Dos dies d’agost que expliquen la ràbia d’Espanya contra el major Trapero

«Segurament llavors el règim va veure més que no érem i som encara avui capaços de veure nosaltres»

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Joan Ramon Resina escrivia ahir a VilaWeb un article, ‘El retard de la consciència‘, que us recomane molt de llegir. Hi diu: ‘En realitat, Catalunya ja s’ha independitzat, però aquest esdeveniment també necessita temps per a arribar a les consciències.’ I tot seguit fa una repassada històrica ben aclaridora i una comparança amb els fets que van dur a la pèrdua de Cuba i remarcant que ‘la realitat no coincidia amb la representació’.

El text de Resina m’ha fet pensar en l’espasme que és aquest judici que ahir va començar a Madrid, contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. No entraré avui a comentar l’estratègia de defensa i especialment del major Trapero. Hi haurà temps de fer-ho quan no tinga una amenaça de deu anys sobre el seu cap i quan els fets i les declaracions puguen ser contrastats en llibertat, cosa que ara no passa. Però sí que crec que puc explicar d’on naix aquesta ràbia indissimulada del règim.

Estic segur, gairebé diria que sé, que naix dels tres dies posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils, uns atemptats –cal dir-ho– que els mateixos que ara jutgen la cúpula dels Mossos es neguen, ben significativament, a investigar. Evidentment, també naix del Primer d’Octubre. Però això els afecta tots. La ràbia per la derrota de l’estat el primer d’octubre de 2017 l’han pagada els del judici del Suprem, els de tots els altres judicis en marxa i les víctimes de la repressió de tota mena. La ràbia pels dies d’agost, en part també, però sobretot la paga la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

Fa temps que crec que el colp d’estat del 20 de setembre el van desfermar els atemptats del 17 d’agost i el fet que Espanya comprovàs que tot estava a punt, que el Principat de Catalunya era capaç de funcionar perfectament com un estat de facto. El pànic que van tenir aquells dies les autoritats espanyoles crec que explica la desmesura de la reacció posterior durant el referèndum. A Madrid sempre s’han cregut que els catalans no anem de debò. Per això, amb tot allò que va passar després de l’atemptat, tingueren un xoc tan gran i la desmesura de la reacció fou tan significativa.

No parle únicament de l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra desarticulant la cèl·lula gihadista i controlant el territori d’una manera total i efectiva. Parle també de l’actuació del govern i de situacions que van ser força significatives.

Per exemple, com el conseller Romeva va fer de ministre d’Afers Estrangers efectiu, va rebre a l’aeroport els cancellers estrangers i va resoldre’ls tots els dubtes i dificultats amb una eficàcia extraordinària. Especialment, la visita conjunta dels ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, i el tracte directe que mantingueren amb la Generalitat va causar un autèntic terratrèmol a Madrid. S’hi veieren situacions excepcionals, com ara que Romeva els dugués a visitar Soraya Sáenz de Santamaria, a petició d’ella, en compte de fer-ho a l’inrevés; o bé que la Generalitat organitzàs en un temps molt breu un servei de seguretat extremadament eficaç per al ministre alemany, que es quedà a dormir improvisadament a Barcelona. Uns comentaris privats, però no tant, de Gabriel a l’aeroport l’endemà, en què elogiava la capacitat catalana per a ser un estat independent, arribaren molt lluny.

Però fou l’aplicació del pla Cronos que causà la inquietud màxima a Madrid. Això ja ho vaig explicar en un editorial de l’agost de l’any passat, de manera que no crec que calga repetir-ho.

Només permeteu-me que remarque dos fets que avui tenen un gran valor explicatiu. L’un, que el pla va permetre per primera vegada el control total i absolut del territori del Principat per part de les forces de la Generalitat. A qualsevol dispositiu armat que s’hi hagués volgut confrontar li hauria estat molt difícil. I descobrir això va causar un estat d’histèria absoluta entre les forces armades espanyoles. Feu-me cas: entendreu més bé tot això que passa a Madrid si teniu en compte que des d’una certa mentalitat espanyola, molt obtusa i paranoica però real, en realitat jutgen el qui ells entenen que era el general de l’altre exèrcit –i ho fan, és clar, amb independència de què diga ell i fins i tot amb independència de què haja fet en realitat.

I hi ha una cosa, el segon fet que vull destacar, que encara va esgarrifar més la cúpula del poder madrileny: la mostra espontània de suport popular als Mossos d’Esquadra i de rebuig a la monarquia en què es va convertir la manifestació contra els atemptats a Barcelona. Perquè aquelles imatges de les flors a les furgonetes dels Mossos i els aplaudiments de la població al cos armat català van fer tremolar el cor del règim. Allò els recordava la Lisboa dels capitans i dels clavells. I de poques coses té més por aquesta gent que d’una revolució com aquella.

A Madrid jutgen, doncs, el fantasma que alguns van veure i témer aquells dies, més que no una realitat? Sí i no. Segurament llavors el règim va veure més que no érem i som encara avui capaços de veure nosaltres. Si un estat sobretot és el monopoli legal de la força, aquells dos dies d’agost per primera vegada van témer que Catalunya no fos ja independent, si més no en la línia del que diu l’article de Resina. I és això que persegueixen i jutgen.

PS. Pensant en el futur. Ningú no pot discutir que el comportament dels Mossos avui i la imatge que en té la població ja no es correspon en absolut amb la del 2017. Però alerta. Els Mossos són, per definició, una institució que obeeix ordres. Ara, d’un en un, són gairebé els mateixos que el 2017. Ens equivocaríem molt, per tant, si no entenguéssem aquest detall fonamental i què significa amb vista al futur. I el judici també tracta d’això.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Serramià
Jordi Serramià
20.01.2020  ·  22:19

Ja ho digué Josep Pla: Espanya és un embassament de merda de proporcions generals fantàstiques!

Josep Usó
Josep Usó
20.01.2020  ·  22:29

Que jutgen el general enemic ho hauria de tindre clar fins i tot el major Trapero. I que el condemnaran també és un fet. El que no podem és deixar-nos entabanar per aprenents de bruixot que sospiren per tornar a una autonomia que ja no tornarà. El règim del 78 ja està mort, malgrat que hi haja algú que no ho vulga veure. Només es pot continuar endavant.

Josep Salart
Josep Salart
20.01.2020  ·  23:01

Totalment d’acord senyor Partal. M’ho ha fet recordar i quan ho llegia pensava amb Romeva i els ministres estrangers, i la Soraya la recordo acollonida.
Necessito tornar a sentir allò.
Gràcies.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
20.01.2020  ·  23:19

Qui va planificar els atemptats del 17 d’agost a BCN i Cambrils? Fins quan farem veure que no ho sabem? Per què tenim tanta por a encarar la veritat? Per què els països amb víctimes no exigeixen una investigació independent? Per què Espanya té tant poder si és un estat fallit? Per què no diguem prou d’una puta vegada?

joan rovira
joan rovira
20.01.2020  ·  23:35

El sistema colonial amb una autoritat importada i imposada sobre un territori aliè és un gran negoci, com ho demostra la seva resistència a desaparèixer al llarg de la història dels pobles.

La península d’Espanya està organitzada per una metròpoli endogàmica extensíssima i unes perifèries acostumades al nepotisme d’alguns que, a canvi de permetre un espoli fiscal monstruós, sobreviuen millor.

Quan alguna part del vedat es revolta, com està succeint al nord-est, cal escarmentar-los seguint el ritual secular de traslladar-los a l’altiplà per ofrenar, seguint rituals medievals, sacrificis humans al Minotaure.

Possiblement per això, el Bestiari és un dels gèneres més conreats pels perifèrics per tal d’explicar a grans i petits com es resolen assumptes que a la pràctica creuen que encara no ho poden fer com a persones.

Crec que després de conèixer, entendre i aprendre a fer un altre Primer d’Octubre segur, com diu el professor Resina, que estem comprenent de manera col•lectiva que el conte fa temps que s’ha acabat!

Matilde Font
Matilde Font
21.01.2020  ·  00:16

Durant uns mesos del 2017 penso que gran part d’estats tenien clar que Catalunya era independent del regne d’Espanya. Els únics que no ho vam tindre tan clar vam ser nosaltres mateixos. Per això no vam fer el pas definitiu l’octubre del 2017.
Però després d’aquelles setmanes, encara hem desconnectat més d’Espanya. Falta el clic últim. Esperem que arribe aviat.

Antoni Dalmases
Antoni Dalmases
21.01.2020  ·  00:50

És un editorial ben clar, una anàlisi precisa que retrata Espanya com el que és: un niu d’envejosos acomplexats mentiders i rabiosos que només aspiren a ser toreros i, si cal, morir matant. Ells més xulos que un quatre, sempre contra la lògica del futur i l’aprenentage de la història, renunciant al sentit comú i sempre disposats a estampar-se contra totes les parets per semblar valents.

És una bona reflexió que, juntament amb la del professor Resina, que ens recorda que ja fa dos anys que ens som molts els que ens hem separat del concepte Espanya, encara que ells -elementals i obsessionats- no s’hagin adonat que ja no som espanyols diguin el que diguin els seus papers i les seves lleis.

Tots dos articles són sàviament clarificadors i ajuden a situar-se. (Mentre els partits van jugant a la petanca enmig d’un bassal, absents a tot…)

Gemma R.
Gemma R.
21.01.2020  ·  00:58

Els espanyols segueixen veient molt més clara la nostra força i el nostre poder que no pas nosaltres. Només desitjo que estiguem vivint un procés col.lectiu de superació del xoc dels fets d´octubre del 2017 quan vam descobrir que no ens enfrontàvem a una democràcia consolidada, perquè si no, els que vénen ens jutjaran durament. I per més que els tertulians de pa sucat amb oli que surten dia si dia també a TV3 ens repeteixin que “qualsevol estat s´hagués defensat davant d´un atac a la seva constitució com aquell…”, nosaltres no hem de perdre l´oremus com ho fan ells. No senyors tertulians de pa sucat amb oli, no. Qualsevol estat democràtic, no ha de “defensar-se ” de la seva pròpia població, ni l´ha d´atacar, ni pegar, ni empresonar. Qualsevol estat democràtic que li aparegui un repte pacífic, l´entoma pacíficament, a través del diàleg polític. I una polícia democràtica, actúa exactament com ho van fer els Mossos davant masses disidents pacífiques. Els que esteu com un llum i que viviu al planeta franquista de principis del XX amb mentalitat del XIX sóu vosaltres. I nosaltres fariem bé de no oblidar-ho, de recuperar-nos aviat, perquè només les sentències ens van treure del nostre profund xoc, i entendre que hem de marxar d´aquí com més aviat millor. Ells saben que tenim la capacitat, d´aquí el seu terror, i nosaltres sabem que les raons ens sobren. Els pressupostos un cop més deixaran la cultura, l´educació, l´esport, per sóta dels nivells europeus. La sanitat acumula retrassos, així com les polítiques socials i d´igualtat. No podem interfererir a l´habitatge fins que no tinguem diners per invertir en parquet públic, d´ infrastructures més val no parlar-ne, la llengüa molt tocada, i hi encara hi ha que vol anar poc a poc i amb bona lletra tot i fent amics pel camí. O fan broma, o s´han trastocat, o no s´estimen el país ni els importa el devenir. Necessitem un nou despertar dels que encara estem sencers.

Josep Segura
Josep Segura
21.01.2020  ·  06:13

Polis bons, polis dolents…. Però són polis, malgrat tot. I, també malgrat tot, no els tenim pas del nostre costat.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
21.01.2020  ·  06:17

És una bona reflexió Director, donem al Major Trapero la possibilitat de que digui el que calgui per defensar-se del codi penal de l’enemic. Ja hi haurà temps de passar comptes. Salut.

Albert Miret
Albert Miret
21.01.2020  ·  06:44

Que amb tantes i tantes preguntes repetitives durant cinc hores, ni una sola hagi estat en vers al 17 d’agost, els denuncia definitivament quant a aquell covard atemptat de falsa bandera. Quant al que pretenen repetir la farsa de l’altre judici, tornen a no tenir la més mínima prova de res fora dels relats de la guàrdia civil d’una imaginació pueril -per dir-ne d’alguna manera-, per això el que intenten jutjar consta d’iteracions infinites que arriben a ser estúpides, relatives a opinions o a decisions personals sobre dos fets puntuals que els rebenten i els humilien. El primer, el 20 de setembre, en què es prodigaven els registres sense cap motiu manats pels jutges encarregats de fer la vida impossible als catalans. El 20 de setembre es va acabar la paciència i vam anar tots a escridassar als intrusos que pretenien acollonir-nos amb els seus registres absurds. I hom es pregunta: Perquè ningú parla de què hi van trobar? Potser és que no hi van trobar absolutament res i es tractava només d’humiliar? El segon és el dia del referèndum. Aquí es van ajuntar dues vergonyes que posarien vermelles a totes les policies del món: La incapacitat de trobar ni una sola dels milers i milers d’urnes que van arribar al seu destí a l’hora en punt, i la incapacitat -usant tota la seva força i bestialitat-, d’impedir un referèndum que vam fer perquè volíem i perquè ens va donar la gana i no ho van poder evitar. Això és el que paguen els nostres presos polítics i ara li toca pagar al senyor Trapero, com a tanta i tanta gent més que li tocarà aleatòriament, perquè el que es busca desesperadament no té res a veure amb la justícia, sinó amb la venjança per haver descobert la seva immensa fragilitat.

jordi Rovira
jordi Rovira
21.01.2020  ·  07:01

Altra volta una posdata amb doble fons. Aquests dies no puc pas oblidar el referent francés: aquell colp d’estat dels militars a Algèria, la caiguda de la república a París, el paper de De Gaulle, el referèndum i la independència. Ho deia molt bé El MH O. Junqueras, anàvem de veres, i ho tornarem a fer. Ho diu el MHP Torra, l’autodeterminació és innigociable i sempre ha de ser present. Ens ho tornarà a dir el MH P Puigdemont a Perpinyà….

Pepita Carlos
Pepita Carlos
21.01.2020  ·  07:44

L’estat faxista espanyol s’ho ha muntat tot sota una repressió brutal i un mun de mentides i falsetats fins i tot el malait atemptat de Barcelona i Europa miran capa una altre banda.

josep SELVA
josep SELVA
21.01.2020  ·  08:05

Avui si, coincideixo totalment amb l’editorial d’en Vicent. Quin error, quin immens error vareu fer el 3 d’octubre, MHP Carles Puigdemont!. Es ben veritat, el caràcter del poble català no es agosarat. Si ho fos ja seriem independents.

josep soler
josep soler
21.01.2020  ·  08:54

És molt cert que el Règim es va creure més que nosaltres el Primer d’Octubre. Ells ho tenien tot a perdre i nosaltres molt a guanyar.

El motor de la seva economia és l’estructura d’estat i l’administració del valor que generem els subdits de la perifèria. No hi ha cap més altre país a Europa que el seu “IBEX35” depengui al 95% del BOE. Cap de les empreses de l’IBEX35 tindria futur si fos per la seva competitivat: els bancs, les energètiques, les constructores, tots xuclen dels impostos que generem els que manufactem. Dit d’altra manera, és com si a Madrid només hi hagués una única empresa, que és l’Oligarquia.

Si parlem d’economia Productiva Real, a CAT aportem una tercera part del conjunt. En el cas d’Endesa més de la meitat. El terror que van patir el dia 1-O va ser brutal. Els portàvem a la ruïna total econòmica i els dinamitavem la seva supèrbia, que com tots sabem és infinita. La pèrdua de Cuba era un xupa-xups comparat amb la pèrdua de CAT.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
21.01.2020  ·  09:21

Molta casualitat la coincidència de dates entre l’explosió a Alcanar, i els atemptats, amb la diada de Catalunya. Un pla diabólic amb segell propi. Per sort la potineria dels altres sempre incrementa la nostra força. Alló ens va portar a la independència moral, ara només cal fer-la efectiva. En aixó hi ha gent molt bona treballant ara mateix.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.01.2020  ·  09:22

LA IMATGE DEL PUZLE

De vegades mirem i no veiem, o no interpretem. Des del 2017 en el camí cap a la independència tenim quasi totes les peces del puzle, només que no les hem muntat segons un criteri de fer casar cada peça amb la del costat segons el dibuix. No hem seguit el tempo que ens hagués menat a la victòria.

Però les peces asincròniques, vistes en la perspectiva d’ara, tenen tot el potencial que se li demana a una revolta: mobilitzacions massives; enfrontaments contra la violència policial; resposta ciutadana a la repressió; talls a les vies de comunicació; tancament de la frontera, ocupació de l’aeroport; contraofensiva a la xarxa (Tsunami, etc.); control total del territori pels Mossos (després dels atemptats), sota l’autoritat del govern català que actuava com Estat Major de l’emergència del país, a la vegada gestionant la relació amb els governs Europeus; el parlament discutint lleis de desconnexió, etc.

L’Estat només veia una part, el detonant va ser el control del país i dels mossos després dels atemptats. I com qualsevol règim, més l’espanyol, la violència és monopoli de l’Estat. A partir d’aquí l’editorial tira del fil…

Com diu l’article d’en J.R. Resina: “Sols és qüestió de veure-ho i sentir-ho, una cosa tan senzilla com parar esment en la virtut dels fets”. Potser on hi veiem una pintura cubista, un puzle mal construït, quan arribi la consciència retardada, hi veurem una realitat del tot possible. D’una claror insultant.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Carles Lladó
Carles Lladó
21.01.2020  ·  09:24

És lamentable, indignant i trist que la vera realitat hagi de continuar lluitant contra l’estupidesa, la falsedat i la paranoica mala jeia.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
21.01.2020  ·  09:38

Es cert, quan escoltes el judici t’adones del descarat intent per portar l’aigua al seu molí i demostrar que el què va passar era ilegal, només per que ells no ho volien i sobretot perquè des de feia temps havien descobert que podem arribar a la Independència i que som capaços d ‘aconseguir-ho. Aquest descobriment és , em sembla, l’explicació de tantes bestieses, injustícies,coses que no s’entenen, etc. és l’actitud d’una” marranada típica” d’una criatura que vol una cosa i no la pot aconseguir.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
21.01.2020  ·  10:19

Entre els fets d’agost i l’1 O hi ha una diferència patent: la d’un no estat que controla el territori democràticament front a un estat constituït que es comporta violentament amb els ciutadans que hi discrepen pacíficament. L’estat, almenys el democràtic, no té el monopoli de la violència. Hi té el de la força, mesurada, respectuosa i necessària a cada situació: l’ús front a l’abús. La violència no és patrimoni de ningú, ni policial ni judicial. L’ull esclatat, el testicle perdut, el manifestant ferit o mort són contraris al dret i a la justícia. Som europeus del segle XXI però no tots ho semblen.

Jordi Alou
Jordi Alou
21.01.2020  ·  10:36

Tot plegat no es res mes que les forces repressives Ñoles sempre han actuat de la mateixa manera abatre i humillar al dissident. No volen acceptar que la policia hi es per reduir a persones pero no a cops i no insistir pegan-l`hi quant ja está reduïda. Es la tradició de la que no volen sustituir

Ricard Pintado
Ricard Pintado
21.01.2020  ·  11:13

Quan van soltar el brau sabien que aquest ja no tornaria per si mateix ni s’aturaria als Pirineus. Així que si ho van fer és perquè ho van veure molt magre. El brau simbolitza els piolins i l’a por ellos, la judicatura del “a llegado el momento de trabajar por Ñ” (prevaricar), l’acarnissament y montapollerismo frenètic i encocat de Ciudad-anos, mentre Vox els passava per la dreta, també al PP. No hi van veure altre remei… perquè estàvem més a prop del que vam voler creure!!
Aquest judici al Major Trapero, per molt que ell no ho hagi mai pretès, és una venjança- escarment al general d’una mena “d’exèrcit” que va ridiculitzar España i va dignificar Catalunya.
En Trapero no vol ni pretén ser màrtir ni heroi, i menys el sacrificat de la causa. Ell tan sols volia fer la seva feina el millor possible.
Però el brau segueix allà fora, embogit a la mínima que algun obstacle se li posa al davant. Això significa que ningú, ni Pedro Sánchez, podran aturar la deriva venjativa d’aquest nou judici. Res ho han deixat a la improvització. Fins i tot s’han posat en evidència en no deixar-ho en mans del corresponent jutjat provincial. El brau embogit no entén de fer el ridícul i tirarà endavant, amb la mateixa inèrcia d’una onada, que no pot aturar-se per molt que ens hi posem al davant. En Trapero faria bé d’acceptar-ho: sense haver estat mai independentista es convertirà en l’instrument de la venjança cega d’Ñ i a la vegada en un dels símbols més preuats de l’independentisme. Quant abans ho assumeixi més podrà reconduir i donar sentit a tot el mal que li han fet passar. Molts independentistes de “pedra picada” al seu lloc no haguessin estat tan lleials a uns principis universals de com ha de ser una policia del S. XXl en un estat democràtic de dret. La seva culpa: haver estat un lleial servidor, un policia de pedra picada, íntegre, que assumeix el que ha de ser un cos policial avui en dia i no té por dels reptes professionals, com el que se li va presentar, quan hi creu.
La seva condemna, al meu parer inevitable per molt que ens pesi, constituirà un nou aparador per afegir a l’exposició d’ignomínies que s’han anat succeïnt des del 20-S del 2017.
Mentrestant, Europa i la resta del món civilitzat segueixen prenent nota i Espanya segueix acumulant vergonyes, que com el Karma els esclatarà en algún moment i, com diu en Lluís Llach, “segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar”.
PERSISTÈNCIA

Eduard Samarra
Eduard Samarra
21.01.2020  ·  11:35

El primer que m’ha vingut al cap quan he llegit l’editorial d’avui és el nom de Soleimani. No ho havia vist així, però té tot el sentit del món.

A mi, com sempre, m’interessa la lectura en clau interna. Per una banda, la por a l’èxit que manifestem, com que no ens ho acabem de creure. Per una altra, la constatació que Roma no paga traïdors. No valoraré l’estratègia de defensa del major, però és obvi que obeir les lleis i fer el bon minyó no serveix de res.

Crec que les dues lectures crec són cabdals a l’hora d’entendre allò que ens falta. Va molt més de marcs mentals que no pas d’estructures d’estat. La capacitat la tenim, l’autoestima és “work in progress.”

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
21.01.2020  ·  12:01

Comparteixo del tot el raonament i la descripció de la situació que expressa l’editorial. Estic convençut que era exactament així. Tan sols afegiría una pinzellada per completar el quadre dels fets del 17, per pura satisfacció pròpia (i enyorança) i per compartir amb tots els companys/es, que era complement i conseqüència de tot el que descriu l’article: mentre tant, els colons espanyols, atemorits, calladets i tancadets a casa, esperant impotents i resignats, el que semblava inevitable. Els hi veies la por als ulls, els veies fugir de les converses, sense patir cap tipus de coacció, els veies autointimidats. Tota la seva supèrbia, la prepotència colonial, les seves conviccions supremacistas, desbordades per la seva ancestral ignorància. Perdoneu. M’estic creixent en l’eufòria del record. Ara tornem a estar com sempre. Ja se que així no amplio la base, però com la meva opció no és ampliar, sinó reduir la seva (el resultat és el mateix, però la tranquil·litat mental…), “espanyoles, vuestro país os necesita, id a repoblar la Espanya vaciada (o com es digui) i llevaros vuestra inmigración natural, que nosotros viviremos con la nuestra universal”.
Ho tornarem a fer? Pot ser la resposta és a la qüestió que em suggereix l’editorial d’avui: si nosaltres (el poble) ho volíem, ho crèiem, ho defensavem, si a l’estat espanyol ho crèien, si el món ho creia (recordeu els periodistes que van venir per res?), com és que no vivim avui en un país lliure?

Gaspar Coll
Gaspar Coll
21.01.2020  ·  12:04

GRAN EDITORIAL,i molt bons comentaris dels lecctors. Cal seguir resistint el ferotge escarment que pretenen infligir-nos i que no pararà. La metròpoli colonial no dialogarà de veritat mai; no poden i no volen deixar de munyir la vaca. Nosaltres hem de seguir enfortint la consciència col·lectiva d’empoderament, sempre apunt. El regim s’auto destruirà i farem creixer la vida i la libertat en la nostra terra sahonada. Confiança!

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
21.01.2020  ·  12:47

Gràcies Sr. Partal per la seva refkexió tan precisa de com van anar i com poden anar les coses.

He llegit tants comentaris on hi he trobat opinions ben, ben encertades; per dir-ne una diré que opino com
l’Antonii Dalmases.

Endavant, sempre endavant!

JAUME TERRIBAS
JAUME TERRIBAS
21.01.2020  ·  14:06

Es evident que l’Editorial d’avui, és clarivident. En Partal i comentaris d’altri posteriors confirmen la situació real de guerra sicològica instal.lada pel govern d’Espanya després de l’immens ridicul dels poders estatals. Rabia descontrolada dins tota la cúpula del poder judicial. No cal més que conéixer l’anomenat “ORGULLO PATRIO” que domina totes les estructures espanyoles, quan els de tres generacions enrera ho hem viscut en directe.
No em cansaré de repetir que la clarividencia del MHP exiliat obliga a escoltar-lo i no perdre temps en moltes consideracions ja conegudes de com és aquesta gent -tan hufana i tan soperba- l’éxit de l’10, mai el pot admetre la Monarquia ni els seus servidors immerssos en un fangar de corrupció.
Cal continuar construint i materialitzant la República amb intel.ligencia i constancia.

Lluís Turu
Lluís Turu
21.01.2020  ·  14:10

Llegit l’editorial i els comentaris crec que hi ha dues coses que grinyolen. Tal com diu el Sr. Partal els mossos han d’obeir les ordres, d’acord, les del govern o les dels jutges, tal com està dient ara mateix el Sr. Trapero. Que hagués passat si el President i el Govern no suspenien la declaració d’independécia, el Major Trapero els hauria detingut a tos ells, ho hauria deixat que ho fes la G.C. perquè diu ell mateix, el que manin el jutges.

No puc entendre que un servidor del poble vagi contra el Govern democràtic que el mateix poble ha escollit.

DANI FRANCH
DANI FRANCH
21.01.2020  ·  15:54

Com pensàvem aconseguir la independència sense els mossos, sense reconeixements, sense hisenda catalana, sense bancs, sense res, en cap moment s’ha volgut fer la independència, el que digui el Trapero tan és, ja s’ho farà

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
21.01.2020  ·  17:47

Para mí, el Sr. Trapero es el chivo expiatorio supremo de toda esta rocambolesca historia. Es probablemente, entre todos los encausados por el 1-0, el que menos se merece la humillación de tener que pasar ante de una corte judicial española, y si pasa por este trance, que le puede costar hasta 10 años de cárcel, es por culpa de los impresentables políticos autodenominados independentistas.

El Sr. Trapero, ideológicamente, NO es independentista. El Sr. Trapero ha sido y es, simple y llanamente, un profesional como la copa de un pino. Sus jefes (los políticos autodenominados independentistas) lo han tirado a los pies de los caballos de la justicia española cuando, él, solo pretendía, y lo consiguió, cumplir con su deber profesional.

Es más que probable que el Sr. Trapero no lea estas líneas pero, si por un casual, le llegasen, decirle que es un auténtico caballero.

Francesc Font
Francesc Font
21.01.2020  ·  18:13

Sobre aquell 17 d’agost, a banda de destacar la més que perfecta organització i acció dels Mossos, la qual va ser reconeguda de manera internacional per moltes policies –la gendarmeria francesa fins i tot ho va fer en català!–, menys l’espanyola, com és lògic i natural, cal destacar altre element, important en aquest moment. L’existència d’una societat. En saber-se el que havia passat, o encara estava passant, van ser molts els mossos d’esquadra i policies municipals que no estaven de servei, que van sortir corrents cap el lloc dels fets. I també van ser molts els taxistes que van anar a recollir ferits i traslladar-los als hospitals. I personal mèdic de tot tipus que no estaven de servei, van sortir cap als seus hospitals i clíniques. I dependents de botigues de la Rambla que van obrir les portes a gent que fugia espaordida, sense saber si els terroristes duien armes o no. I ciutadans que van fer cua per fer donacions de sang. Centenars o milers, no ho sé, de persones anònimes que sense estar organitzats ni rebre directrius de ningú, van fer el que consideraven que calia fer. I ho van fer bé. I trobo lamentable que quan es parli d’aquell atemptat, no es parli mai d’aquesta expressió de ciutadania exercida de manera quasi que instintiva i que expressa l’existència d’una societat capaç de mobilitzar-se
Nota: L’acció personal de mossos i municipals, podem considerar que forma part de la seva formació i la seva feina, sense pes això deixar d’estar satisfets d’ells, però cal recordar,i no oblidar, que ni Policia Nacional espanyola ni Guàrdia Civil, no van aparèixer per a res, que se sàpiga. La seva capacitat d’acció la van deixar per 1 d’octubre d’aquell mateix 2017.

Mercè Duran
Mercè Duran
21.01.2020  ·  19:48

“Els Mossos són, per definició, una institució que obeeix ordres”
Sr. Partal em pot dir a qui obeiexen els Mossos? Per que està clar que al poder polític català no.
Pel que fa a les declaracions del Major Trapero li diré que són molt difícils d’empassar. I s’em fa molt costa amunt empatitzar el més mínim amb ell quan l’escolto.

jaume vall
jaume vall
21.01.2020  ·  21:39

Entre editorial i comentaris, especialment E.Parets, M.Font, J.Rovira, A.Dalmases i d’altres, no cal afegir més. Senzillament, repetir com ells “FINS QUANT ? “

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
21.01.2020  ·  22:38

Polis bons o polis dolents… ha!
Terrorisme d’estat o defensor de la ciutadania. No confondre al personal snyr. Vosté mateix… em farta la ceguera s’en torna vomitiva

Gràcies Vicent Partal per la claretat. Sempre agraida

Joan Miquel
Joan Miquel
22.01.2020  ·  00:15

Un article molt encertat. Pens que efectivament jutgen al general enemic i no li perdonen que els desmontes l’operació del 17A

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes