No és l’aniversari del seu naixement ni de la seva mort però a vegades no cal recórrer a excuses de calendari per evocar memòries, vivències o destins. Es deia Otto Freundlich, era alemany i val més deixar clar de seguida que va morir el 9 de març del 1943 al camp de concentració nazi de Lublin-Majdanek. Va ser assassinat, sembla, el dia mateix de la seva arribada; a seixanta-quatre anys, devia haver estat considerat massa vell per a ser útil. El seu assassinat, dut a terme a Polònia, havia començat però unes setmanes abans, en terra occitana, més precisament a Sant Martí de Fenollet. En aquest tros de comarca de la Fenolleda administrativament integrada al departament dels Pirineus Orientals, és a dir a Catalunya Nord.

Otto Freundlich no és, avui, entre els noms més coneguts de l’art europeu del segle XX, però va tenir, mentre vivia, una notorietat important, també perquè va ser, a més de pintor, teòric i assagista. Quan el govern nazi, el 1937, va organitzar una exposició itinerant d’art que no corresponia als cànons oficials, sota el títol ‘Art’ degenerat (sí, ‘art’ així, entre cometes), va escollir una escultura d’Otto Freundlich per il·lustrar la portada del catàleg. Obres que es passejaven de ciutat en ciutat i que servien per a espantar la població. Val la pena de conèixer algunes de les paraules que Adolf Hitler va pronunciar el dia de la inauguració de l’exposició, a Munic: ‘Existeixen de debò homes que no veuen els éssers del nostre poble sinó com a cretins depravats […] i per això també diuen: visca la gespa blava, el cel verd, els núvols grocs sofre, etc. […] Al nom del nostre poble vull barrar el pas a aquests pobres desgraciats que pateixen trastorns de la vista. Caldria descobrir si aquests trastorns visuals han estat provocats mecànicament o per hereditat […]. En aquest segon cas el ministeri d’Interior del Reich s’encarregarà d’impedir la transmissió d’aquests trastorns tan cruels.’

I així Otto Freundlich era tres vegades enemic del III Reich: perquè era era jueu, perquè era marxista però també perquè era pintor abstracte. Si haguessin pogut, sens dubte haurien volgut exterminar-lo tres vegades.

Fugint d’Alemanya, refugiat a França, va tornar a pintar de memòria obres que sabia que els nazis havien destruït. I mentrestant, la seva fama era prou sòlida perquè trobés refugis més o menys segurs, fins que, el 1939, quan França va declarar la guerra a Alemanya, el govern francès democràtic va tenir la idea repugnant d’empresonar els ciutadans alemanys presents a França, incloent-hi els opositors notoris al règim nazi. Així, quan els alemanys van entrar a França, van trobar un gran nombre d’aquests opositors ja tancats. Freundlich, però, havia aconseguit sortir d’un d’aquests camps i, el 1940, va refugiar-se, dut per l’atzar de la fugida, a Sant Pau de Fenollet. Sembla que des de Perpinyà Paule de Lazerme, amiga de Picasso, va enviar-li diners durant un temps. Quan la seva situació, però, va esdevenir massa precària i va haver d’abandonar l’hotel on vivia, una família de pagesos del poble veí de Sant Martí de Fenolhet va recollir-lo. Va passar dos anys en aquest poblet, sense amagar-se, dibuixant i escrivint textos teòrics sobre l’art, com ara: ‘Cal rebutjar el sistema de tres dimensions (el de la il·lusió) i adoptar el pla bidimensional, l’únic que permet la puresa de l’expressió.’ Ignoro com els escrits d’aquesta època van poder ser salvats, recuperats i publicats.

Però va ser denunciat, arrestat, deportat i assassinat. I, a la Fenolleda, tothom coneixia el nom de qui l’havia denunciat. En tot cas, tots s’acordaven sobre un nom, evidentment sense proves definitives. El nom d’un jove col·laboracionista entusiasta, confident regular dels nazis i de la milícia francesa que va ser detingut i jutjat al final de la guerra. I que va tenir la sort que l’únic testimoni supervivent que quedava per fer-lo condemnar va perdre la memòria el dia del judici, potser gràcies a una compensació econòmica de la família del jove col·laboracionista entusiasta.

El 1993 vaig escriure un article al setmanari El Punt Catalunya Nord sobre un llibre que evocava la vida d’Otto Freundlich a la Fenolleda, Le pas perdu, de Joël Mettay. L’autor del llibre no citava el nom del possible denunciador d’Otto Freundlich, de qui deia que havia entrevist la silueta envellida, rere una finestra, mentre es passejava a Sant Martí per preparar la redacció del llibre. Tampoc no va voler dir-me’l en off. I jo, doncs, vaig escriure l’article. I per il·lustrar-lo, vaig posar-hi l’única foto coneguda de Freundlich a Sant Martí, publicada a Le pas perdu, i vaig demanar a la fotògrafa del Punt d’anar fins a Sant Martí i de prendre fotos generals del poble. Per això l’article mostrava també una vista de l’entrada de Sant Martí. I el dia que va ser publicat, va trucar-me, a la redacció, un home que no va voler presentar-se però que volia felicitar-me. Li notava ganes de riure i, és clar, ho trobava estrany. En realitat, volia felicitar-me per haver suggerit la identitat del presumpte denunciador sense escriure’n el nom. ‘Perdó?’, vaig respondre-li, sincerament sorprès i una mica inquiet. ‘Sí, és clar, la foto… Només cal mirar la foto.’ La foto? Sí, l’entrada de Sant Martí i, en una de les façanes, una publicitat pintada per a un celler de vi del poble, amb un cognom ben visible. ‘La foto… només cal mirar la foto…’ L’atzar, a vegades, és sorneguer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb