Donna Leon: “Als Estats Units no saben què és l’esquerra”

Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942 en una família d’origen espanyol i italià i va viure més de quaranta anys a Itàlia, sobretot a Venècia, la ciutat on s’emmarquen les novel·les de la sèrie protagonitzada pel comissari Guido Brunetti. Va estudiar a Perusa i a Siena, va treballar com a guia turística a Roma, com a redactora de texts publicitaris a Londres i com a professora d’anglès en unes quantes escoles nord-americanes d’Europa i d’Àsia. D’ençà del 1981, es va establir a la ciutat dels canals, dedicada de ple a les seves dues grans passions: l’òpera i la literatura, tot i que ara ja fa uns quants anys que viu a Suïssa. Experta en música barroca, és la productora i consultora artística de la companyia d’òpera Il Complesso Barocco, dirigida pel mestre Alan Curtis. Es reconeix amant dels clàssics Henry James, Jane Austen, Charles Dickens, William Shakespeare i, sobretot, de la novel·la negra, gènere al qual ha dedicat la seva activitat creativa. Va començar a publicar el 1992, quan Barcelona es dedicava a deixar-ho tot a punt per als “millors jocs olímpics de la història” i les ràtzies del jutge Garzón contra els independentistes. Com que a casa nostra en algunes coses sempre anem tard, no vam poder llegir els seus llibres en català fins el 2001, però de llavors ençà varen tenir un gran èxit i els lectors es varen afegir als més de vint milions que té per tot el món. Ara ens arriba la novel·la número 32 de la sèrie del comissari Brunetti, Colliràs tempestes, on el passat convuls dels anys vuitanta a Itàlia agafa una volada important. En parlem a Madrid amb Leon, asseguda en unes cadires amb un respatller molt alt on ningú no sap on posar els braços i que motiva la primera de les múltiples bromes que fa durant una entrevista en què és capaç de cantar malament per escarnir uns venecians, apassionar-se quan parla de canvi climàtic i emocionar-se en recordar el compromís polític de la mare. Té més de vuitanta anys, però es troba en plena forma i promet, com a mínim, dos o tres llibres més de la sèrie.

—La vostra darrera novel·la comença amb Brunetti fent neteja de llibres per deixar espai per posar-ne uns altres…
—És una cosa que tots hem de fer en algun moment.

—Així doncs, si hagués de salvar un títol o dos de la sèrie, quins serien?
—M’agrada molt el primer, Mort a la Fenice, perquè és un clàssic de “qui ho ha fet”, i n’hi ha un altre, Son profund, on ja es veu el meu interès per l’ecologia i la reflexió sobre tot allò que passa en el món actual. Vaig explicar només una petita part de la història, del que hi ha enterrat, però allò que s’hi narra és extensible a tota la Itàlia industrial i a la Mediterrània. Si baixes a l’estret de Messina, i hi ha fotografies que ho demostren, veuràs molts vaixells de càrrega que porten barrils fins a rebentar. I què hi ha en aquells barrils i on van a parar? Chi lo sà.

—Fem l’entrevista en jornada de reflexió, al final de la campanya electoral. Segurament es pot discutir molt sobre si les vostres novel·les són negres o no, però segur que sí que són socials i polítiques…
—És clar, vivim aquí, en aquest món, les nostres vides es regeixen per això i quan escric no puc pas obviar-ho.

—Per tant, heu creat el comissari Brunetti com a antídot davant la precarietat moral en què vivim?
—Brunetti és un home bo, però és italià, i els italians són més elàstics, per naturalesa, i això ajuda a relativitzar algunes coses, però sí, pot ser un bon antídot.

—Que mostri una gran educació envers les classes altes no és estrany, però sorprèn, a cada novel·la, el gran respecte pels més pobres, pels desemparats, per les víctimes… No sol ser la cosa més habitual a la policia.
—Però la diferència és que ell ha estat pobre, ve d’una família pobra i aquesta gent són els seus amics, els seus parents, els seus germans. Per això sempre els respecta i molt sovint els compadeix.

—Ben aviat, Brunetti ha de començar a llegir articles acadèmics d’un professor d’història medieval i vós afirmeu, amb encert, que la prosa universitària és molt avorrida. No fareu gaires amics a l’Acadèmia…
—No, però has de tenir en compte que els primers que critiquen la universitat són els acadèmics, perquè són a dins, coneixen el sistema i les seves debilitats.

—Haurien de fer un curs d’escriptura creativa?
—No solucionaríem res. No ho digueu als nens, però jo he fet classes d’escriptura creativa i, de veritat, no es pot ensenyar a escriure. Això és com el bàsquet, si hi jugues des de ben petit en pots aprendre molt; si t’hi poses als disset, amb prou feines podràs llançar mínimament bé la pilota. Passa igual amb l’escriptura. No es pot aprendre a escriure quan tens vint-i-cinc anys, no he vist mai el cas de ningú que de sobte s’hagi adonat que és un escriptor.

—A la contracoberta del llibre llegim que Brunetti s’haurà de fer càrrec de la investigació d’un assassinat que l’obliga a enfrontar-se a elements del seu passat, però el mort no apareix fins a la pàgina 120!
—Bé, aquestes primeres 120 pàgines són com un regal que faig als lectors, especialment si segueixen la saga. Primer tens Brunetti escollint els llibres que ha de llençar, que és una cosa que ens passa a tots, perquè tots comprem llibres que sabem que no llegirem mai i hem d’acabar fent lloc a uns altres que comprem amb molta il·lusió, i que probablement tampoc no llegirem mai. Després hi ha tota la història d’Alvise. Durant anys i anys, el lector ha vist que és dolç, que és amable, potser no és el més intel·ligent dels agents de la qüestura, però cau bé a tot el món.

—De fet, és el personatge més estimat de la sèrie després de Brunetti.
—Sí, i ara descobrim que és homosexual!

—Això és valent, no hi ha gaires personatges policies que ho siguin, i en canvi, per estatística hi ha policies, militars i futbolistes homosexuals, tot i que en la majoria dels casos no ho diuen.
—Sí, es queden a l’armari. Com més múscul tenen, menys oportunitats tenen de sortir-ne.

—I és bonic que, tot just tornar a la comissaria, pot parlar amb normalitat de la seva parella amb un company de signe totalment diferent, un catòlic convençut…
—Tenen una conversa sobre cuina amb total normalitat i aquí és on es descobreix que el pare d’Alvise era carnisser i sempre posava carn de més a les famílies pobres, com la de l’altre agent, la mare del qual era client del pare d’Alvise. És un moment bonic veure que Alvise és bo, també, per la seva educació. Tot això forma part del regal que faig als lectors de la sèrie.

—I els qui no ho són també, perquè qui comenci amb aquest llibre també el té, el regal, una escriptora que parla de molts problemes socials, a qui no importa dilatar l’acció que s’ha anunciat a la contracoberta.
—Jo abans llegia les novel·les negres que anaven directament a l’acció, però ara ja fa temps que no, perquè no hi combrego. No és tant que matin persones, sinó la manera de descriure-ho, com si fos un quadre preciós. La mort, i més si és violenta, hauria de semblar lletja.

—En aquest sentit, Brunetti, que ha vist de tot, continua sentint horror, i això el fa humà.
—Sí. En el món real, per sort, estem força protegits de l’horror que consumim al cinema, a internet, a les sèries i a la novel·la negra. No veiem baralles violentes al carrer, si ara mirem cap aquí fora no veurem ningú amb una arma.

—Bé, no els veiem, però hi són. Avui mateix, en barris no cèntrics de Madrid i Barcelona, hi ha hagut morts violentes pel tràfic de drogues, per exemple…
—És clar, aquest sí que és un problema, però sol estar concentrat en barris molt concrets i són esporàdics, no tan habituals com a la ficció, per sort, com a mínim a Europa. Com està el consum de drogues ara mateix a casa vostra?

—Tenim dos problemes principals. D’una banda, un retorn del consum d’heroïna, que feia molt temps que no es veia, i d’una altra, un augment molt bèstia de la plantació de marihuana a tot el país, tant a petita escala com a l’engròs, amb molts problemes de violència associats.
—És molt interessant, això, perquè em confirma que hi ha hagut un canvi important d’ençà de la pandèmia en els hàbits de consum i també en el tipus de substància que es consumeix. Això del retorn de l’heroïna és un fet com més va més comú a tot Europa i és molt i molt perillós…

—El que sí que sembla que ha canviat és l’evolució dels robatoris després de la pandèmia. Dieu que els quadres grans ja no interessen; els llibres, només si tenen més de quatre-cents anys i estan en perfecte estat; i que el valor segur són l’or i les pedres precioses.
—Són petites i portables.

—Ha canviat tant?
—Sí, ha canviat moltíssim i això es veu amb la desaparició dels antiquaris a Venècia. No en queden gaires. Ara la gent que ve a Venècia vol comprar vidre fabricat a la Xina, màscares de plàstic. Els europeus cultes i rics que solien anar a Venècia i que compraven quadres i ceràmica ja no vénen. Continua havent-hi un mercat per a les obres de Tiziano, per exemple. Si tens res d’un valor veritable com un Tiziano, sí que ho pots vendre, però ja no hi ha mercat, així que el robatori ha canviat.

—En aquesta obra veiem que Brunetti és capaç de criticar la música d’un funeral i tractar amb un respecte immens les monges. És una contradicció ideològica en un home que sempre ha tingut relacions tenses amb l’Església?
—No, de cap de les maneres! Jo vaig anar a aquell funeral i la música era d’Alessandro Ignazio Marcello, un dels grans músics venecians, però el cantaven fatal [es posa a cantar i ens fa riure a tots], només hi faltava una guitarra elèctrica, quin horror! Era terrible i els elogis fúnebres de la família, tan postissos, també! Des de la visió de Brunetti, els dolents, els malvats, són els capellans, els arquebisbes i els patriarques, perquè ells són el sistema i condemnen les monges a la servitud, toquen la campaneta i elles els serveixen un cafè i sovint sense rebre’n ni les gràcies. No tenen cap mena de poder, no fan gran cosa, no tenen diners, són passives. Brunetti, si sent alguna cosa és empatia envers elles, i pena.

—Potser perquè li recorden la seva mare?
—Sí, vénen de la mateixa generació i són bones dones. Ho veus en la manera com tracten la gossa i no diuen que l’abadessa és dolenta amb la gossa, no parlen malament de ningú.

—A les vostres novel·les, hi apareix sovint la immigració, un dels grans temes del món contemporani, però encarnada en persones concretes, de les quals en veiem el patiment. Totes elles ens fan pensar en la gent a la qual no mirem al carrer…
—En els llibres miro de no sermonejar, no ho vull fer, això, sinó mostrar. Aquí hi ha un home, amb els seus fills, enviant doblers a casa, és un home com nosaltres, el presento i prou…

—Passa que tots aquests immigrants, aquestes víctimes, ens els feu mirar per mitjà de Brunetti, és a dir, d’un home bo…
—Sóc com algú que juga al pòquer, però que a l’hora de repartir es queda les cartes bones, sempre me les emporto totes. Sembla que el joc és sincer, però no ho és, perquè jo reparteixo, i és clar, us faig mirar per on jo vull i com jo vull.

—És la primera novel·la de la sèrie que publiqueu després d’un nou govern italià, terrible. Com canviarà això la sèrie de Brunetti, si és que la canvia…
—He viscut a Itàlia durant quaranta anys, llegeixo la premsa i escolto els meus amics d’esquerres i la gent que conec de dretes, i els uns i els altres cada vegada que hi ha un nou govern es posen les mans al cap cridant, oh no, l’esquerra, l’esquerra! O al revés, oh, no, la dreta, la dreta! I després no passa res.

—Acabeu de dir “parlo amb els meus amics d’esquerres i els meus coneguts de dretes”…
—És que jo sóc d’esquerres de tota la vida.

—Però es poden tenir amics de dretes, no?
—Podria, però no és el cas. La meva mare em deia, d’ençà que jo tenia set o vuit anys: si algun dia votes un republicà, aniràs a l’infern. La mare em deia això i tenia raó!

—Vist d’Europa estant, no es pot dir que el Partit Demòcrata nord-americà sigui d’extrema esquerra, precisament…
—És que els Estats Units no tenen esquerra. No saben què és. Donar diners a la gent pobra? Seguretat social pública? Sanitat? No, és un lloc sense pietat.

—La nova Europa s’hi emmiralla molt, en els Estats Units, i ho heu criticat molt…
—Sí, però no m’escolten. Sóc com la vella boja, soc monomaníaca, ho agafo tot i ho porto tot de cap al tema que més em preocupa, que és el del canvi climàtic, una preocupació que hauria de ser obligatòria per a tots, però encara més si vius a Venècia o hi has viscut tant de temps. El que passa amb els immigrants és que ja no poden ser grangers, fa massa calor, tenen fills, han de menjar i la terra és morta. Què han de fer, excavar un forat i posar-s’hi dins i posar-hi els fills perquè nosaltres no tinguem un problema? No sóc una maga amb una solució, perquè no sé quina és, però vivia en un país on tothom es queixava de la mà d’obra, no n’hi havia prou. I amb una població envellida i amb un creixement negatiu, però on clamen perquè no volen immigrants! No es poden fabricar italians en una impressora 3D! Potser no n’és l’única causa, però tot va vinculat amb el canvi climàtic.

—I veient aquest món que ve, Brunetti és un pare com més va més preocupat…
—Sí, crec que d’alguna manera nosaltres ho sabem, el president de British Petroleum ho sap, la gent que porta les grans companyies ho sap. Tots sabem, i ells saben, què ens ve a sobre i no sabem com parar-ho. Tots nosaltres tenim aquesta sensació que hi ha alguna cosa que no està bé, que al món hi ha coses que no estan bé i ningú no sap què passarà. Brunetti està preocupat per tot això i per si els seus fills tindran seguretat financera i una bona educació, perquè siguin bons nois, que no caiguin a les drogues, que no tinguin cap accident ni males companyies…

—És el retrat perfecte d’un pare de classe mitjana…
—Exacte. Brunetti és això, un policia bo que no entén els desastres del món que li ha tocat viure i es preocupa perquè no sap si podrà deixar un lloc millor per als seus fills.