Dolors Miquel: “La cultura catalana està en decadència total”

La poetessa publica ‘Mata’m psicosi’, que avui s’estrena a la Sala Beckett de Barcelona, sota la direcció d’Albert Roig, dins del festival Barcelona Poesia

VilaWeb
Dolors Miquel.
Montserrat Serra
13.05.2022 - 21:50
Actualització: 13.05.2022 - 21:52

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Dolors Miquel (Lleida, 1960) acaba de publicar Mata’m psicosi (Tushita edicions), una obra que conté nou proses. Va ser un encàrrec de Josep Pedrals per al festival Barcelona Poesia. Albert Roig, també poeta, ha adaptat el llibre per a l’escena i l’ha concebut com nou monòlegs que interpreta l’actriu Catalina Florit. S’estrena aquest vespre a la Sala Beckett de Barcelona. Dolors Miquel no hi assistirà per raons de salut. Per entendre amb més profunditat l’obra i el context en què la va escriure, l’hem anada a veure a casa seva, a Torredembarra, on l’hem entrevistada.

De Mata’m psicosi, l’editor Jordi Cornudella n’ha dit: “Són nou episodis que donen raó del canvi de Dolors a Lola, nou monòlegs de nou veus diferents que són i no són la mateixa, nou sacsejades que configuren una seqüència colpidora i poderosa. Llegint-la potser descobrim que la lectura és sempre una metempsicosi: un anar a llocs diferents i ser ànimes diferents per continuar sent els mateixos, però sentint-nos més vius.”

L’any passat, Dolors Miquel va publicar Sutura (Pagès Editors) i amb aquest llibre va proposar-se de tancar el cicle poètic. Va anunciar que no tornaria a escriure poesia. Confessa que això li ha donat una llibertat que no havia conegut fins ara. Però que, de poesia, no en deixa d’escriure. Tot i que no en vol publicar de moment. Ara, ens ha brindat una poesia, és aquesta:

Mata’m psicosi és un text teatral?
—És un text que té aplicacions teatrals. Són nou peces però amb una mateixa veu. Excepte la primera, potser. D’alguna manera, és la negació del jo com a subjecte. És un jo que té la capacitat d’eixamplar-se, d’expandir-se i sortir de les seves estretes històries freudianes, psicoanalítiques i pesadíssimes. Això m’ha donat molta llibertat. A més, el temps va enrere, va cap als inicis. Aquest joc amb el temps m’agrada, d’aquest llibre. La història és que no hi ha un subjecte definit, i aquest subjecte pot ser qualsevol subjecte.

Però sí que es repeteixen algunes imatges, algunes figures.
—De fet, pots rastrejar una història (l’Albert Roig l’ha trobada), però a l’inici hi ha un personatge i aquest es multiplica, com un espill que et multiplica.

El títol és un joc entre “mata’m psicosi” i “metempsicosi”.
—La metempsicosi fa referència al fet que una ànima va a parar a un altre ésser. Per exemple, jo em moro i la meva ànima va a parar a una magnòlia, i tu et morts i la teva va a parar a un cirerer. En el text he agafat la metempsicosi en un sentit encara més ampli: quan algú es mor, la seva ànima es difumina en milers de coses. És una visió molt panteista, on tot forma part de tot, és la idea de fragmentació d’un element particular, que davant del tot, deixa d’existir. I la psicosi de no esdevenir un individu únic, el subjecte cristià, que d’alguna manera van començar a crear els pares de l’església en aquests dos mil·lennis i que ara va arribant a la seva fi. És la fi de l’era cristiana. Es nota per aquests fragments, fissures, sutures, etc., que hi ha en tota la nostra societat. Jo en dono una visió. A més, aquesta visió àmplia de Mata’m psicosi em permet de parlar d’aspectes de la societat que m’afecten molt.

A quins aspectes us referiu?
—Per exemple, aquesta construcció de l’individu cristià i la seva fragmentació; al fet del desdoblament de l’individu, perquè hi ha un individu que viu i l’altre que el renya constantment. A l’ecologisme. A l’aïllament personal davant d’un excés de comunicació. Perquè és l’època en què la humanitat disposa de més mitjans de comunicació de tota la història i és l’època en què està més sola i incomunicada. També hi ha una crítica a aquesta visió freudiana de l’home, que en el fons no deixa de ser força cristiana. Cada capítol del llibre té alguna d’aquestes coses.

És un text en prosa, però és prosa poètica, voluptuosa i delirant.
—M’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre. I el vaig escriure molt de pressa, a diferència del que escric ara, que escric cada dia i escric molt, però tardaré més d’un any a acabar-lo. Mata’m psicosi va ser com un esclat d’adolescència, gairebé, i m’ho vaig passar molt bé.

En cadascuna de les nou peces hi ha un paràgraf final que és una notícia, que sembla que sigui el punt de partida de cada text.
—En la major part de casos és un punt d’arribada més que de partida. Potser només hi ha dues notícies que són prèvies als meus textos, la resta les vaig buscar després. Perquè nosaltres, al llarg de la vida, vivim aquests moments delirants.

El deliri és real.
—La vida es viu amb deliri. En realitat, tenim una ideologia que ens marca a cada època, però l’ésser humà té aquesta part de deliri i és en el deliri que hi ha la part de llibertat que es troba dins de l’home. El deliri és un dels punts de llibertat humana.

Les notícies del final són reals, doncs? Són molt fortes.
—Sí, són reals. Totes han sortit publicades: la paia que es feia dir presidenta de Rússia, els vint gossos lligats a les vies del tren i sacrificats… No només baixes a la realitat, sinó que no és una realitat inventada.

Aquest llibre, escrit com un arravatament, va ser un encàrrec o va néixer d’una altra motivació?
—Quan em vaig canviar el nom, de Dolors a Lola –que ara ja em torno a dir Dolors, perquè canviar-me el nom no m’ha anat gens bé i només m’han passat desgràcies, i vaig pensar que era un nom que portava mala sort…–, quan vaig canviar-me el nom, deia, en Josep Pedrals em va dir que em volia fer un encàrrec: “Vull que expliquis el canvi de Dolors a Lola”. Em va semblar divertit i ho vaig acceptar. Vaig començar a pensar i a donar-hi voltes. La proposta dins del Festival de Poesia s’havia de fer amb en Marcel·lí Antúnez (que incorpora uns dibuixos en el llibre), però es va retirar per motius personals i aleshores ho vaig dir al meu estimat Albert Roig, que a més de ser poeta i assagista, també treballa a l’Institut del Teatre.

Ara us torneu a dir Dolors, però en aquell moment encara vau signar com a Lola Miquel. Aquesta voluntat de transformació de quines necessitats va sorgir?
—Al llarg dels anys ens anem transformant. I fem canvis bestials, que el dia a dia no ens deixa veure. Físics, espirituals, creatius… Estem en constant moviment. Som nosaltres mateixos, però en constant moviment.

L’any passat vau publicar Sutura, una petita antologia i amb poemes inèdits, a més de col·laboracions, com els dibuixos de sols de Perejaume, la introducció d’Íngrid Guardiola i l’epíleg d’Àngels Moreno. Amb Sutura sembla que ja vau pensar a tancar el cicle poètic. I vau anunciar que no tornaríeu a escriure poesia.
—Me’l vaig plantejar com el final de la meva etapa poètica. D’escriure poesia o del que entén la societat per poesia. Això no vol dir que si em demanen un poema no el faci. Però no en el sentit de fer llibres de poesia. La meva sensació és que vull llibertat completa. Normalment, la poesia juga amb molt poca paraula i concentrada. Per més que facis vers lliure, hi ha unes coordenades de les quals no pots sortir. En canvi, quan et poses a escriure textos com els que faig ara, s’han acabat les coordenades. I en aquest sentit, em trobo molt lliure. Una part del teatre que es fa ara, per exemple, escapa de les coordenades.

La recerca va per aquí. Però és curiós que no havíeu trobat a faltar mai aquesta llibertat que ara anheleu.
—Mentre he escrit poesia ho he fet molt de gust. Tot i que, d’alguna manera, la poesia ha estat una escriptura molt dura, per a mi. És com quan estàs enamorada, en una relació una mica tòxica, que sents molt de plaer i alhora molt de dolor. Amb la poesia sempre he tingut una relació així.

És perquè heu anat a fons?
—Això ha estat un error per a poder tenir una relació més feliç [riu]. En canvi, amb Mata’m psicosi i amb el llibre que escric ara –que encara no sé gaire què és, és un llibre gran, llarg, fragmentari, que en principi semblaria prosa, però no ho sé– hi ha coses molt dures escrites, però no sento el mateix dolor que escrivint poesia.

Tornant al tema del canvi de nom…
—Jo sóc supersticiosa, no d’una manera extrema, però ho sóc. I vaig pensar: “Quina vida tan dura amb el nom de Dolors”. Vaig pensar que era un nom fastigós, un nom que m’havia fet malbé la vida. Aleshores, per les xarxes socials vaig demanar que no em tornessin a dir Dolors, que em diguessin Lola. I a partir d’aquí va sortir tot plegat. Una altra raó és que en lleidatà hi ha lo nen i la nena.

Era una manera de reivindicar el lo?
—Reivindicar el lo i també reivindicar que la construcció cultural del sexe és una merda. I és una manera de dir-ho. Que amb això no dic pas que no existeixin els sexes, perquè sense un sexe masculí i un de femení no es pot crear humanitat, però, a partir d’aquí, la creació cultural és una aberració.

La vostra poesia, la vostra literatura, sempre és de combat.
—Això sempre ho he tingut. Perquè una literatura que no incideix en la realitat, com per exemple la del Margarit, que només serveix si estàs enamorat d’algú que no és la teva dona, és com veure un serial. La literatura és una de les poques esquerdes que tenim en aquest món tan tancat i on podem triar tan poc. Tot i que des del consumisme pots triar de tot. Això és Hansel i Gretel, sempre em ve aquest conte: arribes a un lloc ple de caramel·lets i bombonets i hi ha una velleta que ens ho donarà tot… però el que vol és utilitzar-nos i fer de nosaltres el que vulgui.

Dèieu que la literatura és de les poques escletxes de crítica i de combat social que hi ha. Però no trobeu que el món de la cultura està força estabornit (salvant algunes excepcions)?
—Jo fa dies que penso que la cultura catalana està en decadència total. S’adulen personatges que trobo dolentíssims, d’una gran mediocritat, i que es consideren primeres figures. Això va passar amb en Margarit, però venia propulsat des d’Espanya. Trobo que està molt bé que tothom escrigui i faci el que li doni la gana, però hi ha d’haver uns judicis de valors. No es pot posar al costat de Bauçà o Foix en López Picó (i aquest escrivia bé!). No es pot posar a la mateixa alçada dels grans els mediocres i tothom aplaudint. Què passa? Que no tenim seny? Que no sabem pensar?

I en aquest context cultural, on us trobeu?
—Doncs on sempre he estat. Imagina’t que la cultura catalana és una habitació. Doncs jo sóc en un prestatget. Allà m’han posat a mi. Jo crec que no saben què fer amb mi. Passa és que he tingut molta sort, perquè hi ha gent que admirava molt, i que admiro, que m’ha donat molt de suport. I sense ells no hauria pogut fer res o m’hauria costat molt més. Perquè el fet que un altre cregui amb tu, jo que sóc una persona tan insegura encara que no ho sembli, no podràs acabar d’agrair-ho mai.

Una persona important en la vostra vida i la vostra carrera és Jordi Cornudella, el vostre editor.
—La manera com té ell de parlar-me dels llibres que estan en procés em dóna una força que em permet de continuar escrivint-los. Perquè sé que ell hi és. En Jordi m’ha ajudat molt amb el seu estar. I després trobar-me personatges com en Perejaume. Conèixer l’obra d’en Perejaume ha estat important. I pensar, com deia abans, que tenim una obra com la d’en Perejaume o en Bauçà i que no en parli ningú! I tot el dia parlen de segons qui… No diré noms, perquè no paro de crear-me enemics, però que es parli d’autors mediocres tenint creadors tan bons! I és ben curiós que en aquest meu anar pel món literari he tingut molt poques amistats femenines.

Per què?
—A tot el bàndol de seguidores de Maria-Mercè Marçal i entre sectors feministes no he caigut mai gaire bé. No sé per què. A hores d’ara ja m’és igual. Els meus escrits des del primer moment van ser manifestament igualitaris, criticaven l’estructura patriarcal de moltes maneres i variades. Però no sé per què no hem lligat. En canvi, amb les noies joves d’ara que escriuen poesia i que em semblen boníssimes, sí que ens reconeixem.

Quines?
—Maria Sevilla, Raquel Santanera, Laia Carbonell, Maria Callís, Silvie Rotkovic, Àngels Moreno… i en Quim Valls diria també. Amb elles m’entenc molt bé. Però amb les que són de la meva edat no acabo de tenir una relació fluida i veritable.

És una qüestió generacional?
—Però només em passa amb les poetes de la meva generació. Amb els poetes no em passa. Amb l’Albert Roig vaig connectar de seguida, amb en Casasses, amb en Cornudella… És una cosa curiosa.

Ara que parleu de Jordi Cornudella, que també és el comissari de l’Any Gabriel Ferrater, volia preguntar-vos si us ha marcat Ferrater.
—Sí que va tenir influència, perquè de fet jo vaig aprendre a llegir en català amb Gabriel Ferrater. A la universitat vam començar a llegir Ferrater, perquè era una època que agradava molt. Però ara trobo que la manera de viure l’amor de Gabriel Ferrater és molt adolescent o de primera joventut. A part del poema In memoriam i el Poema inacabat, que tots dos m’agraden molt, Ferrater ens enganxava per aquí, per aquesta mirada adolescent de l’amor.

En aquest any de centenaris hi ha també el d’en Guillem Viladot. El vau conèixer a Lleida, us ha influït?
—No me l’he mirat gaire. Però una vegada quan era joveneta passejant per Lleida vaig entrar en una galeria, era buida de gent, però hi havia obra d’en Guillem Viladot i ell mateix em va fer la visita i em va explicar un munt de coses. Vaig sortir de la galeria una mica estanyada. No acabava d’entendre el seu entusiasme. Però m’agrada molt un llibre seu, que és l’últim que va escriure. Ara, no puc parlar gaire d’ell, perquè no l’he llegit en profunditat.

I un altre centenari que es commemora enguany és el de Joan Fuster. Us ha influït Fuster?
—No tinc gaire relació amb en Fuster, la veritat. He llegit Nosaltres, els valencians i alguna cosa més d’aforismes, però no m’ha cridat gaire l’atenció.

Però teniu interès pel País Valencià?
—Completament. Sí, el País Valencià m’encanta. Si jo hagués de marxar a algun lloc dels Països Catalans aniria cap al País Valencià, perquè encara tenen una llengua molt viva i lliure. Aquí, al Principat, es troba completament constreta. I així una llengua es mor. Una llengua s’ha de comprendre i ha de tenir diferents nivells i usos. Però pensar-nos que el català estàndard, que és el de l’escola i el de les institucions, és el català correcte, és una barbaritat total. Perquè mates la riquesa de la llengua i la debilites. El català retrocedeix no només perquè vivim una pressió molt gran per part de l’espanyol, sinó també perquè nosaltres mateixos ofeguem la llengua.

És un moment complicat.
—Sí. Llàstima de l’1 d’Octubre tan malaguanyat.

Encara esteu de dol?
—Estarem sempre de dol. Perquè l’única oportunitat que hem tingut vam estar dirigits per aquells enzes, que veien que no ho podien fer i, així i tot, tiraven endavant. Tota la força d’un poble mobilitzat, tota la força al carrer, per a què? Jo ja m’ho esperava, però pensava: “No siguis tan malpensada, Dolors!” Des de petita que sóc independentista. Sabia clarament que tenia colonitzadors a sobre meu.

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies