Dones sense casa i violència masclista: “Vaig haver de prostituir-me, eren els únics que m’acollien” 

El relat és esfereïdor. Tant pel drama mateix com per una realitat com més va més comuna: les dones víctimes de violència masclista tenen moltes més probabilitats de sofrir exclusió residencial. I a la inversa. És un problema bidireccional que s’ha detectat aquests darrers anys a les Illes. Aquesta és una de les principals conclusions a què han arribat les investigadores de la Fundació IRES i de l’Observatori Social de les Illes Balears (OSIB-UIB). “Actualment, i des de fa anys, el problema de l’exclusió residencial i la violència masclista és a l’ordre del dia”, lamenten les autores de l’estudi, que asseguren que les Illes és un dels territoris més afectats per aquesta xacra.

L’estudi “Dones sense casa, carrers sense sortida. L’exclusió residencial femenina i la violència masclista a les Illes”, elaborat per Isabel Nadal, Clara Ferragut, Paloma Martín i Sara Souza, tracta aquesta qüestió. Subratllen la triple invisibilitat –i que ara ja seria múltiple– que viuen aquestes dones: ser dona, al carrer i víctima de violència masclista.

“És una visió androcèntrica, no les veiem”, exposa Nadal, que denuncia el biaix de gènere existent i com les dones acaben acceptant més situacions de precarietat. “La precarietat laboral es tradueix en precarietat a l’habitatge”, sostenen les investigadores. Segons l’enquesta de persones sense llar de l’Institut d’estatística espanyol, de les 538 comptabilitzades a les Illes, un 40% són dones, una de les xifres més altes. I entre el 2015 i el 2022 han augmentat d’un 120%.

Obligades a conviure amb l’agressor i a prostituir-se

Moltes de les dones afectades es veuen obligades a conviure amb l’agressor o a tornar-hi, per evitar de quedar al carrer, o a mantenir relacions no desitjades en canvi de sostre o seguretat. També a treballar en la prostitució.

“Quedar l’hivern aquí és… Si no pots estar amb un home, és molt difícil”, diu una de les testimonis. Una altra afegeix: “Si no és per la prostitució, que et pot fer guanyar una mica més… I si no, sotmetre’t a cuidar una persona gran per 800 euros. I sense saber totes les coses que puguis viure en aquella casa.”

“Vaig haver de fer treballs de prostitució, perquè eren els únics que m’acollien a ca seva. Infeliçment, en aquest món t’acullen perquè et sentis bé i prostituir-te”, conta una altra dona. Diu també que va haver d’acceptar una feina de 24 hores en una casa: “Vaig estar-hi un any tancada. Em deien que, si sortia al carrer, la policia m’agafaria. Molta història i molta esclavitud.” Una altra testimoni relata que, de la feina que feia en una casa, la meitat dels doblers anaven cap al proxeneta.

Espiral de vulnerabilitat

Segons les investigadores, l’exercici de la prostitució pot estar marcat pel consum de substàncies, sigui per a sostenir moltes hores de feina consecutives o per la demanda d’aquesta condició per a aconseguir clients. Això acaba originant problemes de salut mental, que contribueixen a una espiral de vulnerabilitat que les deixa exposades a més abusos i explotació.

Establir un perfil prototip de les dones vulnerables és molt difícil, atès que les situacions varien. L’edat, l’origen, la salut mental, la precarietat, la dependència, el capital social, si hi ha consum de substàncies o si són famílies monoparentals, per exemple, són algunes de les vulnerabilitats detectades. En tot cas, Ferragut subratlla que els perfils extremadament vulnerabilitzats són les dones víctimes de violència masclista i les famílies monoparentals.

“Tots els dies plor. Ho visc jo i m’és igual, perquè puc dormir on sigui; però que ho visqui la meva filla… Són coses que ella no oblidarà mai. Això és el que em fa mal”, conta una altra de les entrevistades en l’estudi. Moltes d’aquestes dones que tenen fills, a més, encara ho tenen més difícil per a trobar un lloc on viure, perquè no els ho permeten.

Compartir instal·lacions amb l’agressor

Les investigadores han detectat que, a mesura que augmenten les vulnerabilitats, els serveis disponibles disminueixen de manera considerable. “Poden atendre dones que presenten un perfil més normalitzat, però no les que en presenten múltiples”, diuen, i constaten que els recursos es troben desbordats perquè, com més va, hi ha més persones i famílies vulnerables. Per exemple, exposen que hi ha dones que es troben en recursos assistencials i han de compartir habitacions amb una vintena de dones i, sovint, en instal·lacions on també dormen els seus agressors.

“Els homes em produeixen molta ansietat i pànic, em fan tremolar. No em tiren floretes, són barbaritats”, denuncia una entrevistada. D’altres, no aguanten tot allò que implicar estar-se al centre d’acollida: “Moltes de les que hi ha allà acaben tornant amb l’agressor, perquè no aguanten aquest tancament”, confirma una de les testimonis. Ella mateixa no entén per què és ella qui ha d’estar en aquesta situació i el seu agressor, lliure: “Qui necessita ajuda psicològica és ell, ell va ser el maltractador. Per què és lliure i continua amb la seva feina i la seva vida?”

Accés a l’habitatge, el principal problema

Sí que s’ha detectat una dificultat d’accedir a l’habitatge pels alts preus. Les Illes és un dels territoris on el problema és més greu. “El problema és tan contundent que dificulta i impedeix la recuperació total i efectiva de les dones víctimes. És el principal factor d’exclusió”, sostenen. Tenen clar que “si el problema de l’habitatge no hi fos, moltes de les dones acabarien el procés de recuperació de manera naturalitzada. Però no troben alternatives.”

El testimoni d’una de les dones entrevistades per a l’estudi ho deixa clar: “M’he quedat sense doblers, i la meva parella, amb 950 euros de l’ERTO. Ara imagina pagant 650 de lloguer, llum, aigua, gas, telèfon i menjar. Què menges? He hagut de dir: no puc pagar el lloguer, i tenim llum, aigua i menjar perquè això és imprescindible.” La mateixa dona ho veu encara més cru: “I ara és pitjor, per només un llit demanen 750 euros. Només una persona. I a més, et diuen que sense fills, sense fumar, sense amics ni animals. Això què és?”

Les polítiques basades en ajuts econòmics no són eficients, denuncien, i destaquen que s’ha de tractar el problema d’una manera transversal. Un dels altres problemes que han detectat és la dificultat perquè aquestes dones vulnerables puguin entrar en el circuit d’atenció social amb garanties. L’estudi pretén que s’estableixin millores per a donar protecció efectiva a totes les dones i no sofreixin “violència institucional”.

“Em van donar un poal per a fer les meves necessitats”

L’exclusió residencial no és, únicament, viure al carrer. Les habitacions petites, l’amuntegament, les limitacions d’ús d’espais, els infrahabitatges, en llocs insegurs o violents, els lloguers sense contractes i les expulsions arbitràries, viure en caravanes o cotxeries, tot això també ho és.

“Viure en una habitació és… És una habitació. En molts llocs no pots utilitzar ni la cuina ni el menjador. Ens cobraven 400 euros i hi vivíem tots tres”, lamenta una altra testimoni. No és l’única que ho relata: “Era com una habitació, sense bany ni cuina. Hi havia un termo que feia renou i darrere el cap, la rentadora. A vegades em tancaven a la nit. Em varen donar un poalet per a fer-hi les meves necessitats, per a no molestar.”

En el cas de les famílies monoparentals, s’ha detectat una complicació especial a l’hora de trobar habitatge. “No hi ha sortida habitacional. El problema és com més va més gran. Es col·lapsen i es provoca una violència institucional”, insisteixen les autores de l’estudi.

Sigui com sigui, no és tan sols el mercat de l’habitatge, que fomenta una situació així. També ho fa el mercat laboral. Les autores reclamen que els ajuts, encara que no sempre siguin la solució determinant, hagin de ser immediats perquè siguin efectius. I, de fet, moltes d’aquestes dones no saben on han d’acudir.