Jordi Cañas assegut, entrellaçant els dits i dient amb vehemència: ‘Hem de saber que el pessimisme no és seductor, que ja no n’hi ha prou amb la resistència. Hem de donar-hi una resposta, com més coordinada, com més contundent, com més democràtica i com més positiva, millor.’ La càmera tanca el pla. Cañas continua: ‘Aquest compromís personal és imprescindible…’ Fa una pausa breu, s’humiteja els llavis, agafa una mica d’aire i rebla, fent un gest amb el cap: ‘I s’ha de portar fins al final.’ La pantalla va a negre de sobte, amb un cop dramàtic de piano.

Així s’acaba el vídeo ‘Dissidents. El preu de la discrepància a la Catalunya nacionalista’, un documentari de mitja hora que ahir va presentar Societat Civil Catalana i que construeix un relat sobre el nacionalisme a Catalunya, presentat com a totalitari i excloent. Per a bastir el discurs, el director, Fran Jurado, recorre a periodistes, polítics, opinants i també a un dels pares que volia escolaritzar els seus fills en castellà, i fins i tot a l’única directora d’institut que no va cedir les claus per al 9-N, Dolores Agenjo, candidata de Ciutadans a les últimes eleccions municipals.

Una música de piano amb un ritme lent i constant i una il·luminació volgudament escassa donen al documentari un to inquietant; els testimonis, que es presenten com a víctimes d’un sistema controlat pel nacionalisme català excloent, apareixen o bé a contrallum o bé amb una il·luminació mínima, i els qui presenten com a experts (l’ex-diputat del PSC Joan Ferran, l’ex-director de Libertad Digital i de la Xarxa Pablo Planas el president de SCC, Joaquim Coll) teoritzen a partir d’aquests casos i de fets històrics. Amb tot plegat construeixen discurs que ve a dir que els qui no accepten ni subscriuen l’independentisme són marginats.

La tesi del vídeo és que la pretesa opressió dels ‘dissidents’ (agafant el títol del documentari) al nacionalisme comença amb el discurs que va fer l’ex-president Jordi Pujol al balcó de la Generalitat el 1984, arran de la querella interposada contra ell de Banca Catalana, quan va dir: ‘El govern central ha fet una jugada indigna.’ Segons ells, allà neix la divisió entre catalans atiada des de les institucions. Consideren excloent la política lingüística de la Generalitat i la defensa del sistema d’immersió a les escoles i dibuixen un conflicte en què la Generalitat i les institucions i partits catalanistes, juntament amb els mitjans de comunicació no espanyols ni amb una línia editorial espanyolista, són els opressors. I tota la resta, els oprimits.

El documentari va avançant a partir de l’exposició d’un seguit de suposats greuges, analitzats amb una pàtina d’expertesa esbiaixada, amb referències a fets històrics que no són explicats ni contextualitzats, com ara la querella a Pujol pel cas Banca Catalana. I així fins a la gairebé inevitable conclusió que verbalitza Cañas d’anar junts i coordinats contra l’independentisme. És un vídeo que té el propòsit d’aglutinar l’unionisme acadèmic i polític a Catalunya, que fins ara ha palesat grans dificultats de penetrar en el teixit social. Però, malgrat la crida de Cañas a ‘una resposta positiva’, el to i l’estètica són foscs i pessimistes. Inquietants. I ho deuen ser fins i tot per a qui estigui convençut que l’independentisme és maligne.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.