A la secció de La Gaya Ciència titulada ‘El boig’, Nietzsche parla de la mort de Déu. Més ben dit, de l’assassinat de Déu pels homes. El boig és qui anuncia aquest fet de conseqüències incalculables, que imposa als homes el deure d’esdevenir déus per poder estar a l’altura del seu acte. Tan enorme esdeveniment fa segles que dura, però encara no ha estat assumit pels que s’escolten el boig. ‘El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els fets necessiten temps, fins i tot després d’haver estat acomplerts, abans no siguin vistos i sentits.’ 

L’imperi espanyol no es va enfonsar de sobte amb l’esquadra de l’almirall Cervera a la badia de Santiago de Cuba. De molt abans que era una entelèquia. La decisió de Madrid d’enviar els seus vetusts vaixells contra les modernes naus americanes, a banda d’ésser una proesa inútil, era la imatge d’un fracàs històric, més patètica encara pel contrast amb la d’una hegemonia ascendent. La pèrdua de prestigi fou definitiva i Espanya no se n’ha recuperat mai més. Al contrari, esdevingué l’exemple universal de com es malbarata un imperi. Si serví de res aquella quixotada fou per a recuperar el sentit de la frase de Casto Méndez Núñez quan bombardà el port de Valparaíso malgrat l’advertiment de la marina nord-americana. Allò que havia passat el 31 de març de 1866 es repetia, intensificat, el 1898, d’acord amb la llei de l’estupidesa que, citant Tuchmann, jo esmentava fa dues setmanes en relació amb l’autodestrucció de les potències polítiques.

L’hombrada de xifrar l’honra en la pèrdua dels vaixells era el darrer espasme, l’instant en què de cop es percep una mort esdevinguda molt abans. Feia tres segles que l’imperi s’havia enfonsat amb les 130 naus de Felip II en una altra derrota honrosa. L’emperador es consolava assegurant que no havia estat pas la perícia dels anglesos que havia destrossat la xamosa esquadra, sinó la maltempsada, les ones, el vent…, és a dir, la fatalitat. Del cop rebut l’estiu del 1588, l’imperi no se’n tornà a alçar mai més. Les aparences es mantingueren fins a les acaballes del segle XVIII, car els grans paradigmes històrics canvien lentament en relació amb la temporalitat de la vida humana, però quan arribà la guerra hispano-americana, aquell imperi ja no era ni tan sols una aparença; era un espectre. El 1898, l’esquadra espanyola havia esdevingut una esquadra fantasma, com anomenava Maragall la que se suposava en ruta a les Filipines, però sols existia en la imaginació del xovinisme espanyol. Quan un nacionalista tan exaltat com Unamuno deia ‘me duele España’ (expressió que, si podia passar per tràgica quan la deia ell, esdevé pura farsa en boca d’Albert Rivera) en realitat es queixava d’un dolor fantasma, que és el que hom sent en un membre amputat. Espanya, allò que alguns entenen per ‘Espanya’, ja no era, la realitat no coincidia amb la representació, i Unamuno i tots els qui després han fet metafísica de l’ésser d’Espanya no han fet res més que lamentar la pèrdua de l’imperi. 

Tot el segle XX fou un perllongament de la disgregació d’aquell conglomerat de terres i de pobles que, en part per política d’aliances, en part per atzar i en part per la força de les armes, havien caigut sota el poder de l’anomenada monarquia hispànica; en realitat un imperi transnacional que acabà esdevenint provincial en assimilar-se a Castella. Les dues dictadures del segle XX foren, tot comptat i debatut, intents de posar un dic de contenció a la disgregació secular. No fou cap altra cosa la revifalla imperialista de Falange, ni res més l’intent de reorganitzar, nacionalitzant-les, les restes d’aquell imperi portat a terme pel liberalisme del segle XIX i els seus hereus al segle XX. Però Espanya no serveix per a posar portes al camp, cap idea no pot fer-ho. I menys encara una idea avariada que porta el rètol de ‘el problema de España’. 

El penúltim esforç per a aturar l’inevitable fou l’experiment modernocràtic de la transició: una aposta de renovar l’aparença sense sanejar les estructures. Però Espanya s’havia destruït durant la guerra del 1936-1939, si no era ja morta d’abans, com pensava Maragall. I la resposta, durant molt de temps, ha estat la indolència. Si després de perdre les restes d’ultramar, a Madrid feien com si no hagués passat res, tal com relatava el gener del 1890 un estranyat Rubén Darío, durant la dècada llarga dels fons de cohesió, de majories socialistes, d’Expos, Jocs Olímpics i capitalitats de tota mena ningú no va recordar-se dels morts que jeien en fosses comunes. Ningú no va trobar urgent de recosir una societat estripada, en lloc de subornar-la amb la modernitat espúria del consum. I si en arribar a Madrid Rubén Darío observava que ‘tothom, amb el món a l’espatlla o a la butxaca, es diverteix: ¡Viva mi España!‘, algú que hi hagués arribat el 1983 en plena majoria absoluta dels socialistes hauria observat la disbauxa oficialment anomenada la movida, nom irònic perquè la finalitat era atordir per aturar el moviment social que els havia portats al poder i hauria pogut sobrepassar-los. ‘Divertiu-vos’, cridava l’alcalde Enrique Tierno Galván als madrilenys, animant l’anomenada revolució dels esquelets amb la frase que l’immortalitzà: ‘Roquers, qui no vagi col·locat, que es col·loqui.’ Però una vegada tothom col·locat i al seu lloc, la frase definitiva de l’època és la metàfora d’Alfonso Guerra: ‘Qui es mogui no surt a la foto.’ 

Alguna cosa de fals hi havia en l’eufòria dels anys vuitanta i primers noranta. N’hi havia en el triomfalisme del ‘miracle espanyol’ i l”Espanya és moda’, en l’economia a frec de superar la d’Alemanya i en una cultura disposada a conquerir el món des de les seus de l’Instituto Cervantes, on es predicava la llengua universal com en una altra època la fe catòlica a les missions fundades sota les armes de Castella. D’ençà d’aquells ímpetus ambigus de la postmodernitat, la realitat s’ha anat imposant amb l’aire destenyit dels finals de festa. La crisi econòmica del 2008 va destapar el destret institucional, constitucional, de valors, de convivència, d’esperit de ciutadania, d’integritat, fins i tot d’humanitat. Semblava venir de fora, però era una crisi sistèmica. Els qui, aterrits davant el buit que s’obria als seus peus, s’aferraren instintivament a Espanya com a allò conegut, es refugiaven en una idea que històricament ha estat criminal. Aquesta idea ja no pot inspirar res més que violència, que és a l’origen de la seva història i és el que queda quan no queda res més. La violència n’és el principi o arché en el sentit d’originar, promoure, produir; en el sentit, doncs, de possibilitar. La unitat espanyola sols ha estat possible per la violència; és l’altre nom de la violència. Però aquesta unitat que dóna l’únic sentit a Espanya sempre és a un pas d’esquerdar-se, perquè la violència a penes té virtut adherent i cal reiterar-la una vegada i una altra. Però com més se n’esmerça, més a prop és de desprendre’s el conjunt.

La repressió de l’independentisme català, que ara s’escampa a uns altres indrets geogràfics i ideològics, ha estat el darrer intent de capgirar el curs de la història. Tanmateix, sense l’esperança que despertava la ‘normalització’ de l’anomalia hispana mig segle enrere, ans al contrari, amb una fe desesperada en l’experiment feixista, malgrat saber on condueix. És com si a la impostada alegria del poble de Bienvenido Mr. Mashall s’hagués acabat imposant el somni reaccionari del malhumorat hidalgo descendent de conquistadores

Ha de passar temps abans no es vegi el llamp i se senti el tro. El fenomen Espanya arriba de molt lluny, com la llum d’un astre que es va apagar fa milers d’anys i no ha acabat de travessar la distància sideral, que en aquest cas és distància històrica. Però és una llum que no escalfa i amb prou feines il·lumina. Una llum que amenaça de convertir-se en un forat negre d’enorme atracció desrealitzadora. La mort de la idea d’Espanya no implica necessàriament la independència dels seus constituents, que podrien desaparèixer en el vòrtex del gran xuclador. Però Catalunya, malgrat l’extracció de recursos de tota mena, ha conservat prou energia i caràcter per a resistir l’atracció centrípeta que ha resultat fatal a uns altres pobles peninsulars. En realitat, ja s’ha independitzat, però aquest esdeveniment també necessita temps per a arribar a les consciències. Sols és qüestió de veure-ho i sentir-ho, una cosa tan senzilla com parar esment en la virtut dels fets. Tan senzill com adonar-se de la profunda alteració de la realitat per les voluntats concertades de milions de persones. Que les han concertades durant un temps prou llarg –amb solidaritat entre generacions– per a arribar a percebre que trona i llampega i que després de la tempesta ja res no tornarà a ser com abans. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb