Una imatge de la vaga de dones del 1918

Un grup de dones reclama des de la tribuna d’oradores la llibertat per als presos polítics i unes millors condicions de vida per als treballadors. Es podria pensar que som en qualsevol de les manifestacions per l’excarceració dels dirigents civils i polítics de Catalunya presos a Madrid, però en realitat ens hem de situar un centenar llarg d’anys enrere. No cal moure’ns de ciutat, però les reivindicacions són les mateixes. Només que potser les dones, com a mínim aquestes dones, són molt més visibles al capdavant de les protestes que no pas en l’actualitat.

I qui són aquestes dones de les quals parlem? Doncs tot un seguit de pioneres en la lluita pels drets civils que la professora Dolors Marín ha inventariat en el llibre Espiritistes i lliurepensadores que ha publicat Angle Editorial i on hi ha noms com Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala, Josefina Maynadé i Isabel Vilà, entre moltes més.

Marín explica: ‘Clarament, vivim en una època d’involució dels drets aconseguits. Per desgràcia, moltes de les demandes que feien elles a final del segle XIX i principi del segle XX i que he transcrit són molt actuals. Entre aquestes reivindicacions, trobem problemes molt actuals com són mesures per a abolir la prostitució, la necessitat de crear ajuts socials per a evitar que les dones pobres o les qui en aquells moments es queden sense recursos es vegin obligades a prostituir-se, que molt sovint era l’única opció que els quedava si volien mantenir a la família, o la reivindicació de llibertat per als presos polítics. Per tant, parlem de reivindicacions històriques que en molt pocs casos s’assoleixen.’

Un altre punt d’involució que ha detectat la professora té a veure amb el grau de tolerància que hi havia envers opcions que no sempre congeniaven. ‘Les dones materialistes, per exemple, estaven sempre disposades a dialogar i a exposar els seus punts de vista i la gent escoltava i valorava les propostes en un exercici de tolerància que era perfectament possible a final del segle XIX i que ara és molt més complicat’, explica Marín.

Un dels principals objectius del llibre és treure de l’oblit tot aquest sentit de dones que varen intentar modernitzar la societat catalana de l’època. ‘Vaig arribar al llibre seguint la pista de l’anarquista Teresa Claramunt, i a partir d’aquí va anar creixent durant set o vuit anys. No ha estat una eina en exclusiva, però sí que fa anys que em dedico a anar elaborant les biografies d’aquestes dones tan interessants i a donar pistes de la seva existència perquè la gent tingui ganes d’anar llegint i de trobar coses noves i potser s’animen a continuar investigant.’

Des del pròleg del llibre, la professora ja ens explica que Barcelona és una ciutat desmemoriada, característica que comparteix amb bona part dels indrets del país, i que la investigació que fa vol pal·liar aquesta errada. ‘Si Barcelona és una ciutat desmemoriada, ho és en bona part perquè hem heretat un passat franquista que ha marcat la nostra historiografia oficial. En el procés de transició, es varen buscar alguns grans noms que calia recuperar i en cap cas no ens hi hem oposat mai, però ara els historiadors anem més enrere, a cercar els noms de dones i homes en els pocs espais de normalitat que hi ha hagut en la història de la ciutat. I en aquest sentit, ens movem en la recerca d’una tradició de les dones, que van fer molt per aconseguir drets cívics molt normals, ep, molt normals vistos des de la perspectiva dels nostres dies, llavors eren unes grans fites, les que varen aconseguir’, explica Marín.

Quina mena de drets eren els que demanaven aquestes barcelonines avançades al seu temps? Doncs bàsicament els que tenien a veure amb la laïcitat: poder ser enterrades en cerimònies civils; poder casar-se també en jutjats o altres administracions que no fossin les religioses. Evidentment, això va tenir una gran contestació per part de l’església, que veia com perdia part del poder i dels privilegis. Les dones també demanaven tenir dret de manifestar-se i que s’abolís l’esclavatge, que s’havia regulat en l’àmbit formal però que continuava present en alguns indrets.

Aquestes dones pioneres de la llibertat i de la recuperació dels seus drets no varen estar soles. A la Barcelona compresa entre la primera exposició universal, la de 1888 i la guerra del 1936-1939, que és quan més activitat van desenvolupar, comptaren amb tribunes públiques des dels diaris, però també en mítings i actes públics. ‘Va ser un moviment bastant igualitari i es va trobar amb molts homes que hi donaren suport. Aquests homes normalment pertanyien a classes mitjanes o a classes altes, eren francmaçons o advocats progressistes com Francesc Layret, professors de la universitat com Oden de Buen, periodistes, o els amics de Rosend Arús, per exemple.’ Des d’aquest moviment igualitari que tenia en els mitjans de comunicació importants plataformes de difusió, ‘hi ha un tema que els interessa especialment, que és el paper que ha de tenir l’educació en el desenvolupament de la dona moderna per tal que no quedi arraconada en un lloc secundari.’ Així, diu, ‘aquests homes no tenen cap problema per a acompanyar les dones als mítings i a les campanyes d’agitació, per exemple’.

Barcelona, ho explica la professora Marín, és una ciutat desmemoriada i per això és del tot pertinent demanar-se què ha passat amb tot el llegat de la lluita d’aquestes dones, de moltes de les quals no sabem el nom fins que ella no l’ha expurgat i fixat en aquest llibre.

‘Ens queda poc del seu llegat, perquè el desastre de la guerra les va condemnar o bé a l’exili, en la majoria dels casos, o bé a silenci. Totes estaven processades i llistades per lliurepensadores o per francmaçons o per haver estat republicanes lerrouixistes. Penseu que són dones que es mouen en una Barcelona magmàtica on impera l’anarcosindicalisme i això les condemna a haver d’anar-se’n quan acaba la guerra. Hem de treure a la llum tot aquest passat tan ric que ens mostra una altra Barcelona alternativa.’

I és que, encara que alguns es pensin que tot això de les teràpies naturals i les medicines alternatives són cosa de fa dos dies, Marín ens explica que algunes de les dones més avançades del moment eren espiritistes que compartien els seus espais amb les practicants de les teràpies naturals, com la hidroteràpia o les homeòpates. ‘Ens pensem que som a les beceroles de totes aquestes coses i  les teràpies alternatives fa com a mínim 150 anys que són a la ciutat de Barcelona, on es feia ioga des dels anys vint. El problema és que totes aquestes dones, que són les més actives i avançades, han d’anar-se’n a l’exili, i això ens explica quina mena de país tenim.’

Marín diu: ‘La meva contribució és treure a la llum els noms i la feina d’algunes d’aquestes dones, però seria molt feliç si, d’una banda, algunes historiadores joves volguessin aprofitar aquest fil i les investiguessin, investigar-les, i d’una altra, si en algun moment l’Ajuntament de Barcelona decidís d’aprofitar-les per al nomenclàtor de la ciutat i les tragués de l’anonimat’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb