És una evidència enlluernadora que les dones hi han estat sempre, en el treball, en tota mena de treball, com a creadores i com a productores. No n’hi ha prou de dir que si hi ets, et veuen. En el món de les creadores, no, no pas. Ara tenim l’ocasió de comprovar-ho en el cas d’una cineasta de gran nivell, Dorothy Arzner, de qui la Filmoteca programa a partir de la setmana que ve dotze títols, alguns dels quals no es van ni arribar a estrenar, malgrat la reputació que l’Arzner havia assolit al primer Hollywood. Aquí la tenim, ara, al cap de més de tres dècades de la seva mort i de molts més anys que no feia cine.

Durant anys se la va considerar l’única directora del primer Hollywood. Avui sabem que n’hi havia unes quantes més, com ara les europees Alice Guy, Germaine Dulac, Lotte Reininger i Elvira Notari, les nord-americanes Lois Weber i Francis Marion i la japonesa Tazuko Sakane (hi trobareu referències de totes a la xarxa). El cas d’Arzner, però, continuava sent singular respecte de les seves col·legues. Va aconseguir dirigir quan el cine es va fer sonor! L’única d’elles. Coneixia totes les etapes de l’ofici: va ser consecutivament escenògrafa, guionista i muntadora. Va saber assumir les dificultats tècniques que comportava el sonor, i com a directora hi va fer sàvies aportacions. Així el micròfon de girafa, que es va inventar quan una de les estrelles del moment, provinent del cine mut, la famosíssima Clara Bow, es veia incapaç de dir les seves línies de diàleg, emmudida pel sonor, atabalada pel so de la seva pròpia veu. El micro de girafa de la directora va ser un bon invent, s’hi va quedar.

Aquí tenim els films i els horaris del cicle que li dedica la Filmoteca a Barcelona. L’Arzner va dirigir gairebé una vintena de films entre el 1927 i el 1943. Tenia a la seva disposició les actrius més reputades del moment, l’esmentada Clara Bow, Claudette Colbert i les emergents Joan Crawford i Katharine Hepburn. A aquesta darrera la va fer sortir en pantalons per primer cop, i en certa manera la Hepburn es pot dir que no se’ls va treure més. Són històries de dones, vistes per una cineasta dona, en efecte. Per més que havia de bregar amb les normes tan tipificades de Hollywood i del codi de censura Hays, ben estricte, Dorothy Arzner s’ho feia venir bé per parlar de noies treballadores que van cap a la capital a la recerca de feina i marit sense caure en els estereotips del cine del moment respecte dels personatges femenins. És tot molt subtil i avui, que n’hem vist tantes de coses i situacions al cine, el seu llegat pot a primera vista semblar prim i poc agosarat, però els guions, les trames i la forma de narrar de l’Arzner transmeten sororitat, la camaraderia femenina, així com una mirada ampla a les relacions emocionals i sexuals i al matrimoni. Potser per això es va quedar sense feina a partir del 1943, i més quan es va acabar la guerra i Hollywood va tancar l’aixeta als films de dones. Tornaven els homes.

El cicle Arzner forma part de la nova edició de la Mostra Internacional de Films de Dones, n’és la gran retrospectiva a què ens té acostumats el festival des de sempre. Enguany acompanya, a més, la celebració d’un aniversari gros de la cooperativa que l’ha fet possible, Drac Màgic: cinquanta anys! L’enhorabona i per molts anys. Podeu consultar el programa i els horaris de la mostra aquí.

Hi destaca una altra presència, tan interessant com la de Dorothy Arzner: Cecilia Mangini, documentalista italiana, pionera també, morta a finals d’aquest mes de gener a gairebé cent anys. Desapareguda en actiu, com qui diu. A la sessió inaugural de la Mostra es veuran els seus dos últims films, Facce (Cares, 2019) i Due scatole dimendicate (Dues sabates oblidades, 2020), realitzats amb Paolo Pisanelli, que els presentarà a Barcelona.

Per sort la Mangini va poder continuar treballant i va comptar amb el suport de gent molt més jove que la va voler seguir en el seu persistent treball de rescatar la vida dels vulnerables. Cosa que no va poder fer l’Arzner, per desgràcia. No les plorem, però, els seus films continuen vius i els podem veure.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.