Dolores Redondo: “L’assassí en sèrie John Bíblia podria ser viu perfectament”

L’escriptora situa l’assassí més cercat d’Escòcia a Bilbao · En quatre dies, la novel·la s’ha enfilat al capdamunt de les llistes de vendes en català

VilaWeb
Sebastià Bennasar
22.11.2022 - 21:50
Actualització: 23.11.2022 - 11:46

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) és una de les escriptores més llegides d’aquests darrers temps gràcies a la invenció de la seva trilogia del Batzan (adaptada a la televisió i traduïda a més de trenta idiomes). L’èxit es basa en la construcció de personatges sòlids, diferents, que arrosseguen càrregues importants i també en una encertada combinació dels ritmes de la novel·la d’enjoli, que domina com ningú: dosificació de la informació, descripcions de paisatges sempre al servei de la història, trames paral·leles que enganxen quasi tant com la principal i una col·lecció de secundaris de luxe que amaneixen el relat. Fins ara hi ha hagut diversitat de criteris sobre si això que fa és novel·la negra o no, però amb Esperant el diluvi (Columna, 2022) segur que serà capaç de posar d’acord fins i tot els més puristes del gènere. Aquesta novel·la no és negra, és atzabeja. L’escriptora fa arribar a Bilbao un assassí en sèrie escocès mai no capturat, John Bíblia, que va ser molt actiu a final dels seixanta, i un policia escocès, Noah Scott Sherrington, que no ha deixat mai de perseguir-lo però que arriba a la ciutat en unes circumstàncies vitals molt especials. És l’estiu del 1983, un estiu que els bilbaïns no oblidaran mai perquè va ser el de gran riuada. I si dels diluvis sempre en surt una nova vida, potser ara tenim davant una nova Dolores Redondo que ha transitat definitivament pel camí més negre amb èxit i solvència. Vejam fins quan s’hi manté. Ara com ara, superèxit de vendes novament i, sorprenentment, també al capdavant de les vendes en català.

El llibre va arribar a les llibreries fa quatre dies i ja us heu enfilat fins a la primera posició de les llistes de vendes… en català!
―És una animalada. Ser número u en vendes et fa molt feliç, però aconseguir-ho en català és rebre l’abraçada i l’escalf de molta i molta gent. Fa molt de temps que ho noto: per Sant Jordi, quan vinc als festivals, sempre he sentit aquest afecte, però que el llibre es vengui en català és molt especial i estic molt honorada i feliç; ho explico a tothom.

Sortirà també en basc i en gallec?
―Sí, i tant. Des d’El guardià invisible totes les novel·les apareixen en totes les llengües oficials de l’estat espanyol. No sempre al mateix moment, perquè es venen els drets i després hi ha la feinada de la traducció, però sempre hi surten.

―Per què us heu fascinat per John Bíblia i no per un altre assassí en sèrie? Què el fa especial?
―Em va cridar l’atenció el tipus de crims que cometia.

―Expliqueu-vos…
―A final dels anys seixanta, a Glasgow, va assassinar tres dones: les va violar i les va estrangular. Fins aquí l’horror habitual d’aquests casos, però hi hem d’afegir que totes tres les va conèixer a la mateixa discoteca, en un temps comprès en un any i mig, i que quan les va matar totes tres tenien la menstruació. En els anys seixanta amb prou feines s’havia encunyat el terme “assassí en sèrie” i la policia escocesa no es va adonar que era un depredador fins a la tercera mort.

―I a partir d’aquí i del fet que no l’hagin atrapat mai, neix una mica el mite…
―No sé si n’hauríem de dir mite, però sí que comença una de les operacions de recerca policíaca més intenses i àmplies que havia fet mai la policia escocesa. Apareixen llibres, films, documentaris… Hi ha gent diversa que ens centrem en el mateix.

Un home que aconseguia passar completament desapercebut, oi?
―Sí, és una altra de les coses que em va cridar l’atenció. Hi havia molts testimonis a la discoteca, però en tenen una percepció molt lleugera, era un home bastant gris, normal, que no cridava l’atenció. N’havien sentit el nom, John. I algun testimoni assegura que cita les escriptures i per això la premsa l’anomena John Bíblia. No és cap ficció, però es dissol i mai més no se’n troba cap pista, tot i que la investigació continua oberta i als anys noranta i dos mil encara comparaven l’ADN de detinguts amb una mostra primigènia conservada per un policia visionari que l’havia recollida.

John Bíblia podria ser viu encara. Si analitzem els paràmetres que coneixem dels assassins en sèrie, el nombre de víctimes podria ser molt alt…
―Sí, encara podria ser ben viu perquè a final dels seixanta era molt jove, tenia vint anys i escaig. Quant a les víctimes, hi ha un seguit d’assassinats al Regne Unit dels anys vuitanta que podrien ser de John Bíblia, però no se’n pot estar segur perquè llavors les policies tenien poca comunicació entre si. De fet, això ha durat molt de temps, perquè en temps molt més recents l’avís de la Interpol de l’arribada a Espanya de Tony King, l’assassí de Sonia Carabantes i Rocío Wanninkhof, es va perdre. Aquells crims s’haurien pogut evitar amb una bona comunicació.

―Al costat d’un gran dolent heu creat un personatge de contrapès, el policia escocès que el persegueix, Noah Scott Sherrington…
―M’estimo molt aquest personatge. M’ha agradat molt ficar-me en la seva pell. Noah parteix d’una vida concreta, la d’un policia escocès que s’ha dedicat sempre a perseguir criminals i a fer d’ombra de John Bíblia, que ell creu que és viu encara. I tot d’una ha d’encarar un canvi terrible. El típic policia de novel·la negra es converteix en algú molt diferent, un home que ha d’enfrontar-se a una malaltia que no el deixa viure i que l’obliga a recapitular.

―És un símbol?
―És una metàfora de la durada de la vida que ens fa pensar fins a quin punt estem confiats que demà podrem fer coses i no ens adonem que la vida és avui i demà no sabem què pot passar. Noah canvia perquè la seva fragilitat li ho fa reconsiderar tot. I si ara no caça l’assassí la seva vida no haurà tingut sentit ni la seva mort tampoc.

―I de sobte el viatge cap a Bilbao…
―Perquè ell segueix l’impuls del seu cor, és com un Noè bíblic que sent una crida que potser no té sentit ni és lògica, però que sí que és efectiva. I creu que el lloc on trobar l’assassí és Bilbao, perquè llavors era el que més s’assemblava a Glasgow, una ciutat en ebullició política, econòmica i social i un canal de comunicació que encara es manté obert. De fet, l’empresa Mc Andrews hi comercia des del segle XIX. Als anys vuitanta, des d’Escòcia, arribava acer per a les drassanes i molt de whisky, que continua arribant al port de Bilbao i des d’aquí es distribueix a tot Europa encara ara.

―La menstruació és encara un tabú avui dia? Ho dic perquè Noah és l’únic policia que es fixa en el detall que totes les víctimes la tenien en el moment de morir…
―Espero que no sigui un tabú, però és clar és que als anys seixanta era improbable que una dona digués a un home que tenia la regla just quan s’acabaven de conèixer i avui dia tampoc. Suposo que si ets a punt de tenir relacions sexuals se’n parla. Noah té percepcions especials i amb ell també volia homenatjar aquells policies que els anys seixanta i setanta recollien mostres de les víctimes quan tothom se’n reia perquè llavors era més fàcil viatjar a la Lluna que no pas esperar la comparació d’ADN. A més, Noah es diu Scott Sherrington de cognom, en homenatge a Charles Scott Sherrington, que va fer descobriments molt importants sobre el còrtex cerebral, sobre el famós pensament deductiu que sobresurt per exemple en Sherlock Holmes. Quan ell resol el cas fa evident què hi havia allà però no era evident per a tothom. Noah té alguns impulsos, però per sort dubta, i quan dubtes ja la comences a encertar.

―Ho heu aprofitat, com toca i demanen els puristes del gènere, per fer una bona dosi de crítica social amb la vostra novel·la negra. En això es destaca el personatge més entranyable, en Rafa…
―És el meu particular homenatge a les persones amb paràlisi cerebral i a una persona que vaig conèixer en la meva infantesa. Documentar aquest personatge amb l’associació ASPACE ha estat un autèntic luxe. Els anys vuitanta vaig veure com fundaven l’associació a Sant Sebastià, però per al llibre m’he documentat amb l’associació a Biscaia. Varen lluitar molt perquè en aquells anys no escolaritzaven els nens, nens intel·ligents, perfectament capaços de fer de tot. La qüestió física i l’aspecte ens fa jutjar i això és molt cruel, perquè necessitem tothom i totes les lliçons que ens puguin donar.

―Us agrada, doncs, documentar-vos…
―Sí, molt. Per exemple, hi ha el personatge de la doctora Lizondo, que utilitzo per explicar al lector allò que jo cercava com a escriptora, una teoria que pugui explicar la fixació tan concreta que té John Bíblia.

―És a dir, cada personatge té una funció clau en la història?
―La immensa majoria, sí. Mikel Lizarso, per exemple, és un ertzaina de la primera fornada i és fonamental per a mostrar la qüestió social i política tan remarcada dels anys vuitanta al País Basc. Per als qui hi vivíem formava part de la nostra vida i de la nostra normalitat. Ara els integrants d’aquesta primera fornada o s’han jubilat o són comandaments i continuen essent tan idealistes com llavors. També em va bé perquè obliga Noah a pensar en alguns conceptes sobre la feina de la policia.

―Sou de Sant Sebastià i, en canvi, feu molts elogis d’aquells lleons capaços de guanyar la Lliga del 83 i també el campionat amb el segon equip. A casa no sé si els deu haver fet gaire gràcia tanta promoció del Bilbao…
―No et pensis, en aquells anys hi havia una idea i un esperit molt gran d’unió entre la Reial Societat i l’Athletic de Bilbao. Els jugadors sortien al camp portant la ikurriña, units i contents, i no hi havia tanta rivalitat. A mi a Bilbao m’estimen molt, però no deixen de dir-me “giputxi” tot sovint. Hi haurà sempre rivalitat.

―Així i tot, heu fet un gran cant d’amor a la ciutat…
―És que jo devia aquesta carta d’amor a Bilbao, perquè sempre m’han estimat molt. Els primers afectes, els llocs on m’aclamaven des del principi, han estat Catalunya i Bilbao, que són també els llocs on em donaren els primers premis als festivals. I la gent de Bilbao i els catalans han estat els primers a anar en massa a la vall de Batzan. Per a mi tots els lectors són importants, però no oblido l’amor dels primers i algun dia Barcelona tindrà la seva novel·la, ho he promès. No serà la següent, però jo dec una novel·la a Barcelona.

―Teníeu catorze anys quan hi hagué la gran riuada de l’any 83 a Bilbao. Em fa l’efecte que va ser determinant per a la construcció del Bilbao modern, el que podem veure ara…
―I tant. Si no, hauria estat tot molt més lent. Nosaltres vivíem a Pasaia i la reconstrucció va ser molt lenta. Primer es va desmantellar la flota de bacallaners. El meu pare va haver d’anar a pescar amb vaixells bascs a Mauritània i després va haver de treballar amb els vaixells anglesos fins que es va jubilar. I a Pasaia tot va ser un tancament progressiu i molt lent, amb moltes infrastructures que anaven caient. A Bilbao hauria estat semblant, com als pobles on hi havia les foneries o les drassanes: primer una lluita per a no tancar i després molta decadència, però la gran riuada va obligar a reinventar la ciutat ràpidament. El Guggenheim, per exemple, és a la campa dels anglesos, on els vaixells deixaven els contenidors. Hi havia una gran contaminació ambiental i acústica en ple cor de la ciutat.

―Parlant de contaminació acústica, el so permanent de l’“Amor de hombre” de Mocedades m’ha fet recordar quan era petit i sonava tothora als cotxes, als autobusos, a tot arreu…
―Doncs això no és res. La meva veïna la posava almenys deu vegades el dia. Em va fer parar boja amb aquesta cançó.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes