feu-ne la prova quan topeu amb diàlegs en les novel·les que llegiu, que us endureu unes quantes sorpreses. Però és que a més els diàlegs funcionen si a banda de fer el que ja hem dit que costa de fer, “sonar reals”, no són una pausa dins del llibre, sinó que fan avançar la història o el discurs o el que sigui que faci de motor del llibre, és a dir, que tenen una funció, que no són decoratius. Abans d’escriure el diàleg, has de saber primer per què necessites que sigui diàleg i després per a què el faràs servir, aquest diàleg. I em freno aquí perquè jo me’n vull anar amb la Sardà i l’obsessió m’està fent perdre el fil.

A Lady Puffin els diàlegs funcionen en aquests dos sentits que deia abans, funcionen perfectament, o sigui, “sonen reals” i el llibre avança amb ells, suposo que ja ho heu deduït. Però no és només això: la novel·la de la Gemma Sardà parla, demana ser llegida en veu alta, demana fins i tot ser representada, de tant que l’autora ha sabut ensopegar les veus dels seus personatges: Puffin, Rita, Sol i Simó, quatre veus que tenen quatre tons diferents, i en acabat els secundaris. És una novel·la plena de guions llargs, i després hi ha la cursiva de quan la Puffin ens parla des de l’altre barri, i és una novel·la plena de veus que sonen reals fins al punt de voler anar a ca l’autora a demanar-li per favor que escrigui teatre, que ja gairebé hi és, que només li falta una empenteta final (sí, ja sabem que no tot el teatre “sona real”, deixem-ho clar per si hi ha cap mestretites a la sala).

Sardà té oïda per la llengua, la professió hi fa molt (és traductora i correctora), i ha escrit una novel·la que sense deixar de sonar és alhora molt visual, perquè el fet d’escriure parant l’orella no la priva gens de ser molt gràfica, de crear escenes que amb quatre pinzellades, normalment fetes des dels guions dels diàlegs, ja les veus com si hi fossis, perquè sap què han de dir i què no els personatges, què diuen els silencis, què expressen els gestos de les acotacions, és una dramaturga oculta.

No ho he calculat, però vull pensar que Lady Puffin té dos terços de diàleg (o monòleg, quan parla la Puffin) i un de text més narratiu, o si més no aquesta és la sensació que deixa quan tanques el llibre, que has sentit tot de veus explicant-te una història des de diferents punts de vista (és clar, cada veu una mirada). Dic això dels dos terços perquè hi ha un moment que es parla d’una “regla dels dos terços” en relació amb la fotografia (la Puffin era fotògrafa) i a mi em fa l’efecte que Sardà em fa l’ullet, quan l’explica: “No has de partir la foto pel mig, el cel a dalt i el mar a baix, per exemple; això no. Perquè tingui més força fas dos terços de cel o dos terços de mar. Això val per a moltes coses a la vida. Si et pots quedar amb dos terços, no et quedis amb la meitat. Sempre va bé una teoria on agafar-se.” I sí, jo m’agafo a aquesta teoria, la faig meva, la remeno i me l’adapto per dir que a la nova novel·la de la Sardà hi ha dos terços de diàleg i un de narració i la foto que en surt sona i es veu perfectament bé. Com si fóssim al teatre.