Davant la comissió del Parlament de Catalunya que investiga l’aplicació de l’article 155, dimarts passat, el president de Caixabank, Jordi Gual, afirmava no haver tingut cap mena de pressió de Madrid per traslladar el domicili social a València. I explicava que el canvi va ser obligat per una ‘fugida de dipòsits que va ser exponencial, ja que en una sola setmana van sortir 7.000 milions d’euros’. I va afegir: ‘Havíem d’actuar radicalment per tallar aquest procés.’ Per una altra banda, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, també assegurava que no havia rebut cap mena de pressió de Madrid i que la raó del trasllat de la seu va ser únicament tècnica, arran de la ‘inquietud molt gran’ que hi havia entre els clients pel context polític. Una inquietud que va quantificar en una pèrdua de 4.600 milions d’euros en dipòsits únicament durant la primera setmana d’octubre, xifra que corresponia, en un 57%, a dipòsits a Catalunya. Va donar un detall més que Gual: els dipòsits que van sortir de Catalunya. Gràcies a això, i fent una simple operació aritmètica, finalment sabem que uns 2.700 milions van fugir del Sabadell des de Catalunya els primers dies. Són només una petita part dels 30.000 milions que se’n van anar durant l’últim trimestre de l’any 2017 des de les oficines catalanes de totes les entitats, segons les estatístiques que va publicar el Banc d’Espanya. I què se n’ha fet d’aquests milions?

Ho repassem? A les oficines bancàries de Catalunya hi havia el setembre de l’any passat (últimes dades disponibles) 162.560 milions d’euros en dipòsits de clients privats, entre famílies i empreses. Malauradament, el Banc d’Espanya no dóna més detalls sobre aquesta informació. Sí que és cert que els dipòsits a termini –els que fa uns quants anys tenien una remuneració superior– representen només el 16% del total (la resta són a la vista), un percentatge inferior any rere any, perquè només queden els que encara no han vençut des que es van obrir. Pensem que abans de la crisi, els dipòsits d’estalvi i a termini representaven el 70% del total…

Catalunya és la segona comunitat de l’estat espanyol en volum de dipòsits privats, darrere de Madrid, que en té 326.480 milions, és a dir, el doble. I quants d’aquests diners pertanyen a empreses de Madrid, ens podem preguntar? Cal pensar que una part molt més important que a Catalunya, però no ho sabem. El cas és que també en aquesta magnitud es fa notar la centralització, perquè representen el 28% del total estatal i a Catalunya, el 14%. Ah!, hi ha una dada interessant. Ara parlem de dipòsits privats, però si mirem els de les administracions públiques encara ho són més, de centralitzats. A Madrid n’hi ha el 37% del total estatal i a Catalunya només el 10%. Aquests són els diners que l’octubre del 2017 sembla que l’estat va amenaçar de retirar dels bancs que llavors tenien la seu a Catalunya; a més, és clar, dels de les empreses que tenen més lligades. Un fet que tant els presidents del Banc Sabadell com de Caixabank van negar dimarts al parlament.

Bé, i sobre allò que va dir el senyor Oliu dels dipòsits, hi ha cap novetat? Doncs sí, que l’any passat (del setembre del 2018 al setembre del 2019) Catalunya va ser la comunitat on més van créixer els dipòsits bancaris. Gairebé de 10.000 milions, la qual cosa vol dir que de cada 100 euros que van augmentar els dipòsits bancaris a l’estat espanyol, 28 ho van fer a Catalunya. Com podeu comprovar, la xifra és exagerada i atípica, perquè implica una taxa de creixement del 6,4%, en contrast amb l’augment del 3,1% a tot l’estat. I a què és deguda aquesta pujada tan important?

Fem memòria. Recordeu els comptes ‘mirall’? Poca gent els coneixia, però es van fer famosos l’últim trimestre del 2017. Els bancs els oferien quan intuïen que podien perdre un client que tenia por de què pogués passar amb els seus estalvis. Eren uns comptes ‘bessons’ dels que hom ja tenia, és a dir, uns comptes amb les mateixes dades i titulars, però col·locats en una oficina diferent de la mateixa entitat bancaria; en aquest cas concret, fora de Catalunya. Es van fer habituals durant aquelles setmanes i moltes oficines de Catalunya es buidaven i transferien –és una manera de parlar– els diners de clients que vivien aquí cap a Galícia, el País Valencià, Madrid o a qualsevol altra comunitat. La qüestió era que fossin fora de Catalunya, per si de cas…

Doncs bé, sembla que el 2019 es va fer el camí a la inversa. Segons que m’assegura gent de banca, durant l’any passat molta gent va desfer els comptes ‘mirall’ i tornen a tenir els diners en una oficina a la vora de casa, cosa que és un signe que la por ja s’ha esvaït entre una bona part dels clients. Però no de tots: ‘Sempre hi ha recalcitrants que no volen tornar per raons diverses i no sempre financeres’, com em comentava un director d’oficina. Recordem que la por fou induïda en bona part pels mitjans de comunicació, que dia rere dia anunciaven les empreses que ‘se n’anaven’ de Catalunya i les ‘retirades’ de diners. Es parlava sense manies, i com més grossa es deia, millor. Recordo haver llegit que en molt pocs dies Caixabank havia obert més de 100.000 comptes ‘mirall’. Qui no acabava tenint por?

El cas és que l’últim trimestre del 2017 van volar de Catalunya més de 30.000 milions d’euros en dipòsits bancaris. Era una xifra molt important: el 17% de tots els dipòsits. Una part que no podem quantificar era d’empreses i una altra, de particulars. Les oficines del País Valencià van ser la destinació preferida dels diners, perquè hi van anar a parar més de 7.000 milions, un fet que, sense dubte, anava molt lligat al trasllat previ de les seus socials de Caixabank i Banc Sabadell. Dues entitats que, per cert, si hem de fer cas d’allò que diuen els seus dirigents, no semblen tenir gaire pressa –més aviat molt poca– a resituar-se a Catalunya. Algun dia explicaran si hi ha cap raó més enllà de la tècnica…

Bé, la sagnia va durar uns tres mesos, perquè el primer trimestre del 2018 s’havia aturat, segons les dades del Banc d’Espanya. De llavors ençà, han anat tornant diners. El segon trimestre del 2018 ja van venir 7.000 milions, però fou el primer semestre de l’any passat quan tornaren amb més embranzida. De fet, doncs, han tornat en total uns 17.000 milions, que representen un 57% dels que se n’havien anat. En queden uns 13.000 que no sabem encara on són. Cal esperar que vagin tornant, tot i que probablement alguns han trobat assentament en un altre lloc, que podria anar en part lligat al canvi de la seu social de l’empresa client o –cal repetir-ho– al trasllat de seus de Caixabank i Banc Sabadell. De fet, al País Valencià els dipòsits del setembre del 2017 al setembre del 2019 van créixer de 10.500 milions, és a dir, un 11%, mentre que els dipòsits a l’estat espanyol van augmentar només d’un 2,3%. Curiosament, en aquest període de dos anys, els dipòsits privats de Madrid han baixat d’un 2,5% i els de les administracions públiques han pujat d’un 27%.

Val a dir que la taxa tan baixa de creixement global dels dipòsits privats a tot l’estat és deguda al canvi de preferències dels estalviadors o, si voleu, al cansament de tenir comptes al 0% i haver de pagar comissions, la qual cosa vol dir perdre diners reals al cap de l’any. Avui no sabem quant pot durar aquesta situació de tipus zero o negatius per la confusió que regna al món i per les contradiccions en què han caigut les més altes autoritats monetàries mundials, en les declaracions sobre quin ha de ser el moment més apropiat per a canviar el cicle i tornar a apujar els tipus d’interès.

Per una altra banda, veient com van les coses, els bancs tampoc no tenen gaire interès a créixer més per aquesta via i no paren de recomanar als clients que canviïn els comptes per fons d’inversió, dels quals tenen un ampli assortiment per a satisfer tota mena de preferències, segons que t’expliquen davant un catàleg. Per cert, cal que aneu amb compte, perquè alguns tipus de fons sofisticats són molt difícils d’entendre per a una persona no familiaritzada amb el món financer. Evidentment, ara com ara, passar diners dels dipòsits cap als fons els és molt més rendible, perquè les comissions que hi cobren poden arribar a ser molt més altes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.