Fer-se el DNI i ensopegar amb la poca vergonya d’un ‘aporellos’ en nom del servei públic

  • Denúncia per la utilització del tràmit de renovació del DNI com un instrument més de la repressió que exerceix la policia espanyola

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
30.05.2023 - 21:40

Demanar hora per internet per renovar el DNI o el passaport és sempre un calvari. Connectar-te per veure quan i on et donen la inevitable cita és com fer la volta amb carro per tot el país a cop de cerca. El que et surt no és consistent. Agafes la cita de més a prop, que gairebé sempre és a setmanes o mesos vista. A veure si se superen d’inútils. Si tens pressa –és un dir, perquè més aviat sents fàstic, o la necessitat de disposar urgentment i obligatòriament d’aquest document–, no tens més remei que agafar-la i després anar provant si en trobes una que sigui abans. Si tens sort i en trobes una, llavors has d’anul·lar la que tenies i passar a una posició més endavant. Com si fos un joc. Però el que et trobes quan vas allà no és mai un joc. En el meu cas, i segur que en molts més, no va ser ni un tràmit, sinó directament un maltractament i un abús. I a això cal afegir-hi el menyspreu pel ciutadà, que es dóna per descomptat en aquests casos, com si això eximís el greuge.

El maltractament i l’abús els vaig poder palpar avui fa una setmana. Tenia hora a la una, a les oficines de la plaça d’Espanya de Barcelona. Vaig arribar-hi una mica aviat. Agafar el paperet per veure a quina taula et toca. Asseure’t a la sala d’espera. Mirar la pantalla per veure com va el teu número. Pantalla que t’obliga forçosament a veure vídeos de propaganda o reclutament dels cossos de la policia espanyola. Incomoditat que cadascú passa com pot. La majoria mirant el mòbil, alguns llegint llibres i alguns altres escrutant si els números corren o no. Aquestes esperes sempre creen un cert neguit, perquè el codi de lletres i números fa aquella sensació d’un ordre il·lògic, que a la mínima que et descuidis et passarà el torn.

No hi ha temps per a neguitejar-me perquè, amb gran entusiasme i excitació, irromp a la sala un policia vestit de paisà, estil més que informal, amb la cinteta de l’espanyolitat acreditada penjada del coll, anunciant la bona nova: que hi ha un problema amb internet a tot Espanya i que el sistema no va, que no poden garantir el temps d’espera i que potser val més que ens n’anem. Així, com si arribar fins allà no hagués costat gens. La gent s’exclama. Molts es resignen, es creuen l’avaria i se’n van. Alguns comenten que la setmana passada ja els va passar i ens aclapara a tots la sensació d’impotència.

Gairebé quedem la meitat de la sala. Sorprenentment, els números de la pantalla corren. Però torna a baixar un altre policia: el sistema no funciona a tot Espanya, ens haurem d’esperar molt. La gent ens comencem a alterar i ara sí que hi ha exclamacions de malestar. També dels que van arribant i que ja no els deixen ni atansar-se a la màquina per agafar número. Un policia intenta convèncer-los que no té sentit que s’esperin. Que demanin hora. Un policia més jove diu que si tenim queixes pugem al pis de dalt, a la taula 2; que ells, allà, només hi són per vetllar per nosaltres. Uns quants hi pugen. L’explicació que els donen és que el sistema va a batzegades i que no poden assegurar res, que tot passa per Madrid i que la connexió amb el sistema s’encalla. Sembla que facin alguna mena de metàfora de la ineficàcia de l’estat espanyol, però ells ho diuen convençuts, com si fos la cosa més normal del món que tot el país s’aturi perquè el sistema policíac espanyol es col·lapsa.

La gent que va arribant s’enfada molt, quan els diuen que avui res de res. Alguns arriben corrents, alguns altres amb nens. Fa la sensació que han fet un esforç terrible per poder venir. Alguns reclamen que els canviïn les cites ells. Els policies diuen que s’ho ha de fer cadascú, que ells no ho poden fer, que agafin el mòbil i que estiguin atents perquè sortiran oportunitats de cites a Urquinaona per a demà. Ho diu com aquell qui dóna un premi. La indignació creix. Tot sona estrany, els números van corrent, lents, però corren. Per què insisteixen tant que la gent se’n vagi? No s’entén. Els comentaris són múltiples: el més recurrent és que s’acosta l’hora de dinar.

Em toca. Pujo al pis de dalt on fan els tràmits. Em toca a la taula 11. Les taules són separades per unes mampares que impedeixin que es vegi què passa a cada cubicle. M’assec amb ganes de fugir d’allà com més aviat millor. En asseure’m, pregunto quina mena d’avaria hi ha en el sistema, sense ànim de conversa. Avaria? Avaria? Què és això?, em diu en espanyol l’home morè amb barba retallada, ben clenxinat, que m’atén. Ho diu amb sornegueria i amb un to nerviós i agressiu. Insisteix que no m’entén. Ja hi som. Li ho repeteixo unes quantes vegades. Ell també insisteix amb una gran irritació que no sap què dic. Li dic que té l’obligació d’entendre’m. Diu que on ho diu, això. Cito la constitució. La sagrada. Diu que ni pensar-ho, que allà només es parla de l’espanyol i que jo l’he de parlar. Diu que si de cas ho deu dir l’estatut, però que ell no té cap obligació d’obeir-lo. Hi insisteixo. Evidentment, no canvio de llengua. Cada vegada està més violent i diu que si vull que me’n vagi a una altra taula. Li dic que ja m’he esperat prou, que m’atengui i endavant.

Opta per fer-me les preguntes de rigor. Les responc. La tensió continua creixent, fins que s’empesca que he manipulat el meu DNI. M’amenaça i em diu que manipular el DNI és castigat per la llei. Atònita, li nego qualsevol manipulació. No sé ni de què em parla. Diu que el DNI té un cel·lo enganxat. I que això no es pot fer. Continuo sense entendre d’on treu aquesta farsa. Torna a dir que hi ha un cel·lo i que jo no el podia enganxar al DNI. Que no es pot fer i que és un intent de manipular. Continuo sense fer-li cas. Sense moure’m. Em diu si he nascut a Arenis de Mar. Li dic que no, que aquest poble no existeix, que sóc d’Arenys de Mar. S’emprenya més, al final lletreja el topònim. Confirmat: Arenys de Mar. Continua amb l’operació de les empremtes. L’agressivitat no deixa de pujar, amb to autoritari i burleta. I aquí ell imagina que és la seva oportunitat. Que si repetim, que si el dit cap aquí, que si cap allà, que si ho faig malament, que si el dit més alt. Que si no l’entenc, que si millor que me’n vagi, si no puc comprendre les seves paraules.

Al final no té cap més remei que donar-me el DNI nou. Ha intentat tot allò que tenia a l’abast perquè canviés de llengua, per intentar humiliar-me, per exercir l’aporellos des de les taules de la policia, que en teoria han d’oferir un servei públic, amb la complicitat dels poders de l’estat. Ho fan, a cada racó, a cada taula, sempre que poden. El “mantinc el català” és essencial. També haurem d’afegir-hi “no entenc l’espanyol”. Pensar que a molts països europeus aquest tràmit no existeix o el fan els ajuntaments amb funcionaris civils sense problemes fa enveja.

Ells no perden cap oportunitat d’intentar aixafar-nos. No perdem nosaltres l’oportunitat de ser.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any