Un dia amb l’equip de dones desminadores de Quang Tri

  • Aquests darrers mesos, en 110 dies, en una àrea de gairebé 900.000 metres quadrats, l’equip ha localitzat i desactivat 36 bombes de tota mena i així ha garantit la seguretat de 647 vilatans

VilaWeb
Les desminadores treballen dins l'àrea de perill (fotografia: Xavier Montanyà).
Xavier Montanyà
02.06.2024 - 21:40
Actualització: 03.06.2024 - 09:29

Al Vietnam fa cinquanta anys que es va acabar la guerra. Els soldats se’n van anar, però les bombes hi van romandre i han causat, d’aleshores ençà, més morts entre els civils vietnamites que el nombre total de soldats nord-americans morts al conflicte. Del 1995 ençà, Peace Trees ha eliminat més de 147.000 artefactes explosius de més de 6.970 acres de terra, cosa que ha beneficiat 292.666 persones. Però encara hi ha molt per a netejar. L’amenaça mortal és a l’aguait sota terra en boscs, muntanyes, conreus i selves.

Això que passa al Vietnam, Laos i Cambotja, ja passa a Ucraïna, Gaza, i en moltes més guerres actuals. Mentre anem en tot terreny cap als boscs de Cam Lo, a la província de Quang Tri, on treballa l’equip femení de desminatge, parlo d’Ucraïna amb els tècnics i desactivadors. Són experts en les dificultats i els perills per a la població civil de les mines i les bombes que no han esclatat. Saben molt bé de què parlen. A més de ser tècnics diplomats, la major part són fills de la zona. Tots tenen amics, familiars i coneguts que han estat víctimes de la guerra o de la postguerra.

VilaWeb
VilaWeb
Dipòsits provisionals per a les bombes trobades i que encara no s'han fet esclatar (fotografia: Xavier Montanyà).
Eines de l'equip de desminadores (fotografia: Xavier Montanyà).

A Ucraïna, s’hi han llançat moltes tones de bombes de dispersió i s’hi han posat mines, malgrat que hi ha normatives internacionals en contra, signades per molts països. Rússia no les ha signades i és per damunt de les normatives. De la mateixa manera que la Xina, l’Índia i els EUA. Es calcula que un 25% del territori ucraïnès és ple de bombes de tota mena. De moment, ja han mort uns vuit-cents civils per explosions de mines i artefactes abandonats. Caldran unes quantes dècades per a netejar tot Ucraïna, amb un cost d’almenys quatre-cents milions de dòlars l’any.

Els mals de la guerra no s’acaben amb la pau, persisteixen durant dècades i generacions. Ja passa avui a les zones de guerra que hi ha al món. A Gaza, per exemple, segons els serveis de desminatge de les Nacions Unides, hi ha trenta-set milions de tones de runes, que han sepultat milers de bombes sense esclatar. A més de les víctimes que causaran ara i en el futur, retirar-les i desactivar-les, a hores d’ara, ja implicaria una feina d’especialistes de més de catorze anys.

L'oficial de camp Huy, disposat a fer l'explicació sobre el terreny (fotografia: Xavier Montanyà).
L’oficial de camp Huy, disposat a fer l’explicació sobre el terreny (fotografia: Xavier Montanyà).

Entrem en una zona perillosa que es va netejant

A tota la província de Quang Tri hi ha més de dues-centes zones considerades àrees de perill confirmades (confirmed hazardous area, CHA, per les sigles en anglès) o àrees vermelles. Ara entrem en una àrea groga, en procés de neteja, però, en part, encara perillosa. El xofer condueix molt atent a les instruccions del GPS i als camins laterals. Tan sols pren un revolt determinat si ens hi espera una moto per guiar-nos. Hem circulat per arrossars i camps de conreu diversos. Ara ens endinsem en un bosc d’arbres de cautxú, una de les matèries primeres de la Indo-xina més preuades pels colonitzadors francesos, l’origen de l’imperi colonial de Michelin i font permanent d’explotació i esclavatge de molts milers de vietnamites durant dècades.

Cam Lo és a uns quinze quilòmetres a l’oest de Dong Ha. És considerada una zona de risc molt contaminada perquè a prop hi havia una base del cos de marines dels EUA. Però ara ja no és molt perillosa perquè fa més de tres mesos que l’equip femení de desminatge hi treballa. Aparquem al costat d’una furgoneta i dos tot terreny, un dels quals, militar. Al fons, entre els arbres de cautxú, m’assenyalen una àrea ben acotada amb cintes de plàstic de grans lletres vermelles “Àrea no permesa” (en anglès). També hi ha el senyal de la calavera vermella “Perill, bombes”. Dins la zona tancada treballen les desminadores, molt concentrades, en silenci, lentament, amb els detectors i aparells de precisió.

Un dels estris de detecció (fotografia: Xavier Montanyà).
Un dels estris de detecció (fotografia: Xavier Montanyà).

Sota un tendal improvisat m’esperen les autoritats civils i militars locals i Huy, l’oficial de camp de Peace Trees Vietnam. Hi ha dos mapes molt detallats de la zona i tot un seguit de caixes i recipients de plàstic que protegeixen el material de la pluja i la humitat del bosc. Em donen la benvinguda molt cordialment. Saben el meu nom perquè ja fa dies que em van tramitar el permís. M’allarguen un dossier i em demanen que, al costat del meu nom, apunti el meu grup sanguini i Rh. I el signi.

Huy, amb l’ajut d’un jove traductor, m’explica l’estructura de l’organització sobre el terreny i les operacions que duen a terme a la regió. Tenen set equips BACT (battle areas clearence team, equip de neteja de zones de batalla), dos equips mòbils o EODT (explosive ordinance disposal team, equip d’eliminació d’ordenances explosives), tres de suport CST (clearence supporting team) i dos SATT no tècnics (non technical service team).

A banda de fer pedagogia del risc a les escoles, cosa que podré veure a la tarda, l’activitat principal és localitzar, desactivar i fer esclatar artefactes explosius de la guerra. Funcionen de dues maneres. Poden rebre l’alerta per la línia directa telefònica o a petició de les autoritats locals. Si és una feina esporàdica, hi envien un equip mòbil de desactivadors. També poden estar-se fixes en un lloc i passar dies netejant tota una àrea per tornar a la població la terra segura per a conrear o per al que sigui.

Amb l’ajut del mapa de la província, que adjunto ací sota, Huy m’indica les zones encara perilloses, en vermell. N’hi ha unes dues-centes, que representen vuit milions de metres quadrats als tres districtes. Les verdes, ja estan netes. I les grogues, com la que ara visitem, estan en procés de desminatge. Ells treballen en col·laboració amb altres organitzacions com l’NPA (Norwegian People’s Aid), Golden West Humanitarian Foundation (EUA) o Mine Action Group (Regne Unit). Entre tots ells hi ha especialistes a identificar i acotar les zones de perill, basant-se tant en els relats orals dels habitants dels poblets, que contrasten amb mapes topogràfics militars i aparells de detecció, com en les seves pròpies deduccions i estudis sobre el terreny.

Quang Tri. En vermell, les àrees perilloses que encara no han estat netejades (fotografia: Xavier Montanyà).
Quang Tri. En vermell, les àrees perilloses que encara no han estat netejades (fotografia: Xavier Montanyà).

Dificultats principals per a la desactivació d’explosius

Les dificultats principals les tenen a les zones muntanyoses frontereres amb Laos, tal com es veu al mapa, ple de zones vermelles, atès que quan detecten un artefacte perillós han d’informar-ne totes les autoritats vietnamites, laosianes i guàrdies de fronteres. Els permisos s’endarrereixen molt i, fins i tot, en algunes zones els prohibeixen l’accés. Quan demano per què, em respon que són llocs molt sensibles, hi ha moltes autoritats involucrades, i hi ha gent que té por.

A més, també han de tenir en consideració les diferents sensibilitats culturals dels grups ètnics minoritaris. N’hi ha molts, a la província. I, naturalment, també han de respectar el ritme de treball dels camperols, segons les èpoques de sembra i collita. Quan s’ha acabat la de l’arròs, per exemple, entren en acció i, fins que no han acabat, els pagesos no poden tornar a sembrar.

Quan demano pel ritme de feina i els objectius aconseguits, l’oficial de camp Huy es remet a les xifres de l’any passat. Convé subratllar que són les xifres de l’activitat d’un any, el 2023, cinquanta anys després de la fi de la guerra. I solament a la província de Quang Tri.

Primer, em detalla els resultats dels equips que netegen camps de batalla (BACT). De set milions de metres quadrats netejats per Peace Trees Vietnam, l’any passat en van extreure 1.200 bombes, 4 de les quals eren de les grans, de més de 100 quilos; 150 bombes de dispersió, les més petites i perilloses per a la població, especialment per als nens i els camperols, i per a ells mateixos com a desactivadors. I unes 1.100 d’unes altres menes, com ara granades i més projectils diversos d’artilleria. En segon lloc, m’exposa els resultats dels equips mòbils (EODT). Han fet 1.100 missions de desactivació alertats per trucades a la línia directa, que han culminat amb 2.000 explosions d’artefactes, incloent-hi una bomba gran i 76 bombes de dispersió.

L'equip complet de desminadores (fotografia: Xavier Montanyà).
L’equip complet de desminadores (fotografia: Xavier Montanyà).

L’equip femení de desminadores

Quan Huy acaba l’explicació, Khuyen, la cap de l’equip de catorze dones que treballa en aquest camp, es posa davant els mapes i gràfics. Tots n’estan molt orgullosos, em confessa el traductor, perquè és la primera i única dona vietnamita que ha accedit al nivell 3 de l’International Mine Action Standard. Així com el seu antecessor, Khuyen ens dóna la benvinguda amablement, tant a mi com a les autoritats locals, civils i militars que assisteixen a la reunió. I ens presenta un per un.

Abans d’informar de resultats, s’estén sobre les mesures mèdiques i de seguretat que ens envolten. Tenen una camioneta i d’una furgoneta per a transportar l’equip i els aparells, que, si cal, es converteixen en una ambulància mèdica. Tenen prevists tres nivells mèdics, segons la gravetat de l’accident. Un dispensari a dos quilòmetres, un altre a set, i l’Hospital General de Quang Tri, a disset quilòmetres, és a dir, a una mitja hora de viatge. Afortunadament, m’explica, d’ençà del 2003 no han tingut cap accident perquè segueixen estrictament tots els protocols de seguretat internacionals.

Khuyen, la cap de l'equip femení de desactivació (fotografia: Xavier Montanyà).
Khuyen, la cap de l’equip femení de desactivació (fotografia: Xavier Montanyà).

Respecte dels resultats, ens informa que han treballat en aquella àrea del 7 d’agost de 2023 al 5 d’abril de 2024. 110 dies en total. Dels 864.865 metres quadrats de la zona acotada com a perillosa, ja n’han netejat 639.196. Han localitzat, en 3 mesos i escaig, 36 bombes de tota mena, 6 de les quals eren les tristament famoses i perilloses bombes de dispersió. Em demano quanta gent podien haver mort, ferit o mutilat en aquests tres mesos, mig segle després de la fi del conflicte, si haguessin esclatat per la trepitjada d’un camperol, un cop d’aixada, el pas d’un tractor o la curiositat d’un nen.

Quan m’interesso sobre què fan amb les bombes, em convida a seguir-la fins als tendals en què emmagatzemen els artefactes que troben, envoltats de sacs terrers i mesures de precaució. Les que es poden moure, les transporten al magatzem de Dong Ha i esperen fins el cap de setmana. Divendres al matí les fan esclatar en un lloc especialment preparat. Les que no es poden moure perquè són molt perilloses, com ara les petites bombes de dispersió, les fan esclatar al lloc mateix, al final de la jornada. Amb la feina d’aquests cent deu dies han garantit la seguretat de 647 vilatans de la zona, em diu amb un somriure.

Una sessió de sensibilització escolar

A la tarda visito una escola rural del districte de Dakrong, on hi ha previst un acte informatiu de prevenció de riscs per als alumnes. Tots són criatures, majoritàriament de minories ètniques, al voltant dels deu anys. La direcció de l’escola i l’equip de Peace Trees presenten l’acte com si fos una festa de fi de curs. Desdramatitzen la qüestió per aconseguir que els nens es familiaritzin amb les menes de bombes que es poden trobar pel camp i aprenguin què han de fer i què no han de fer.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Les desminadores expliquen els perills de les bombes que no han esclatat (fotografia: Xavier Montanyà).
Els alumnes responen les preguntes de les desminadores (fotografia: Xavier Montanyà).
Danses a la festa de prevenció de riscs d'una escola de Dakrong (fotografia: Xavier Montanyà).

Per fer més agradable i entenedora l’assimilació d’uns continguts que podrien ser sinistres per la ment d’una criatura, l’acte comença amb actuacions musicals i de dansa diverses. Després, pugen a l’estrada tres dones de l’equip femení de desminadores vestides amb els seus uniformes verds de campanya. Són estrictes i molt clares. Amb l’ajut de gràfics i dibuixos fan la classe de prevenció. Els nens les escolten en silenci, molt atents. En acabat, les noies els fan algunes preguntes sobre l’explicació. Un per un, en un ordre perfecte, els nens aixequen la mà, els adrecen el micròfon i responen a les qüestions. Com a colofó, els monitors organitzen una mena de concurs que clourà l’acte amb un repartiment de premis cerimoniós i alegre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor