Fer el dol del procés

La pretensió d’independitzar un país des d’institucions orgàniques de l’estat que el subjecta no té cap recorregut

Joan Ramon Resina
16.10.2022 - 21:40
Actualització: 17.10.2022 - 07:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A Catalunya, després de trencar-se el govern, no són pas pocs els qui han decretat la mort del procés d’independència, com si una cosa tan definidora de la vitalitat d’un poble depengués d’una cosa tan aleatòria com una coalició de govern. D’un govern, a més, que des del primer dia havia actuat de dissolvent del procés. Format sobre un pacte ideat per a no complir-lo, forçosament havia d’acabar atrapat en l’incompliment.

La pretensió d’independitzar un país des d’institucions orgàniques de l’estat que el domina no té cap recorregut i és absurd entestar-s’hi quan la prova ja s’ha fet. Del degoteig de sinceritats aflorant entre mentides n’hem après que el govern de Junts pel Sí no va tenir mai cap intenció de trencar amb Espanya. Per això no va escoltar les insinuacions de suport que li feren alguns països a condició, és clar, que “anessin a totes”, com deien que hi anaven els polítics que tornaren de la festa abans de mitjanit. Quan representants d’un poder estranger preguntaren als líders del procés quants morts estaven disposats a assumir, els Zelenskis nostrats respongueren que els catalans són gent pacífica. Cosa que ningú no dubta, però aquest no era pas el sentit de la pregunta, perquè si els catalans són majorment pacífics, els espanyols no ho són. I així, quan els diplomàtics estrangers calçaren la sabateta de cristall als pretendents, de seguida els prengueren el número. Els líders de la revolució dels somriures creien que la independència els cauria als peus per llei universal de simpatia, com li caigué a  Newton la poma que li inspirà la llei de la gravetat.

Donald Trump, que tanta porcellana ha trencat, també trencà amb el departament d’estat en la defensa de la integritat territorial d’Espanya. Abans d’ell cap president americà no l’havia posada en dubte. La resposta que donà a un periodista durant la conferència de premsa amb Mariano Rajoy al Rose Garden degué glaçar el cor del president espanyol. La desviació de la política tradicional dels Estats Units era tan cridanera que l’endemà vaig projectar la seqüència a classe. I un altre detall significatiu. El 10 d’octubre de 2017, The Hill, publicació de referència dels congressistes americans, em va demanar un article sobre els esdeveniments. Heus-lo aquí. El diari de José Antich el va traduir al català, introduint-hi una petita variant molt significativa. Mentre que The Hill titulava afirmativament, El Nacional.cat hi posava un escèptic signe d’interrogació. En llegir-lo, de RAC-1 es van posar en contacte amb mi per a entrevistar-me al programa de Toni Clapés, a condició que el suport dels Estats Units a Catalunya “fos realment viable”. En advertir-los que el títol de l’article no era meu sinó que l’havia posat l’editorial, hi van perdre tot l’interès. A Catalunya, on tot s’allargassa fins a podrir-se, aquells dies anaven a preu fet. Per això, reflexions que podien tenir algun interès per als congressistes americans no en tenien gens per als oients de l’emissora catalana.

L’estàtua de l’escultor Lísip que representa Kairós té un epigrama en forma de diàleg on algú pregunta al déu del temps per què els cabells li pengen per davant. Kairós respon que és perquè qui se’l trobi de cara pugui agafar-lo pel serrell. Llavors li pregunten per què és calb per darrere i ell respon que així ningú a qui hagi avançat amb els seus peus alats no podrà mai més agafar-lo per darrere per més que vulgui. D’aquí ve la dita que l’ocasió cal agafar-la per la punta dels cabells. En la seva imprevisibilitat, aquell tros de quòniam de president podia haver donat suport a Catalunya, bé per portar la contrària a l’establishment de Washington, bé per mortificar Brussel·les. Amb el retorn a la Casablanca d’un demòcrata ortodox com Biden, l’instant fugaç en què els astres s’alinearen ha passat i si mai torna no serà en temps humà sinó en temps sideral, que és el temps de les revolucions. Mentrestant, al parlament català els polítics fan els deures hostilitzant Israel, un dels estats que podien haver entrat en aquella alineació astral, amb proclames estentòries en favor dels palestins, que van donar suport a Espanya en l’aplicació de l’article 155.

Amb l’allunyament dels dies de dolor i de glòria del 2017, s’imposa l’alternativa freudiana entre dol i malenconia. No fa gaire Ot Bou parlava en aquest diari de dues menes de dolor en la ressaca del Primer d’Octubre, titllant-les totes dues de decadents. Tot i que implícit, el rerefons nietzscheà de l’article era aparent en l’oposició entre cansament i vellúria, d’una banda, i ambició vitalista, d’una altra. En un llibre del poeta Allen Grossman, el mestre que més em determinà en els estudis, hi ha un poema força adient per a un procés que era o volia ser un viatge a Ítaca. Es titula “Tales of Odysseus” i comença amb aquesta frase: “The hallucination of good weather can deceive only the young” (‘L’al·lucinació del bon temps sols pot enganyar els joves’).

Malgrat la seva parcialitat generacional, Bou té el mèrit d’encarar un tema que l’hegemonia progressista ha escombrat sota la catifa. Sense oblidar, però, que si la decadència és un estat general i no una afecció individual, qui la denuncia ho fa per força en tant que decadent. D’ençà de la Primera Guerra Mundial, la decadència d’Europa és indiscutible. El continent recula en tots els àmbits. Però ara el tema és la decadència relativa, és a dir, si Catalunya és decadent en relació amb la resta d’Europa i, encara més important, si ho és relativament a ella mateixa.

Les dues formes de decadència denunciades per Bou tenen la virtut, o l’inconvenient, de respondre a percepcions empíricament validables. Catalunya es desfà, efectivament, en els termes que ell enumerava i també en uns altres: el català perilla perquè ha perdut molt de terreny, el múscul cultural per a absorbir la immigració s’ha demostrat molt feble i la idea mateix d’absorció ha esdevingut suspecta, perquè políticament és més rendible animar els immigrants a no assimilar-se que no pas posar els recursos institucionals i ideològics per a aconseguir-ho. És allò de si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya, en un sentit gairebé literal per més que invertit en aquest cas.

El primer dolor descrit per Bou seria l’equivalent aproximat de la malenconia freudiana, una incapacitat de tallar els vincles sentimentals amb l’objecte perdut. El segon dolor s’acosta al dol, que és un procés per a enretirar l’energia emotiva esmerçada en l’objecte i recuperar-la en benefici del subjecte. Bou defineix aquest dolor com una recança malaltissa per la declaració d’independència fallida. Potser sí, però jo diria que el rosec del sentiment és inseparable del dol. Si els retrets poden ser excessius, la pèrdua és real. No hi ha cap raó perquè l’autocrítica hipotequi el futur, ans al contrari. El dol és necessari perquè el subjecte superi la fixació de la pèrdua i tingui futur.

Per això em sembla al·lucinat, en el sentit de Grossman, afirmar que al Primer d’Octubre s’hi arribà passivament, quan els anys entre el 2012 i el 2017 foren els de l’apoderament popular més espectacular d’ençà de la guerra civil. Parlem de més de vuit dècades.

Ara, si en una cosa estic d’acord amb Bou és en el suggeriment que el procés fou substantivament cosa de gent gran i que la giovinezza hi fou relativament adjectiva. A les imatges del Primer d’Octubre i de les manifestacions posteriors, en alguna de les quals vaig poder participar, la mitjana d’edat era notòriament alta. Fa l’efecte que la generació que a la transició votà majoritàriament el restabliment de la monarquia borbònica no voldria anar-se’n d’aquest món sense corregir el tret. Potser és, simplement, perquè els catalans són un poble envellit, que arrossega una natalitat negativa de moltes dècades. I quan la natalitat és baixa, la vitalitat se’n ressent.

La decadència no és conjuntural ni és cosa de quatre dies. L’any 1935, abans de la sagnia de la guerra civil, Josep Antoni Vandellós ja va advertir de la davallada de la natalitat en un context migratori creixent. A Catalunya, poble decadent anunciava un fenomen de durada més o menys prolongable però amb un final gens incert. Durant molts anys la correcció política d’una banda i l’il·lusionisme polític d’una altra, basats l’un en la ficció de catalanització a l’escola i l’altre en la del multiculturalisme com a inductor de consens social, distragueren de la retracció demogràfica.

S’ha volgut emprar la cultura com el dit que havia d’aturar la fuga de la catalanitat. Però si s’extingeix la reserva humana de la nacionalitat, perd tot el sentit la urgència de salvar-ne la cultura. Com deia l’historiador holandès Johan Huizinga sobre la davallada demogràfica dels europeus: “de què serveix conservar una cultura si falten els hereus als quals es destinava?” Huizinga publicà el seu estudi sobre la decadència el mateix any que Vandellós el seu. Potser encara no és l’hora de fer el dol pel català, però és inútil de demanar ambició nacional a qui no sent cap nostàlgia, ni que sigui lingüística, pel país que ja no ha aconseguit. Si més no, perquè, encara que no ho admeti, també es ressent de la pèrdua, ni que sigui en la consciència de l’ambició declinant. Si de debò hom reivindica el vitalisme des del pou de la decadència, hauria de tenir el coratge d’acceptar que, en una època d’individualisme epicuri i egòlatra, no hi ha res tan revolucionari ni tan agosarat com tenir fills.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes