Diguem-ne perseverança o diguem-ne Katalin

  • Sempre-sempre-sempre en precari. El sou ni tan sols cobria el lloguer d'un apartament. Qüestionada. Era una immigrant hongaresa, "la filla d'un carnisser que no havia acabat l'ensenyament primari"

Núria Cadenes
04.10.2023 - 21:40
VilaWeb
Katalin Karikó i el seu col·lega Drew Weissman, els nous premis Nobel de medicina o fisiologia.

La tossuderia no és positiva per definició, ni negativa tampoc. Per tossuderia pots negar-te a escoltar els altres o pots perseguir-los fins que et donin consell. Per tossuderia pots picar insistentment, inútilment amb la testa contra la paret, cegament obstinat a travessar-la i sense entendre que és impossible i sense cercar per tant la porta, la finestra o l’escletxa que et permetrien d’aconseguir-ho, o pots salvar milions de vides i guanyar el premi Nobel de medicina.

Abans d’escriure aquest article he enviat un missatge-consulta a en Juli Peretó, que és catedràtic de bioquímica i biologia molecular a la Universitat de València, divulgador incansable de la ciència i amable explicador dels interrogants que se’ns solen obrir als amics llecs en la matèria. Que no volia vessar-la, li he dit, i que si trobava que enguany el Nobel havia estat ben donat. M’ha respost de seguida, just abans d’entrar a moderar la sessió del matí en un simposi sobre l’origen de la vida (que és el seu camp de recerca): “Molt ben donat! Sense els vaccins molts de nosaltres no seríem ja ací. Especialment la gent més gran. Agraïment infinit.”

Perquè el Nobel de medicina o fisiologia ha reconegut enguany la feina de Katalin Karikó i Drew Weissman, els dos científics que ens han transformat “la comprensió de com interactua l’ARN missatger”, cosa que ha “permès el desenvolupament de vaccins d’ARNm efectius contra la covid-19”, i perquè això sol ja és una celebració (agraïment infinit, sí!), i perquè, a més a més, ha obert un camp ampli de possibilitats que ja s’investiguen per tal de tractar diverses menes de càncer o de crear vaccins contra la malària o el VIH.

I perquè la història de Katalin Karikó és veritablement impressionant.

Vull dir que és problema nostre (o símptoma), si socialment considerem influenciadors personatges que en sa vida no han alçat una sargantana per la cua i que es dediquen a fer morros i posturetes davant la pantalla mentre publiciten alguna pelleringa de marca i pateixen per un granet que els surti al nas, i, en canvi, no ens oferim com a referent Katalin Karikó. La seva tenacitat. El seu no abaixar els braços. Tossuderia, sí. La tossuderia que ens salva.

“Rebia una carta de rebuig rere una altra d’universitats i d’empreses quan demanava diners per a desenvolupar la meva idea.” Mai no va defallir. Mai, mai. En una entrevista recent explicava que cada vegada que se li acabava el contracte i la feien fora… tornava a començar; que, quan veia els col·legues ascendir mentre ella era degradada… continuava treballant. Que és senzill? No. Que la vida és justa? Tampoc. Però, en compte de fer voltes en aquesta sínia… treballava. Perquè és que la gent, massa sovint, fem les coses per les raons equivocades, explica: “Per a agradar als teus caps, a la teva parella, als teus fills… No. T’has de fer feliç a tu mateixa. Jo sóc feliç al laboratori perquè crec en el que faig.”

Tot té un començament, i el seu diu que es remunta al sabó que feia la mare i les botifarres que feia el pare, que van despertar-li la passió científica: això com i per què i etcètera. Va estudiar i es va doctorar en bioquímica i va continuar les investigacions postdoctorals i a mitjan anys vuitanta, deu mil tràmits burocràtics i mil dos-cents dòlars amagats al peluix de la seva filla després, va arribar als EUA, a Filadèlfia. Becària postdoc, professora a la Universitat de Pennsilvània. Sempre-sempre-sempre en precari. El sou ni tan sols cobria el lloguer d’un apartament. Qüestionada. Era una immigrant hongaresa, “la filla d’un carnisser que no havia acabat l’ensenyament primari”, resumeix ella, tan clara. Molt fàcil que se la miressin per sobre de l’espatlla. Molt fàcil també que aquest ser mirada per sobre de l’espatlla fes forat. Però això darrer, no: “Tot plegat t’intimida, però no has de rebaixar les teves expectatives.” La tossuderia. La resiliència. La passió. Tantes hores per la seva passió. Quedar-se a dormir a sota de la taula del despatx. El que calgués. La idea: aconseguir que el cos no refusés la molècula d’ARNm (com feia), que la molècula fos més estable (es desintegra molt ràpidament), que es pogués fer servir amb teràpies amb proteïnes. “A això he dedicat la meva vida.”

Malgrat tantíssimes traves. L’any 1995, la seva universitat li va fer saber que li retirava el suport (la mateixa universitat, ai, que ara presumeix del Nobel). Que no havia aconseguit resultats, que podia continuar fent el que volgués, però sense suport, i que la degradaven de categoria. Es veu que és com diuen que adeu-siau: en aquestes condicions, l’afectat plega. Katalin Karikó no ho va fer. Acabava de superar un càncer, tenia el marit retingut a Hongria, el projecte d’investigació explícitament qüestionat i el món semblava que s’enfonsés. Però no ho va fer.

La mateixa Karikó, després de saber la notícia del premi que els havien atorgat, comentava que, temps enrere, la seva mare li ho havia deixat anar, que algun dia podria guanyar el Nobel, i que, aleshores, ella l’havia feta baixar dels núvols recordant-li que durant anys no va ser capaç d’aconseguir una subvenció per a la seva investigació. “Ella em va dir, ‘Però tu treballes molt durament’. I jo li vaig respondre que hi ha molts, molts científics que treballen molt, molt durament.”

Que en aquest punt de la vida ja hem après que la cantarella ensucrada del “si vols, pots” és mentida. Però que, de vegades, resulta que sí. Igual com també resulta que per a poder has de voler.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor