Les militars israelianes que van preveure l’atac del 7 d’octubre denuncien que continuen essent silenciades

  • Les observadores de camp israelianes que monitoren les fronteres del país denuncien que se senten menystingudes pels seus comandants, igual que abans del 7 d'octubre

VilaWeb
La soldat israeliana Gili Shrvit al seu lloc de treball a la base militar de Kissufim, que es troba a la frontera amb Gaza, el 6 d'octubre de 2023, un dia abans que Hamàs travessés la frontera. (Cortesia de Gili Shrvit)
The Washington Post
06.10.2024 - 21:40
Actualització: 07.10.2024 - 03:33

The Washington Post · Shira Rubin

Qiryat Tivon, nord d’Israel. Aquest darrer any, soldades israelianes apostades a la part alta d’una muntanya a la frontera amb el Líban han observat com l’enemic desplegava progressivament més homes i míssils.

Els membres d’aquesta unitat de l’exèrcit formada únicament per dones, conegudes com a “observadores de camp”, han seguit els combatents de l’Hesbol·là mentre travessaven carrerons estrets i valls verdes,  col·locaven i tornaven a col·locar llançadors de míssils, s’acostaven a la tanca fronterera i retrocedien. Les observadores, la major part de les quals té entre 18 anys i 20, s’han encarregat d’identificar i informar sobre molts dels 10.000 drons, projectils de morter, coets i míssils antitancs que han travessat el cel del nord d’Israel d’ençà de l’octubre passat.

Són els ulls dels militars que esguarden les fronteres assetjades d’Israel i vigilen múltiples pantalles vint-i-quatre hores el dia per guiar les forces sobre el terreny. Les observadores identifiquen els canvis en les rutines i comportaments dels combatents enemics que observen i investiguen les alertes d’intel·ligència que els arriben d’unes altres unitats.

Però un any després del 7 d’octubre, aquestes joves diuen que Israel continua sense fer prou per combatre la mena d’amenaces que van esclatar al sud del país aquell matí, a mesura que més i més homes armats travessaven la frontera de Gaza. Les observadores sobre el terreny prop de Gaza van ser uns dels primers a donar l’alarma sobre la intenció d’Hamàs de fer un atac a gran escala, i dels primers a morir o ser segrestats en el que va resultar ser el dia més mortífer –i el fracàs d’intel·ligència més gran– de la història d’Israel.

Aquestes darreres setmanes, l’exèrcit israelià ha ampliat dràsticament la campanya militar al Líban, ha bombardat l’Hesbol·là amb atacs aeris i n’ha assassinat el cap, Hassan Nasral·là. Dilluns de la setmana passada, després de mesos de foc creuat, Israel va llançar una operació terrestre al seu front nord i es va endinsar al Líban.

No obstant això, i tot i la ratxa recent d’èxits militars israelians, les observadores sobre el terreny diuen que són menystingudes pels seus comandants, de la mateixa manera que ho eren abans del 7 d’octubre.

Tancs israelians en direcció a la frontera amb el Líban, dilluns passat (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Algunes parts del seu calvari van ser captades, aquell dia, per les càmeres dels milicians d’Hamàs. Dins la base de Nahal Oz, a menys d’un quilòmetre i mig de la frontera amb Gaza, soldats del grup van arrenglerar les observadores –algunes encara amb pijama, però amb la cara ensangonada– contra una paret abans de fer-les pujar a camions i conduir-les de tornada a l’enclavament. Les observadores sobre el terreny al nord que vigilen els combatents de l’Hesbol·là, que segons les autoritats israelianes fa anys que preparen atacs semblants, temen que els passi igual.

“Estem desprotegides, cosa que és un problema per a nosaltres però també és perillós per a la nostra feina, que és molt important”, diu una observadora prop de la frontera amb el Líban, que parla amb condició d’anonimat. Els seus superiors, diu, “tan sols volen fer-nos callar i que no ens queixem, de manera que ens menystenen encara més”.

The Washington Post ha parlat amb set observadores sobre el terreny –tant en actiu com retirades– i amb cinc experts militars israelians i funcionaris d’intel·ligència sobre el paper i les afirmacions de les seves membres d’haver estat silenciades i marginades. Moltes observadores atribueixen aquesta marginació, en part, a la misogínia arrelada a les Forces de Defensa d’Israel (FDI), en què els homes dominen els rangs més alts. Les Forces de Defensa d’Israel van declinar de fer comentaris per a aquest article amb l’argument que no podien parlar del 7 d’octubre ni de les seves conseqüències mentre les investigacions corresponents continuessin actives.

Un refugi antibombes i una barrera de ciment a la base israeliana de Nahal Oz, atacada per Hamàs el 7 d’octubre (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

“Ja se n’han oblidat”

De les prop de 1.200 persones assassinades el 7 d’octubre, 15 eren observadores sobre el terreny a Nahal Oz. 7 observadores més van ser preses com a ostatges. Una de les quals va ser rescatada posteriorment per les forces israelianes; una altra va ser assassinada pels segrestadors al novembre, segons les FDI. 5 més encara són en captivitat. Els seus pares han estat informats que es troben entre les poques dotzenes d’ostatges que es creu que continuen vius, per bé que les esperances d’un alto-el-foc i un acord per a l’alliberament dels ostatges continuen esvaint-se.

Les setmanes posteriors a l’atac es va veure clar que les observadores de Nahal Oz havien advertit durant temps que es coïa un atac sense precedents, i que les instàncies més altes de l’exèrcit no els van fer cabal.

Durant mesos, les observadores havien registrat més i més informes sobre la intensificació de les activitats militars d’Hamàs. No eren simulacres rutinaris, segons que van explicar en una comissió civil d’investigació a l’agost, sinó d’exercicis militars complexos que aviat es posarien en pràctica en més d’una vintena de comunitats israelianes.

“Hi ha coses que sé que no sabeu. No deixaran d’atacar a curt termini”, va explicar a la seva mare Roni Eshel, observadora sobre el terreny a Nahal Oz, en una trucada enregistrada dues setmanes abans de l’atac i compartida amb The Washington Post. Eshel va morir el 7 d’octubre.

Les observadores sobre el terreny diuen que estaven segures que s’acostava una ofensiva important perquè entenien els seus enemics. En sabien els noms i les cares; se’n sabien les rutines diàries. Però quan aquestes dones van provar d’alertar la seva cadena de comandament –gairebé exclusivament masculina–, els van dir que els faltava informació per a poder arribar a una conclusió així.

“És un exèrcit masculí, en què les ‘noies’ són vistes com a histèriques. Els comandants, per exemple, sovint ens deien: ‘Si continueu enviant-nos aquestes alarmes, us ficaran a la presó’”, explica Gili Yuval, que va fer d’observadora sobre el terreny a començament de la dècada del 2000, quan Israel va desmantellar els assentaments a Gaza i va retirar-ne les forces.

Les FDI han declinat de comentar per a aquest article per què els advertiments de les observadores de camp no van ser escoltats, ni sobre el paper del masclisme en les interaccions amb les observadores.

Gili Shrvit, de vint anys, era observadora en un altre punt de la frontera de Gaza, a Kissufim. El matí del 7 d’octubre estava asseguda al seu lloc de feina, tremolant i plorant mentre informava dels horrors que es produïen: centenars d’homes armats d’Hamàs havien assaltat la tanca, disparat contra les seves cambres i entrat a la seva base.

“Vam trucar als nostres superiors per dir-los que érem a punt de morir i ens van respondre que no ens podien enviar ningú”, recorda.

Observadores de l’exèrcit israelià es refugien a la base de Kissufim durant el 7 d’octubre (fotografia: cortesia de Gili Shrvit).

Quan la seva càmera va tornar a encendre’s “de manera miraculosa”, Shrvit va començar a informar de tot allò que veia: centenars d’efectius d’Hamàs, que es convertien en milers, anant i venint de Gaza a les comunitats circumdants. Va veure com operatius del grup s’enduien Shlomo Mansour, que ara té vuitanta-sis anys, cap a Gaza, on encara és. És l’ostatge més vell d’Israel a l’enclavament.

Shrvit assenyala la burocràcia militar israeliana, rígida i sense capacitat de resposta, com a responsable principal del fracàs del 7 d’octubre. Els alts comandaments, allunyats del front, desconfiaven instintivament de les tropes sobre el terreny i de les observadores que les secundaven, diu. Mentre el seu equip provava de recaptar informació sobre els milicians, pastors i agricultors que travessaven la zona de vigilància, els comandaments els ordenaven que desviessin l’atenció, i en alguns casos els demanaven que seguissin objectius que sabien, per experiència, que eren incorrectes. “Veien el mateix que jo i sempre es pensaven que en sabien més”, lamenta.

Shrvit va tornar al seu lloc de feina un mes després de l’atac, turmentada pels malsons, i va dormir a la seva taula durant tres mesos. A l’agost, finalment, li van donar l’alta.

“Ja se n’han oblidat, de tot aquest caos que vam patir. El que vull dir és que tornem a posar en risc la nostra seguretat nacional”, diu.

Runes de la base de Nahal Oz el 17 de setembre, mesos després de l’atac d’Hamàs (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

“Ens vam adormir”

La confusió i la manca de previsió que tan cruament es van evidenciar el 7 d’octubre es van gestar durant més de dues dècades, segons funcionaris i ex-funcionaris israelians, que diuen que es va restar prioritat a la feina de les observadores sobre el terreny al mateix temps que es deixava que es degradessin els operatius d’intel·ligència visual i humana israelians a Gaza.

El 2001, els observadors van ser transferits fora de l’àmbit d’Aman, l’agència d’intel·ligència militar d’Israel, al Cos de Recollida d’Intel·ligència de Combat de les FDI, encara que van continuar fent les mateixes tasques. Aquell any, la unitat originalment mixta es va transformar, per raons que continuen essent poc clares, en una força exclusivament femenina.

“Les FDI entenien aquestes noies com a mà d’obra barata”, diu Uzi Arad, ex-assessor de seguretat nacional del primer ministre Benjamin Netanyahu, perquè “les capacitats analítiques de les dones són més grans que les dels homes”.

Tan bon punt va arribar al poder, Netanyahu –ara el primer ministre més longeu de la història d’Israel– va impulsar una transformació radical de l’estratègia d’Israel cap a Hamàs, basada en política de contenció que se centrava a fer arribar suport financer a la cúpula del grup a Gaza mentre provava de mantenir-ne sota límits les capacitats militars amb campanyes de bombardaments ocasionals. “Era un autoengany, i ningú no ho va desafiar”, diu Arad.

Netanyahu i els seus caps militars van prometre als israelians que la tecnologia mantindria a ratlla Hamàs com mai. La prova de concepte d’aquesta estratègia va ser una tanca, de milers de milions de dòlars pressupost, al llarg de la frontera amb Gaza, completada el 2021, que era destinada a “confinar” l’amenaça d’Hamàs. Es van invertir més milions de dòlars en unitats d’intel·ligència avançades que permetien als soldats de detectar moviments sospitosos sense haver de ser sobre el terreny.

Quatre mesos abans del 7 d’octubre, Netanyahu va vantar-se que el seu govern havia fet recular una dècada Hamàs.

Mentrestant, el sistema tradicional d’intel·ligència de camp d’Israel a Gaza –integrat per informadors, observadores de camp i forces prop de la frontera– va ser objecte de retallades pressupostàries constants, segons un assessor d’Aman que anteriorment havia servit d’oficial en cap al Shin Bet, el servei de seguretat interna del país.

Capaç de mantenir l’enclavament sota vigilància constant, Israel va començar a cultivar menys i menys fonts dins Hamàs, segons que explica l’ex-oficial, que parla en condició d’anonimat. El 2020, Israel va eliminar un programa a Gaza dedicat a recollir informació dels palestins corrents sobre activitat inusual o sospitosa.

“Volien ser més eficients i, en definitiva, haver-hi de destinar menys recursos. Això, de retruc, va reduir la qualitat de la intel·ligència humana a Gaza”, diu l’ex-oficial. I afegeix: “Ens vam adormir, en definitiva.”

Una tanca trencada prop de Nahal Oz, gairebé un any després del 7 d’octubre (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Promeses trencades

Durant onze mesos, el front nord d’Israel va ser tractat com un problema menor, segons que expliquen les observadores de camp, fins i tot quan els coets de l’Hesbol·là i els míssils antitancs van obligar desenes de milers de persones a abandonar casa seva.

A l’abril, les observadores de la base nord no van ser informades quan l’Iran va llançar un atac aeri contra Israel en represàlia per un atac israelià contra un diplomàtic iranià a Síria, cosa que les obligà a informar-se pels mitjans. Al setembre, quan Israel va començar a intensificar les operacions contra l’Hesbol·là, el cap de l’estat major de les FDI, Herzi Halevi, va visitar el lloc de comandament però es va negar a reunir-se amb el centenar d’observadores que hi treballaven.

La invasió terrestre d’Israel al sud del Líban, la primera d’ençà del 2006, té l’objectiu de desmantellar les capacitats militars de les unitats d’elit de l’Hesbol·là a la frontera, amb l’objectiu d’assegurar-se que siguin incapaces de fer al nord un atac com el del 7 d’octubre.

Però les famílies de les observadores diuen que aquest objectiu és distant i que, mentrestant, les seves filles continuen desprotegides. Marganit Erez, mare d’una observadora de camp en una base a prop del Líban, forma part d’un grup de pares que ha demanat al Tribunal Suprem d’Israel que ordenés als militars que traslladessin la unitat més al sud, lluny del perill immediat.

“Les FDI no fan els passos que calen per a assegurar que la catàstrofe no es repeteixi”, diu Erez.

La seva filla i les altres observadores al nord, explica, sovint no dormen més de quatre hores el dia i fan torns dobles i triples a causa de la manca de personal disposat a servir tan a prop del Líban.

Marganit Erez forma part d’un grup de pares d’observadores de camp que ha demanat al Tribunal Suprem israelià que traslladés les seves filles més al sud, lluny de la frontera amb el Líban (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Les portes dels seus refugis no tenen cadenats –els refugis són dissenyats per repel·lir coets, no pas atacants armats– i, amb protocols que varien de base a base, les observadores tan sols reben armes si presenten una petició especial. Quan les dones es demanen sobre possibles infiltracions de milicians, són menystingudes o els diuen que això no pot passar.

“L’arrogància i la negativa a assumir responsabilitats que el 7 d’octubre va evidenciar continua amb nosaltres”, explica l’ex-oficial del Shin Bet.

El portaveu militar israelià Daniel Hagari va insistir en una conferència de premsa al gener que les observadores tenien un dels papers més importants per a la seguretat de l’estat d’Israel, i que continuarien tenint-lo. Alhora, explicà que l’exèrcit s’havia compromès a corregir els fracassos anteriors per protegir-les.

Però les observadores i les seves famílies, fent-se ressò del dolor d’aquesta nació afligida, han perdut la fe, fins al punt d’amenaçar el contracte social que rau al cor de la identitat nacional israeliana.

“Estem disposades a fer molt pel nostre país”, diu Erez. “Però les FDI han trencat les seves promeses”, sentencia.

Lior Soroka i Alon Rom han contribuït a aquest article.

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 6€ al mes

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor