L’editora Maria Bohigas coneix bé Biel Mesquida. Li va editar i publicar el volum ‘Llefre de tu’ (Club Editor), fa tres anys. Per això l’escriptor i poeta Biel Mesquida li va encarregar la presentació del recital que va protagonitzar dins el cicle ‘Dilluns de Poesia’, el 16 de novembre, acollit per l’Arts Santa Mònica. Per la potència de totes dues veus, VilaWeb va enregistrar l’acte, que ara us oferim sencer en vídeo.

Reproduïm la presentació que Maria Bohigas va escriure i llegir a l’inici de l’acte.

Professió: adolescent

No puc pensar en certes obres sense que em vingui al cap la figura de l’autor infant. És una associació poderosa, quasi fatal. Darrere de cada pàgina de Camus, la vergonya convertida en honor de tenir una mare muda. O la vergonya convertida en orgull de ser un nen esguerro darrere l’Obra en majúscula de Sartre (que menyspreava Camus, potser més que no per la presa de posició en la guerra d’Algèria, per l’infant que Camus havia pogut ser: escardalenc i bonic, educat per una muda, corrent pels carrers d’Alger, en lloc de seure sota una taula caçant els mots que suren en l’aire espès). O el fibló de l’orfenesa precoç enmig de l’orba de Guillem Frontera, a ‘Cada dia que calles’ o ‘L’ordenació del món’, que heu de llegir si no els coneixeu. No es tracta de cap associació raonada sinó un ressort que actua sol. Ara, si intento raonar-la, em sembla que és un sentiment d’injustícia el que grava en la pàgina la filigrana de l’autor infant; una injustícia atrapada en el nus de l’amor infantil -per la mare, pel poble d’on s’és fill, per un mateix: incondicional.

I en canvi no puc pensar en certes obres sense que se m’imposi la figura de l’autor adolescent. En rigor hauria de dir ‘autora’ , perquè sobretot em passa amb elles, per exemple amb Carson McCullers, autora d’una cosa adorable i estremidora que és el retrat d’una dona de dotze anys, Frankie Addams: encara captiva en els seus moviments però ja no en la seva relació amb la vida. El món s’ha badat. Cal partir. I trair el que faci nosa -les lleialtats-. Explicava Rodoreda que havia estat feliç fins als dotze anys, que no hi havia felicitat fora de la infantesa. Jo trobo que la seva obra és poblada d’adolescents que caminen amunt i avall amb unes cames primes acabades de fer, com a les novel·les de la Duras, i això és el que importa, no la felicitat. Hi ha la Cecília Ce que s’enamora de si mateixa mirant-se al mirall i que salta la tàpia i no torna mai més.

I en ‘El mar’ de Blai Bonet hi ha adolescents que s’enamoren d’ells mateixos mirant-se el mirall, i ja voldrien saltar la tàpia, però estan tancats al sanatori morint-se. I diu Blai Bonet:

«No saps tu com emociona veure’m dins el mirall, amb les sabates posades. Jo crec que estic molt malalt perquè em ve de lluny aquest estimar-me sempre. Quan jo era noi, anava amb una nena que tenia nou anys i que es deia Magdalena, en un galliner. Hi havia un banc de pedra, dins la barraca on ponien les gallines. Jo asseia la noia en el banc. Damunt la falda li posava una margarida gran, d’aquestes silvestres que creixen dins les figueres de moro. Tu no t’ho creuràs. Però jo m’estava mirant allò amb una cara d’enamorat. I ella deia el meu nom. Sense riure. I jo no tenia altra cosa que una pena de noi que sap ja no podrà jugar mai més amb aquella alegria d’abans.»

I en ‘L’adolescent de sal’ de Biel Mesquida, hi ha això que el títol fa explícit, en realitat la grana vivia de tota l’obra a venir, la seva espècie per excel·lència: la fascinació per aquest altre jo que sorgeix un dia al mirall, fruit espontani de la transformació -de la traïció-, i quan sorgeix cal partir i no girar-se.

El problema és saber què s’ha traït.

Entre ‘L’adolescent de sal’ i ‘Llefre de tu’ hi ha gairebé quaranta anys. Del 1973 al 2012. I la mateixa no-novel·la o formació sedimentada que de bones a primeres es nega a narrar res. A ser res d’estable i de complit: el mateix refús de l’un en això que tanmateix té unitat, ja que pren forma de llibre. És una plagueta de bord, un quadern íntim on l’Adolescent interpel·la la dona amiga que sap, i dirigint-se a ella produeix l’única permanència tolerable, la justa per fer que el temps passi en les pàgines i d’aquest pas en quedi un rastre de funàmbul o de cargol, que és tot el que pot produir aquesta veu tant més egotista com menys segura està de tenir existència. Aquesta veu que, en tot cas, segur que no té cos, i per això busca la paraula sumptuosa.

Magnífic ha de ser el text per contenir el que hi batega al llarg dels anys, aquest cor: la buidor.

«Vos en temereu que aquestes dificultats formals gegantines que troba per expressar-se, aquest returar continu, aquesta por a no dir res del que pensa, a fugir del que desitja, […] no són més que un gran espant d’enfrontar-se amb la solitud,»

diu la veu que increpa el lector entremig de les pàgines escrites per l’Adolescent; i el Recordador d’Aràlia, aquest adolescent ja vell que viu en un palau de luxe i d’absència, li respon: ‘Des de la meva talaia tot m’espanta’.

Passen els anys, no la por. I com a editora que són de Biel Mesquida, com a padrina de fonts del seu ‘Llefre de tu’, voldria cometre un acte balzacià: tenir-lo a pa i aigua en unes golfes, Que el buit s’expandís sense traves. Que l’Adolescent transformista de vint o seixanta anys deixés pas a això tan fatalment estable, tan durador en el seu estat, que és l’infant.

—Ja és així, de vegades.

En aquesta expansió del silenci que es produeix a segons quines pàgines de Biel Mesquida, es pot arribar a sentir això:

«Només hi ha el silenci de les esquelles i el crit monòton del mussol dintre l’horitzó sanguinós quan la dona sord-muda treu una cadira de bova davall la figuera, agafa amb ràbia i tendresa aquella pepa de plàstic sense cap que trobà perduda per la carretera i engronxant-la enmig dels braços la desperta amb la més irada cançó de bressol.»

Maria Bohigas

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.