Detall de l'Arc de Tit (Roma) que mostra els tresors robats del Temple de Jerusalem durant la primera guerra judeo-romana, el 70 després de Crist.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Oferim dos extractes de La guerra giudaica (a cura de Giovanni Vitucci, I-II vol., Fondazione Lorenzo Valla, Milà 1989), o sigui, La guerra dels jueus, de Flavi Josep, escrita en arameu i, posteriorment, ‘repentinada’ en grec, que narra la guerra nacional i social dels jueus contra la dominació romana i la presa de Jerusalem per les legions entre l’hivern del 66-67 i el setembre del 70. Plançó d’una família de l’alta noblesa sacerdotal, decantat pels fariseus, i encarregat de defensar Galilea contra les tropes del futur emperador Vespasià i el seu fill Titus, Josep va renegar de la lluita menada pels seus compatriotes rebels, considerats ‘lladres’ pels dominadors, però, de fet, activistes alçats contra els antics privilegis recuperats per les classes altes, gràcies a la Pax Romana, i defensors de les capes més humils a la recerca d’una sublevació general. Josep, que considerava aquesta posició rebel la responsable última de la desfeta nacional, va esdevenir un propagandista abrandat de l’imperi romà en capgirar una profecia que anticipava l’adveniment d’un rei de l’Orient, destinat a dominar el món sencer, i substituint-lo per Vespasià i el seu fill Titus: ‘Tu, oh Vespasià, seràs Cèsar i emperador, tu i el teu fill. Permet-me, ara, d’obeir més estretament, i que la teva pròpia persona sigui el meu custodi; perquè, tu, Cèsar, no ets solament el meu amo, sinó que ets també l’amo de la terra i del mar i de tot el gènere humà.’ Josep va acabar els seus dies com a ciutadà romà (Flavi Josep), protegit pels emperadors i proper als cercles judeocristians.

«La resta de comandants dels romans va considerar una sort inesperada els desacords entre els seus enemics, estaven ansiosos per marxar sobre Jerusalem i incitaven Vespasià, de qui depenia la decisió última, adduint que el favor de la divinitat se’ls havia fet present dividint els enemics en dues faccions oposades. Però, en qualsevol moment, es podia produir un canvi de situació i, ràpidament, els jueus, farts de la guerra civil o penedits, podien reconciliar-se. Però Vespasià els va respondre que els seus raonaments eren totalment desencertats, perquè els consumia el desig d’exhibir, com en un teatre, el valor i la força, un espectacle no mancat de perills, sense preocupar-se’n de la utilitat i de la seguretat. Si l’hagués emprès immediatament contra la ciutat, hauria provocat la reconciliació dels enemics i atret contra ell la seva potència en el seu màxim vigor; si, en canvi, s’esperava, els trobaria reduïts en nombre pels buits causats per la guerra civil. Més valent, com a capità d’ells, n’era la divinitat, que estava lliurant els jueus als romans sense combatre i oferint graciosament la victòria al general estalviant-li qualsevol risc. En conclusió, atès que els enemics es destruïen ells mateixos, i s’havien lliurat al pitjor dels mals, la guerra fratricida, convenia als romans de restar com a espectadors de la seva ruïna, en lloc d’enfrontar-se a individus disposats a morir i enfurits els uns contra els altres. ‘Si n’hi ha que pensi que la glòria de la victòria serà menys agradable sense lluitar, va dir Vespasià, que tingui present l’èxit assolit sense exposar-se als perills i més avantatjós que obtenir-lo per la incerta prova de les armes. I no s’han de considerar menys gloriosos els que assoleixen els mateixos resultats, sabent dominar-se i amb càlcul fred, que qui destaca en el combat…’.»

«Molt conscient que la conservació o la destrucció de Jerusalem tindria una importància ben distinta per a ell, Titus no oblidava d’exhortar els jueus a reflexionar, mentre prosseguia les operacions d’assetjament… Va enviar Josep a parlamentar en la seva llengua, pensant que potser es deixarien persuadir per un compatriota. I Josep va conjurar molta estona els jueus a tenir cura d’ells mateixos i del poble, a tenir cura de la pàtria i del temple, i a no alimentar una indiferència enfront de tot plegat més grossa que no pas la dels estrangers… Certament, era formós combatre per la llibertat, però calia fer-ho de bon començament; ara, un cop sotmesos i esdevinguts vassalls durant tant de temps, voler sostreure’s al jou no era de persones amants de la llibertat, sinó de persones que volien acabar malament… Calia, certament, menysprear amos de poca vàlua, però no els que dominaven el món sencer. Què restava, fora de l’Imperi romà, sinó erms desolats per la calor abrusadora o el fred rigorós? La fortuna s’havia decantat a tot arreu pels romans i la divinitat que atorga el comandament entre les nacions s’havia aturat a Itàlia. Era llei suprema, tant entre les bèsties com entre els homes, cedir davant el més fort i permetre el domini de qui disposa d’armes més poderoses. Per aquesta raó, els avantpassats, que els havien superat de llarg en atributs espirituals i físics, i en tota mena de mitjans, s’havien sotmès als romans, i no s’haurien donat si no haguessin sabut que la divinitat era del costat d’ells…I afegia que estava bé de canviar de pensament abans d’un desastre irreparable i pensar amb puresa mentre en quedava temps… Així cridava, entre llàgrimes, Josep, però els rebels no van fer acte de submissió, ni van considerar prudent canviar de parer.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.